Walter Murch: La química del so i de la imatge

Cap comentari
La química dels sonorames és misteriosa i difícil de predir amb antelació. Hom arriba a la mescla final d’una pel·lícula sabent que determinades coses són possibles, però sense saber exactament com acabaran. Recordo que a THX 1138 estàvem intentant aconseguir un gran contrast entre dos ambients: el silenci de la gran zona dels llimbs blancs de la presó, i el caos exterior. En el silenci de la presó només se sent el soroll dels brunzits distants –que vaig gravar a l’Exploratorium, aquí a San Francisco– màquines ambigües a la llunyania i algun tro ocasional. Per crear aquest so vaig sortir i vaig gravar ambients similars: gent sortint de partits de futbol, competicions de patinatge sobre rodes, tota mena de gent movent-se de pressa. També vaig gravar cascades, canonades de desguàs, aire a pressió –tota mena de sons. De la mateixa manera que vaig fer a THE RAIN PEOPLE, vaig apilar aquests sons uns sobre els altres, tot rumiant: «més i més i més és igual a més». Anava a liquidar aquest problema d’una vegada per totes! Tanmateix, en reproduir-lo tot junt, es va produir un curiós efecte de percepció. L’agulla del magnetòfon va saltar fins i al topall de l’escala. Ja no podíem veure-la, de tan potent que era el senyal. Però a nosaltres, si més no, no ens feia la impressió que el so fos tan eixordador. Era una mica frustrant, després de tota aquella feina. Com era possible que 1+1+1+1+1 fes 2?
Era qüestió de la química entre aquests sons: tots ells eren sons torrencials però cap d’ells no tenia vores, de manera que l’oïda no aconseguia percebre’ls. I aleshores me’n vaig recordar –i aquesta és la mena de fets misteriosos de què parlàvem: Per què hi vaig pensar?– que feia uns mesos havia estat a l’Acadèmia de les Ciències a les dues de la matinada, gravant sorolls de passos. Per alguna raó havia posat el magnetòfon en un extrem del Pavelló de l’Àfrica, m’havia situat a l’extrem oposat, i senzillament havia començat a cridar amb veus incomprensibles i guturals. Hi havia una ressonància meravellosa: el magnetòfon estava a 50 metres de distància, el so rebotava contra el marbre i a les superfícies de vidre, en la foscor, a les dues de la matinada. Vaig recordar aquest enregistrament i vaig pensar: «Afegiré aquesta pista a la mescla». El resultat va ser una sensació eixordadora i desbordant. Vaig haver de posar el volum gairebé al mínim, i continuava sonant molt alt. Tanmateix, l’agulla del magnetòfon era visible, oscil·lant lleugerament, enmig de l’escala. Una vegada més, una paradoxa. Estàvem experimentant un so ensordidor, però des del punt de vista elèctric no hi havia gaire energia. Em vaig adonar que havia aconseguit aportar un d’aquests elements catalitzadors, com la clau fixa que cau al terra, com la campana que repica a la llunyania. També passa amb la química entre el so i la imatge. Un determinat color del so fa que hom vegi els colors de la imatge de forma molt més vibrant. Cap al 1978 hi va haver una crisi a APOCALYPSE NOW en saber que no teníem els drets de l’enregistrament dirigit per Georg Solti de La cavalcada de les valquíries, que era la que havíem estat utilitzant. Decca Europa es negava a cedir-nos-els: érem molt a prop d’acabar la pel·lícula i teníem por de no poder aconseguir els drets, i llavors, què faríem? Vam obrir tres fronts: continuar demanant permís a Decca, contactar l’Orquestra Simfònica de San Francisco per tornar a gravar la música i intentar trobar un enregistrament antic que s’assemblés com més millor a la de Solti i del qual poguéssim adquirir els drets. Aquesta tasca em va correspondre a mi. Vaig anar a Tower Records i vaig comprar els dinou enregistraments que tenien de La cavalcada de les valquíries. Em vaig asseure a escoltar-les amb un cronòmetre i un metrònom per veure quins enregistraments seguien aproximadament allò que Solti havia decidit quant al tempo de la música. Al final, vaig descartar-les totes llevat d’una –Erich Leinsdorf dirigint la Filharmònica de Los Angeles. Pensava: «No és exactament el mateix, però s’assembla prou i potser, amb un cop de sort, puc fer alguns ajustaments a la imatge...» Vaig repicar l’enregistrament de Leinsdorf a cinta perforada, la vaig situar al punt corresponent de la imatge, les vaig reproduir ambdues en sintonia, i al cap de deu segons vaig saber que no donaria resultat. No era pas per un problema de metrònom –de fet era molt semblant als ritmes de Solti– era a causa de la coloratura que Leinsdorf havia escollit. En un punt determinat havia decidit donar més èmfasi a la corda... mentre que Solti havia decidit accentuar els metalls... En aquest instant de la pel·lícula estàvem mirant cap a baix des d’un helicòpter, per sobre d’un soldat, i veient les aigües del mar de les Filipines. El blau de l’oceà tenia una tonalitat increïblement àcida que creava una sinergia amb el so metàl·lic de l’enregistrament de Solti. En la de Leinsdorf, les cordes mancaven d’aquest so metàl·lic –sonaven suaus i embuatades– i com a conseqüència, el blau semblava mort. Ja no era el mateix blau. I així vaig abandonar la recerca. Era impossible. Afortunadament Francis al final va aconseguir arribar fins al mateix Solti. Li va explicar la situació, i Solti va dir: «Doncs és clar que sí, estimat, però per què no m’ho vas preguntar a mi primer?» Solti va trucar als de la Decca i vam aconseguir els drets per utilitzar la música –tot i que això va ser en una fase tan tardana del procés que no vam aconseguir que ens fessin arribar les cintes originals. Allò que hi ha a la pel·lícula està simplement tret d’un disc, d’un LP de 33 revolucions. Tot plegat, no es pot predir allò que donarà resultat. Encara no coneixem prou la física que el regeix; és a dir, de la física psicoacústica –la manera de funcionar de la ment pel que fa a les pròpies percepcions. Té relació amb la massa, amb la freqüència i amb les vores, de la mateixa forma que un quadre té relació amb el color, amb la llum i amb la línia. Amb la interacció d’aquestes tres coses.

Michael Ondaatje. L’art del muntatge. Una conversa entre Walter Murch i Michael Ondaatje. Plot Ediciones, Madrid, 2007.

Cap comentari :