My Blueberry Nights (2008) - Wong Kar Wai

1 comentari
Possiblement, aquest film és la perfecta demostració de que fa falta alguna cosa més que bones matèries primeres per assolir una obra d'art rodona.
Kar Wai compta amb un ventall d'elements que, a priori, podrien convertir el film en una delícia: un planter d'actors i actrius fantàstics i de primer ordre (que assegura, d'altra banda, un cert èxit comercial, del qual el director de Hong Kong va prou mancat habitualment), una punt de partida interessant, uns mitjans tècnics extensos, un gust per la fotografia càlida i cuidada...
Però amb això no n'hi ha prou. En Kar Wai sembla haver dissenyat el seu film a partir dels seus personatges i potser aquí rau el problema que arrossega la pel·lícula al llarg de tot el seu metratge. El director sembla massa enamorat dels personatges i els imposta uns comportaments i unes frases que mai acaben de quallar. El simpatiquíssim barman encarnat per Jude Law s'entesta, per exemple, en fer de filòsof des de darrera de la seva barra, però les seves savieses són una mica d'estar per casa i, sobretot, són extremades i encaixades amb calçador. Kar Wai s'obceca en trufar el seu film de petites metàfores, detalls i curiositats que han de donar-li la bellesa a un film sobre l'amor i les relacions humanes. El pitjor de tot és que, aquestes "perles", aquestes metàfores (que si guardo les claus de les parelles que han trencat, que si envio noranta postals als noranta bars de la zona on vius per veure si te n'arriba alguna, etc.) no són en cap cas prou poderoses i acaba semblant com si Kar Wai volgués convèncer-te de que, efectivament, els seus personatges són profunds i admirables.

Per si fos poc, el rumb no és clar, el tancament del film es produeix després d'un periple de la protagonista que sembla no tenir cap tipus d'influència en el mateix. Dit d'una altra manera, es podria haver explicat la història de la protagonista sense els 80 minuts intermedis.

Al seu favor, això sí, cal dir que la pel·lícula es deixa veure, que et porta còmodament escena darrera escena, sempre de la mà d'un treball actoral de primeríssima línia (espectacular David Strathairn, encisadors Jude Law i Natalie Portman, digna Norah Jones i discreta però solvent Rachel Weisz), però un té la sensació de que se'n pot esperar molt més d'algú com Kar Wai.

Se'm fa difícil no pensar en que Kar Wai ha intentat fer un film "à la Wenders" sense sortir-se'n, que ha robat metàfores arreu (li deu un sopar, com a mínim, a Paul Auster) i que, tot i ser un intent digne i de visionat agradable, deixa la impressió de que li ha mancat talent, la qual cosa és trista de dir d'un dels directors més reputats de la modernitat.

Die Welle (2008) - Dennis Gansel

1 comentari
Sovint, en el cinema modern, un punt de partida interessant és completament desaprofitat en mans d'uns cineastes de tècnica burda i vacuïtat extrema. Tot el contrari al que li succeeix a aquesta onada de'n Dennis Gansel.

Un professor d'institut afronta un encàrrec a disgust: dirigir una setmana de classe dedicada a ensenyar als seus alumnes el significat del sistema polític que hom anomena "autocràcia". Essent com és un professor de caire modern, sempre enfrontat amb els seus propis col·legues a causa dels seus mètodes "excessivament" moderns, aborda l'encàrrec des d'una perspectiva innovadora i eminentment pràctica: convertirà la seva classe, durant una setmana, en una autocràcia, per tal de que l'alumnat conegui, en primera persona, el significat d'aquest sistema.

Només encetat l'experiment, l'espectador se n'adona de que la resposta dels alumnes és aclaparadora, gens habitual en un col·lectiu amb fama de dropo i gens interessat per l'aprenentatge. El professor els involucra, els fa partíceps; més que això, els fa protagonistes del seu propi aprenentatge. L'espectador però, assisteix a aquestes escenes amb un punt de desencís, fruit de la sospita de que alguna cosa no acaba de rutllar en el comportament dels alumnes.

Poc més s'ha d'explicar d'un film que es gaudeix escena a escena, en el que, a diferència de bona part del cinema actual, busca el gaudi en el camí i no en aclaparadors grand gignols finals. La trama flueix, els personatges evolucionen i, el que és més interessant, és que mai sembla que els comportaments dels protagonistes vinguin impostats per quadrar una història rodona. El treball de guió, d'altra banda, és minuciós i impactant, creuant coincidències per convertir-les en metàfores esplèndides. No és insubstancial, d'altra banda, que el film tingui factura alemanya. La presència fantasmagòrica del nazisme sobrevola el metratge, atorgant-li encara un xic més de dramatisme al rerefons de la pel"lícula.

El que és veritablement interessant, però, d'aquesta pel·lícula no és pas que estigui basada en fets reals. El que de debò importa és que el que mostra podria perfectament succeir en el món real. Aquesta és la sensació que embriaga a l'espectador/a que surt del cinema amb el cap pansit, degustant l'amargor d'un film que no necessita apretar per ofegar.

Mauvais Sang (1986) - Leos Carax

Cap comentari
Fa uns anys, vaig ensopegar amb unes imatges poderoses, una seqüència que desprenia modernor i magnetisme alhora. Des d'aquell precís moment vaig cercar infructuosament de quin film es podria tractar, conscient de que un retall tan exquisit no podria sinó dur-me a descobrir una obra ambiciosa i visualment captivadora.

Aquesta era la seqüència:


El film era... és Mauvais Sang, de Leos Carax.

Impossible descriure amb paraules un film que va molt més enllà de la seva sinopsi, del seu argument, dels seus personatges i fets. Es aquesta una pel·lícula bella, formalment encisadora, voluptuosament poètica, que juga amb la narrativa per embadalir, per captivar, per dibuixar poesia en moviment.
Al voltant d'una tènue trama de suspens amb tocs de negror, Carax encadena imatges evocadores plasmades sobre la pantalla amb delicadesa, sense esforç, amb la cura de qui sap que té un tresor entre les mans. Imatges com la del final de la seqüència abans comentada, quan l'Alex, el protagonista, s'ajeu al llit que abans ocupava l'Anna intentant ocupar els mateixos plecs que ella, en la seva buidor ha deixat, renoven aquella esperança per un cinema que no pretén imitar la poesia sinó que la escriu amb les seves pròpies paraules.

Acumulant un cop i un altre escenes místiques, tendres o, simplement, colpidores, Mauvais Sang desplega tot el seu magnetisme per demostrar que, quan els autors volen, el cinema és independent.

Cap comentari :

En La Cuerda Floja (Walk the Line, 2005) - James Mangold

Cap comentari
Els biopics musicals són un gènere amb entitat pròpia en el cinema. I, en general, els seus resultats són més bé pobres.
Diríem que és un gènere que té, en la seva pròpia arrel, la llavor de la condescendència pels mites. S'havien vist alguns biopics musicals particularment condescendents, però la pàtina de conformisme i de redempció que assola aquesta revisió del mite de Johnny Cash és francament vergonyosa.
Mangold no només fa acte de perdó envers el mite, sinó que s'entesta en mirar cap a una altra banda quan la realitat biogràfica amenaça amb desmuntar-lo. Perquè deixar que la realitat arruïni una fantàstica història de ficció? Doncs fonamentalment perquè el mite ja ho és abans de que es faci el film, i per tant no necessita que l'encimbelli més. I que el llibre sobre el que es basi el film sigui la autobiografia del mateix Cash no justifica una visió tan genuflexa.

Però les normes de l'entertainment i del negoci audiovisual no funcionen així. Engegar una producció cinematogràfica com aquesta no suposa únicament generar ingressos per compta de les taquilles sinó que hi són immerses també les discogràfiques, els mànagers, el propi músic (si és que encara viu, que no era el cas) i, en general, tot aquell/a que podrà "sucar" del revival, aquella fórmula tan apreciada als despatxos d'aquells que no saben distingir una obra d'art d'un bitllet de dòlar.

Així, aquesta Walk The Line acaba mostrant-se com una rutinària alienació de la realitat a la recerca de fer caler amb un mite recentment desaparegut. Intentar que els temes escollits per aparèixer cada certa estona en el film casin amb la temàtica de l'escena que s'acaba de produir és el més lloable dels vans esforços per convertir una vulgaritat interessada en una pel·lícula realment interessant, que ho podia haver estat, en mans això sí, d'algun director amb més escrúpols.

Cap comentari :

Cul-De-Sac (1966) - Roman Polanski

Cap comentari
Hi ha pel·lícules... i després hi ha cinema. I com es distingeixen? Doncs potser pel següent detall:
Mentre que de les pel·lícules que a un/a li han agradat es pot explicar el perquè, un cop has assistit a una demostració de cinema, la explicació, la verbalització de l'experiència es torna impossible. Diga-li art.

I Polanski sempre ha volgut caminar per damunt del prim i esmolat fil de la navalla. El seu cinema agrada o no, commou o no, serà més o menys reeixit, però sempre és cinema, i no un cinema qualsevol: cinema a contrapèl.

Quan difícil és sovint gaudir d'una pel·lícula en la que cap dels protagonistes desperta la més mínima empatia. Ni la feblesa i pedanteria de'n George (esplèndid Donald Pleasance) ni l'inconformisme constant -a tots els nivells, principalment l'emocional- de la Teresa (captivadora i misteriosa Françoise Dorléac) ni molt menys la maldat rogallosa i rovellada dels dos matons, sobretot de'n Dickie (hiperrealista Lionel Stander) ens permeten identificar-nos-hi.
Han arribat a un cul de sac, a un camí sense sortida i, per tant, no saben on van. I així el film es desenvolupa sobre una trama mínima en la que deixar que els personatges es trobin, xoquin, s'estimbin entre ells, en un cul de sac més fosc del que ells mateixos estan disposats a admetre, mentre l'espectador assisteix impassible, impotent, a un devenir incert, a la impossibilitat de determinar com pot acabar esclatant un còctel de metxa curta.
Sempre atent als personatges extrems, als que ronden per paisatges limítrofs, massa a la vora de l'esvoranc, Polanski barreja les trames de thriller i suspens amb una gestió del suspens i del temps de gran mestratge.

Un plaer fílmic; incòmode, salvatge, de seqüel·les persistents, però artístic a més no poder. Així hauria de ser TOT el cinema.

Cap comentari :

The Girl Who Leapt Through Time (2006) - Mamoru Hosoda

2 comentaris
Atansar-se a una peli d'animació japonesa sempre em retorna la mateixa sensació. Estaré davant d'un exercici d'artifici visual o d'un drama ensucrat i de llàgrima fàcil?
No és aquesta pel·lícula un artifici, això és evident, però tampoc cau en els excessos de la Ghibli. Els seus personatges, per un cop, semblen més madurs, més creïbles del que és habitual en l'anime del nou segle. La protagonista obté sobtadament la habilitat de fer salts en el temps, cosa que aprofita en el terreny de les relacions amoroses en el seu institut. La trama, com es pot intuir, no és més que un petit poti-poti de ciència ficció (mínima, anecdòtica) i comèdia juvenil, molt dirigit cap a un públic adolescent, que de ben segur gaudirà amb la vigorosa personalitat de la Makoto, sempre a correcuïta pels passadissos de l'Institut, sota l'atenta mirada dels seus amics i de les pretendents dels seus amics.

L'únic problema del film és que cap de les idees que aporta no són pas originals, ni de bon tros. Això descarrega tota la responsabilitat de l'entreteniment del film en les relacions dels personatges així com en el factor de comèdia i, la veritat, cap de les dues vessants mereixen grans escarafalls.

Per tant, tot i que The Girl Who Leapt Through Time és una pel·lícula certament entretinguda (a estones) no deixa de revel·lar algunes de les mancances més evidents del cinema d'animació japonès modern.

2 comentaris :