Boyhood (2014) - Richard Linklater
Si una pel·lícula és només un truc, no val. Si una pel·lícula té la particularitat d'haver estat rodada amb els mateixos actors al llarg de 12 anys, més enllà de la idea curiosa (i de les inextricables i interessants ressonàncies artístiques que aquesta pot generar) hi ha d'haver-hi alguna cosa més, hi ha d'haver-hi una pel·lícula. I a Boyhood, hi és.Superat el gimmick, el truc llaminer (i original, i interessant, i parcialment fascinant), el Linklater ha sabut catalogar bona part de les vivències típiques d'un nen que es va fent gran. N'ha fet una pel·lícula llarga, amb força punts febles i amb moments perfectament oblidables, però ha tornat a impregnar una de les seves pel·lícules amb aquell dolç encant d'aquell a qui li agrada teixir històries a partir de personatges i diàlegs.
La pel·lícula, doncs, així com la vida del protagonista, passa. Ho fa havent de sortejar moments difícils, compromesos, però també feliços. I sempre ho fa amb calidesa. Aquest és el seu gran capital.
Això sí, se li pot retreure al Linklater no haver aprofitat la gran quantitat de diàlegs per aportar alguna cosa més transcendent, més treballada i que deixés un gust en boca més durador. Aquí, allò de que la pel·lícula simplement "passa", ja no és bo, la converteix en una cinta poc memorable.
Sí que ha sabut el Linklater, finalment, traure-li suc a un actor tan pobre com l'Ethan Hawke, molt més còmode aquí amb un guió après que no pas amb les semi-improvisacions de la trilogia dels "Before". Ben acompanyat per un joc d'actors i actrius que compleixen amb cert escreix, el visionat acaba sent agradable justament perquè acabes creient que els personatges són de debò.
I, al cap i a la fi, no és això el que tota pel·lícula hauria d'aconseguir?
El joc del ganivet del Bishop d'Aliens
Ja era hora de que algú s'animés a fer un GIF animat d'aquest moment. Au, va, confesseu: quants cops no se us ha passat pel cap d'intentar-ho?El Kirk Cameron salva el Nadal dels ateus en una pel·lícula
Primer de tot, tingueu-ho clar: TOT el què escriurem en aquest post és veritat. No hi ha res inventat, no és una broma, no és un fake, no ens ha arribat a través de El Mundo Today. TOT és veritat.Ara que ja esteu avisats, som-hi.
Recordeu al Kirk Cameron? Sí, home!, el de Los problemas crecen (Growing pains, 1985), la sèrie sobre una fantàstica família nord-americana que veia la seva moral compromesa cada dia en l'educació dels fills.
Seria normal que no el recordéssiu. I encara seria més normal que us n'haguéssiu oblidat d'ell, perquè l'home no va fer gran cosa després d'allò. Bé, de fet sí que ha fet coses: ha estat cultivant la seva fe cristiana, evangelitzant a tothom qui se li posés davant, presentant fins i tot un programa apologista cristià a la TV anomenat The way of the master.
Però és que quan un és actor... quan un és actor no es treu mai les ganes d'actuar. Així que el Kirk ha decidit recentment rodar una pel·lícula sobre els Nadals cristians i com la societat, segons ell, està pervertint la festa més sagrada del calendari. La pel·lícula, per no induir a cap mena de dubte, es diu Kirk Cameron's Saving Christmas (2014, Darren Doane).
I ara és quan heu de recordar allò que us hem dit al principi sobre la veritat d'aquest post. Mireu el tràiler, us quedareu de pedra.
Tornem a aclarir: això no és una d'aquelles conyetes en plan paròdia a les que alguns actors s'apunten per a algun show televisiu. Això és real, això és seriós.
Doncs aquí el teniu al Kirk, tot salvant els Nadals, retornant-los a la seva essència cristiana. Qui millor que ell per fer-ho, és clar. La frase final ja és de traca: "Let's put Christ back into Christmas" ("Posem a Crist de nou en els Nadals", tot fent un joc de paraules).
S'estrena aquests Nadals, així que ja podeu anar encarregant les crispetes, que això promet.
Buster Keaton en 'loop'
Què voleu que us diguem... podríem estar mirant aquesta animació del Buster Keaton durant hores (i després parar per anar a veure qualsevol de les seves pel·lícules).El congreso (The congress, 2013) - Ari Folman
No se li pot negar a l'Ari Folman ambició a l'hora de plantejar The congress. Ni tampoc la seva imaginació. Ni la seva intenció semi-crítica. Ni les ganes de beure de noms importants de la ciència ficció com l'Stanislav Lem. Una altra cosa, però, és que li hagi sortit una bona pel·lícula, que no és el cas.La llaminera història d'una actriu (la Robin Wright real, intentant un interessant gir de ciència ficció) vinguda a menys a la que se li ofereix ser escanejada completament per tal de que no hagi d'actuar mai més doncs es farà servir a partir de llavors el seu "doble" digital arrenca amb interès però va perdent la poca bufera que acumula en els seus primers 20 minuts, desembocant en una faula conspiranòica i distòpica que se'ns mostra en format d'animació.
The congress pateix els mateixos problemes que ja patia la seva anterior Vals con Bashir. L'animació és vistosa però no aconsegueix dotar-la de dinamisme i de matisos com per omplir els 24 fotogrames que cada segon necessita. Aquest, de fet, és el gran problema de l'animació, si ens hi parem a pensar. Insuflar vida a uns personatges dibuixats requereix d'alguna cosa més que simplement dibuixar-los en seqüència i animar-los: cal que tinguin vida pròpia. I la vida pròpia li ha de donar els matisos, ja sigui en la pròpia animació (difícil de fer tècnicament, no es pot demanar que un personatge animat tingui la ductilitat facial i expressiva d'un actor o actriu), ja sigui en els diàlegs que se li sobreimposen al damunt dels pinzells.
I així, The congress converteix -en una estranya però curiosa paradoxa- una actriu de carn i ossos tan poca substància com la Robin Wright en... bé... en una còpia animada d'ella tan absolutament poca substància com l'original. Diguem-ho clar, la Robin Wright mai ha estat una bona actriu (i que el seu personatge de Claire Underwood a House of cards sigui llaminer i magnètic no vol dir que el mèrit sigui d'ella, que només fa d'estaquirot, això sí, molt ben fet). I a The congress, en els pocs minuts que disposa per evitar que desitgem que la converteixin en un dibuix animat per sempre més, torna a fer gala de la seva fredor expressiva. (En aquest sentit fa particular gràcia que el personatge del seu agent interpretat pel Harvey Keytel faci una arenga desproporcionada sobre les actrius que, a base de bòtox, ja no poden moure una cella: a la Robin Wright mai li ha fet falta el bòtox).
Avorrida, ensopida, mancada de pols narratiu, amb un guió que divaga i que es perd en les seves pròpies ínfules. No li traurem que ho hagi intentat, però l'Ari Folman tampoc se n'ha sortit en aquesta ocasió.
Se'ns ha mort el Richard Kiel
Potser ningú el recordarà com a un grandíssim actor, però el seu físic inconfusible ha quedat gravat a foc en les retines de molts cinèfils i cinèfiles, sobretot per les seves aparicions com a malvat en diverses pel·lícules extremadament populars.
Va ser, sobretot, el "Tiburón" ("Jaws" en l'original) de diversos James Bond com La espía que me amó (The spy who loved me, Lewis Gilber, 1977) i Moonraker (1979, Lewis Gilbert), en les que apareixia amb unes terribles dents metàl·liques que a més d'un li van provocar malsons. Però, curiosament, aquesta imatge d'aquest gegant amb les dents de ferro no va sorgir de James Bond sinó d'una altra pel·lícula en la que feia de malvat, El Expreso de Chicago (Silver Streak, 1976, Arthur Hiller), amb el Gene Wilder i el Richard Pryor.
El Richard Kiel a El Expreso de Chicago (Silver Streak, 1976, Arthur Hiller) |
El Richard Kiel a La dimensió desconeguda (Twilight zone, 1979, Rod Serling) |
Moment absolutament mític de les pel·lícules de James Bond |
Diuen que, fora del rodatge, eren molt amics, el Richard i el Roger Moore |
Fixeu-vos en la mà del Richard al damunt de la cara del Moore... |
També apareixia a El jinete pálido (Pale Rider, 1985, Clint Eastwood) |
Igualment, apareixia a Fuerza 10 de Navarone (Force 10 from Navarone, 1978, Guy Hamilton) |
Sigui com sigui, se n'ha anat un mite d'infantesa per a molts. Seguirà, però, apareixent-se en els nostres malson. Adéu, Richard.
El secuestro de Michel Houellebecq (L'enlèvement de Michel Houellebecq) (2013) - Guillaume Nicloux
Durant la gira promocional del seu llibre "El mapa i el territori" (Premi Goncourt), el controvertit i iconoclasta escriptor francès Michel Houellebecq va desaparèixer. No va assistir a la presentació del seu llibre a Holanda i Brusel·les, on se l'esperava, no responia al telèfon ni els emails, i la premsa va començar a especular: que si l'havia segrestat Al-Qaeda (potser degut a les seves declaracions sobre l'Alcorà i l'Islam), que si s'havia suïcidat (ja va patir un episodis psicòtics uns anys enrere), que s'hi havia estat assassinat... La premsa (de tots colors) vaPer descomptat, el Houellebecq no era ni mort, ni desaparegut ni, encara menys, segrestat. Tan sols estava a la seva casa d'Almeria, reclòs, intentant fugir de la pressió mediàtica, del estar sempre sota els focus, exactament igual que feia el seu propi personatge en la seva novel·la, en una mena de joc de capses xineses difícilment atribuïble a la casualitat.
Uns anys més tard, i com per acabar la broma, com per tancar l'acudit amb una frase enginyosa, el Houellebecq s'embarca en la filmació d'un fals documental sobre el seu suposat segrest.
L'autor fantasieja així amb una realitat alternativa, acomodant-la al seu gust. El segresten, sí, però els segrestadors són bona gent, no li volen fer mal, accedeixen a totes les peticions, en una mena de síndrome d'Stockolm avançat. A més, l'estada a casa de la família d'un dels segrestadors li permet lluir el seu intel·lecte davant d'aquests pallussos que tot i que que creuen ser cultes i llegits no li aguanten una conversa al Houellebecq, sempre capaç de fer sentir els seus interlocutors com a estúpids i babaus.
La pel·lícula, doncs, s'articula al voltant de la relació entre segrestat i segrestadors, amb un to simpàtic i innocent que enganxa. Sense saber ben bé de què t'estàs rient, al cap de pocs minuts te n'adones de que portes somrient tota l'estona, ja sigui del propi personatge caricaturitzat, pels diàlegs absurds o per les situacions innocentones i babaues.
D'alguna manera, però, aquesta pel·lícula guarda certa relació amb pel·lícules com Spice World o The adventurous adventures of One Direction, perquè seria absurd atansar-s'hi si un no té una certa inquietud i fília per l'escriptor francès. No se'ns acut quina pot ser la reacció d'avant d'aquest film d'algú que ni ha llegit la seva obra ni ha sentit mai a parlar del seu segrest i la polèmica que l'envoltà.
Banda sonora de 'Johnny el guapo' (Johnny Handsome, Walter Hill, 1989)
Que el Ry Cooder és un dels grans compositors de bandes sonores és una evidència pràcticament indiscutible. Paris, Texas, Crossroads, Trespass, Primary colors, The end of violence, són algunes de les seves aportacions, sempre barrejant arrels americanes de tot tipus amb sonoritats ambientals que neixen de bandes reduïdes, amb la seva guitarra sovint encapçalant la banda sonora.Potser la més mítica de les seves composicions pel cinema sigui Paris, Texas, però aquesta Johnny Handsome és una de les nostre favorites. La textura rugosa i elèctrica de la música encaixava perfectament amb aquest thriller enverinat i industrial del Walter Hill, amb un triangle de protagonistes extremadament malsà i suggeridor (Mickey Rourke, Lance Henriksen i Ellen Barkin).
Apunts metàl·lics per als moments de misteri i thriller, elèctrics per l'acció i embolcalls preciosos pels pocs moments de tranquil·litat que la pel·lícula ens regala escadusserament.
Molt en particular, un tema ens ha tret sempre la son: Sunny's tune, la peça que presenta al personatge interpretat per la Ellen Barkin, una femme fatale absolutament magnètica i que, a nosaltres, ens va descobrir a aquest tros d'actriu que mai ha tingut prou oportunitats de demostrar la seva vàlua.
Encisadora i brillant, Johnny Handsome sempre ha estat entre les nostres bandes sonores preferides. Avui la volíem compartir amb vosaltres.
Escena de Dans la ville blanche
Ens n'assabentem -i ens fa molt feliços- que a la Filmoteca iniciaran d'aquí a uns dies un cicle sobre el director suís Alain Tanner.
I, immediatament, ens ha vingut al cap aquesta escena de En la ciudad blanca (Dans la ville blanche, 1983).
Primer, un plànol llarg del protagonista (Bruno Ganz) gravant amb la seva Super 8 el trajecte que fa amb tramvia pels enrevessats carrerons entortolligats de Lisboa. I després, entra en un bar i observa que el rellotge va enrere. El diàleg és el que segueix:
- Parla anglès?
- No. Francès, una mica.
- Ah! Està bé... El vostre rellotge, va cap enrere.
- No, va bé. És el món que va cap enrere.
- Interessant. Caldria que tots els rellotges anessin cap enrere. Així el món aniria endavant.
- Sí.
I, per descomptat, no va passar massa temps fins que vam decidir anar a Lisboa, pujar-nos a un tramvia i gravar el trajecte en vídeo, tot esperant que el temps tirés enrere.
Actors i actrius, de vacances
Per a molts, les vacances comencen a formar part d'un passat llunyà del que costa recordar-se'n. Alguns afortunats encara s'hi estan. I, potser els més afortunats, esperen amb candeletes que tothom hagi entrat profundament en el síndrome post-vacacional per anar-se'n ells de vacances.Sigui com sigui, el que sempre queden de les vacances són les fotos, encara que sigui com a prova irrefutable de que van existir.
El John Wayne tenia attitude fins i tot amb uns pantalons tan ajustadets com aquests. |
L'Alain Delon era un crack del tenis. |
El Walt Disney sempre va ser més de muntanya que de platja |
A la Ginger Rogers també li agradava el tenis (i no sempre hi jugava amb el Fred Astaire) |
La Rita Hayworth estava guapa fins i tot jugant a un esport poc glamurós com el ping-pong. |
El Robert Mitchum... mare meva com estava el Robert Mitchum! |
No en tenia prou amb un, no... la Marilyn era una mica acaparadora amb els gelats. |
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada