El espejo (Zerkalo, 1975) - Andrei Tarkovsky

Críptica, enigmàtica, complexa, difícil.
Bella, elegant, encisadora, profunda.
No és fàcil entrar en una pel·lícula com Zerkalo. No ho és perquè, primer de tot, és una pel·lícula molt personal, semi-autobiogràfica. Però també perquè no té una linealitat clara, perquè salta endavant i endarrere en tres plans temporals diferents. És difícil de seguir perquè alguns dels actors fan diversos papers i un pot confondre's fàcilment i no saber a qui està mirant en cada moment.

Però és que estem parlant de Tarkovsky, un dels més grans genis del cinema. Un director amb un llenguatge propi, indiferent (i potser fins i tot contrari) a allò que està prestablert, amb unes nomes i codis molt personals.
La primera escena de la pel·lícula ja ho explica tot.


El jove que encén la televisió -ho descobrirem més tard- és el propi Tarkovsky. El que s'hi emet, el jove tartamut que és curat amb mètodes poc ortodoxes per una metgessa, sembla ser una perfecta metàfora de la dificultat de Tarkovsky per explicar els sentiments. La màgia del cinema pot, com la hipnosi tramposa de la metgessa- semblar que se'n pot sortir, però sempre serà un artifici.

Tarkovsky "intenta" explicar i entendre la seva essència humana a partir dels records que té de la seva infància, joventut i maduresa, alternant-ne les escenes i girant sempre al voltant de l'absent figura paterna. I és tan bo, Tarkovsky, transmetent els estats d'ànim, però tan bo, que els personatges se t'arrapen des del primer fotograma.
Aquesta seqüència és, al meu parer, una autèntica delícia cinematogràfica. Una càmera que es mou, lleugera, per entre uns records difosos, puntejada per la narració en veu en off d'un poema i que desemboca en unes imatges exquisides i inesborrables.



És una pel·lícula, en definitiva, per veure un cop i un altre, per anar-la entenent a estones, com desbrossant uns records confosos. I és una pel·lícula per delectar-s'hi un cop i un altre amb la seva poesia visual, amb la força del que transmet.


No us volem deixar avui, com és habitual, amb el tràiler. Aquesta pel·lícula no necessita tràilers. Us deixem, per contra, amb dues escenes curtes que, sens dubte, us faran venir ganes de veure aquesta pel·lícula fantàstica que és Zerkalo.

Kon-Tiki (2012) - Joachim Rønning, Espen Sandberg

Deien que, de no haver hagut de competir amb Amour del Haneke, aquesta cinta d'aventures noruega s'hagués endut l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Però no va poder ser.
Explica l'aventura que empren el Thor Heyerdahl per demostrar la seva teoria de que, en contra del que tots els saberuts i tots els llibres de text deien, de que els habitants de la Polinèsia provenien, en realitat, de Sudamèrica, de l'Est, i no de l'Oest. "No podien haver travessat 8.000 kilòmetres en balses, Thor!" li deien els descreguts. I així va ser com el Thor es va proposar demostrar-los que, tot i les dificultats, es podia navegar des del Perú fins a la Polinèsia amb una balsa ben austera i rústica, construida amb els mateixos materials que els suposats pobladors de la Polinèsia havien fet servir.

L'inici és prometedor, molt engrescador, amb estil i empenta. A un li venen ganes de veure com aquest boig entranyable s'enfronta a l'impossible a pit descobert, amb lúnica companyia de quatre altres bojos com ell.
El problema és que, de manera sobtada i imprevista, la pel·lícula es desinfla, tot just quan es pugen a la balsa. Kon-Tiki no troba un espai còmode entre l'aventura hollywodienca de catàstrofes marítimes (que no ho és) i el drama interpersonal de cinc personatges a priori interessants. Així es queda a mitges. Ni les escenes de lluita contra els elements són comparables a res del que hem vist recentment (a Life of Pi, per exemple), ni la càrrega dramàtica és suficient com per fer que de debò ens embarquem amb la tripulació cap a les costes de la Polinèsia.
La pel·lícula, a més, és extremadament benèvola amb el personatge del Thor, perdonant-li fins i tot l'abandó al que va sotmetre a la seva dona i dos fills per perseguir el seu obcecat somni egòlatra.

No és, val a dir-ho, ni de bon tros avorrida. A l'inrevés, és una pel·lícula que es deixa a veure, però la seva magnitud no és la suficient com per explicar una èpica aventurera que va canviar els llibres de text.

Com dèiem, aquesta voluntariosa ficcionalització de l'expedició del Kon-Tiki no es va endur l'Oscar. En canvi, el documental que el veritable Thor Heyerdahl va filmar l'any 1947 sí que es va endur l'estatueta de l'Acadèmia. Potser caldrà donar-li un cop d'ull, tot buscant el que no hem trobat en aquesta voluntariosa pel·lícula d'aventures noruega.

Kon-Tiki (1950) - Thor Heyerdahl

Havent vist la ficcionalització noruega sobre el viatge del Thor Heyerdahl (i assabentant-me'n llavors de l'existència d'aquest documental rodat pel propi Heyerdahl) servidor no se'n va poder estar de donar-li un cop d'ull, justament intentant trobar el que la voluntariosa pel·lícula dels directors Joachim Rønning i Espen Sandberg no té.

El Thor Hayerdahl era un explorador i aventurer norueg que, allà pel 1947, va adonar-se'n de que la seva teoria de que els primers poblador de la Polinèsia venien de l'Est (de Sudamèrica) i no de l'Oest (de l'Àsia), tal com tots els saberuts i llibres de text de l'època predicaven, era rebutjada un cop i un altre. Ningú li volia publicar. Ningú acabava d'empassar-se que uns nadius ancestrals provinents, possiblement, de la civilització Inca, haguessin pogut navegar 8.000 kilòmetres al damunt d'unes rudimentàries balses, fetes amb troncs i joncs i elements naturals.
El Hayerdahl, però, tenia la teoria de que no era una qüestió de distància, sinó d'amotllar-se a les corrents i als vents que la natura, de manera impertèrrita aplica a aquella enorme distància marítima des del principi dels temps.

Així que el Hayerdahl va costruir una embarcació molt bàsica, emulant les ancestrals balses inques i s'hi embarcà junt amb 5 companys més. Un d'ells, a més, seria l'encarregat de rodar metres i metres de pel·lícula, armat amb una càmera portàtil. I aquest metratge és el que donà vida a aquest documental, que ve a il·lustrar tota l'expedició, incloent-hi afegitons didàctics que ajuden a entendre les distàncies, les ubicacions consecutives de la balsa i tot allò que necessiti una explicació extra.

Per descomptat, la càmera tan sols enregistrava imatges, així que tot el so que sentim en el documental és de post-producció, però és ben cert que les imatges són poderoses per la seva puresa. Dia rera dia, la càmera grava les peripècies dels navegants, sempre amb la veu en off del propi Hayerdahl, narrant fins al més mínim detall de l'aventura.
Cal destacar que aquesta expedició era molt pionera en la seva època. Ningú no havia intentat fer el que aquest sis bojos entranyables va intentar. Per tant, en el seu trajecte tenen ocasió de veure espècies rarament vistes pels humans. No totes van poder ser caçades amb la càmera, però un queda encisat per l'emoció que mostren els navegants en topar-se amb determinades formes animals.
I de tant pionera que la seva expedició era, comptaren, a més, amb un encàrrec de l'exèrcit dels Estats Units, que els demanà de dur a terme alguns experiments al bell mig de l'oceà.

Si bé d'aparença freda, és indubtable el valor d'aquest documental de pioners marítims, d'inconscients obcecats per demostrar unes teories contraposades al sentit comú de l'època. Concís, directe i molt il·lustratiu, Kon-Tiki, és un documental de visionat obligat, tant pels amants del propi gènere com per a aquelles ànimes inquietes que encara creuen que hi ha límits per trespassar, barreres que sortejar i impossibles que fer realitat.

I, per acabar-ho d'arrodonir, si voleu teniu ocasió de veure el documental íntegre visitant aquest enllaç. Bon viatge!
No desaprofiteu l'ocasió de fer aquest fantàstic viatge.

Substàncies d'Star Wars

Solcar la galàxia a bord d'un Falcó Mil·lenari o d'un X-Wing dóna molta set. I en un univers convuls com el d'Star Wars s'ha de ser prudent, que un no sap mai el que pot arribar a ficar-se a la gola quan para en alguna taverna de mala mort com la de Mos Eisley.
I a l'Última Projecció, fidels a les substàncies la nostra vocació de servei públic, us en volem acostar un llistat ben exhaustiu per tal de que no us empasseu res que vagi en contra de la vostra delicada salut.


Bacta: És una substància sanadora provinent del planeta Thyferra, molt similar al Kolto. Per dir-ho així, és com la mercromina de l'imperi galàctic. De fet, el Luke Skywalker va haver de ser submergit en un tanc de Bacta després del seu incident a la neu del planeta gelat del sistema Hoth.

El Luke Skywalker es pren un Bacta per via intravenosa

Bastonets de la Mort: Substància narcòtica líquida habitualment consumida en unes provetes transparents. Els seus efectes són l'eufòria desmesurada i una distorsió molt acolorida de la realitat. Cada consumició redueix considerablement l'esperança de vida. Si mai us atreviu a consumir-ne, contacteu amb els Slythmongers, els seus traficants habituals.

Un Slythmonger li ofereix Bastonets de la Mort a un desinteressat Obi-Wan Kenobi

Black Ale: Beguda alcohòlica molt comú, d'origen Mandalori. És de gust dolç i suau, inodor i de color marró.

Espècia: S'anomenen "espècies" a un munt de substàncies disponibles a l'univers que tenen un efecte estimulant en el consumidor. Aquest efecte estimulant és de curta durada i acreixenta alguna habilitat o condició de l'individu, ja sigui la força o la resistència. Donada la curta durada del seu efecte, els seus consumidors fàcilment en cauen addictes, acostumats a sentir-se més poderosos i invencibles sota els seus efectes.

Espècia Glitterstim: Una de les més populars espècies de l'univers, infereix capacitats telpàtiques en l'individu que la consumeix. Es cultiva únicament al planeta Kessel i la seva distribució és, majoritàriament, prohibida. El seu preu acostuma a ser molt elevat i és per això que, combinat amb la seva prohibició, tan sols contrabandistes molt habilidosos com el Han Solo s'atreveixen a transportar-lo.

Espècia Carsunum: Cultivada a Sevarcos, aquesta espècia il·legal infereix un impuls substancial de la força i de la ment, però és molt perillosa donat que els seus efectes secundaris poden incloure la mort.

Espècia Ryll: Substància que s'utilitza com a component primordial de moltes medicines legals però que també és emprat com a droga de consum, essent aquesta molt perillosa i amb efectes secundaris devastadors.

Llet Blava: Una de les begudes més populars de l'univers, la tieta Beru s'assegurava cada matí de que no en faltés a la taula de la granja de l'oncle Owen Lars. Té un color, efectivament, blavós, que és tal com surt dels Banthas de Tatooine.

Mai no falta Llet Blava a la taula de can Lars

Kolto: Substància sanadora molt similar al Bacta, provinent del planeta Manaan, més en concret de les profunditats d'un abisme del seu oceà, d'on els Selkath el recolecten jugant-se la vida. Els Selkath, negociants i comerciants de mena, negocien constantment tant amb la República com amb els Sith per subministrar-los el Kolto. Cansats de la dependència, durant les guerres clon el consell Jedi va intentar sintetitzar-ne una substància similar, però va fracassar, havent de recórrer al Bacta, menys efectiu però més assequible.

Membrosia: Beguda alcohòlica de color daurat (tot i que pot ser més fosca en la seva variant Dark Membrosia). Justament, la seva versió Dark té un poderós efecte narcolèptic en les races insectoides.


Tihar: Beguda alcohòlica d'origen Mandalori. Es confecciona amb una barreja de fruites i es deixa reposar durant molt de temps.


NOTA DE L'EDITOR: L'Última Projecció no es fa responsable de la consumició excessiva d'aquestes substàncies ni en recomana el seu ús. Begui amb moderació. No condueixi la seva nau sota l'influx de begudes alcohòliques, sobretot si passa per algun control de l'Imperi.

Cruce de caminos (A place beyond the pines, 2012) - Derek Cianfrance

Probablement se li pugui tirar en cara a aquesta tercera pel·lícula del Cianfrance la seva ambició no del tot resolta. Perquè és evident que la intenció de la pel·lícula va lleugerament més enllà del que la pròpia pel·lícula mostra. Però seria injust no valorar-li una pel·lícula notable, tan seriosa i magnèticacom Blue Valentine.

Poc s'ha d'explicar d'una pel·lícula en la que la trama és tan important en el seu regust final, més enllà d'explicar que la història inicial d'un Ryan Gosling intentant fer-se càrrec d'un fill sorpresa acaba desenvolupant-se en dues històries més, en una mena de tríptic interconnectat que acaba essent no només l'estructura de la pel·lícula sinó part del matiex significat de la mateixa.

A estones febril, tensa, carregada de tensió, Cruce de caminos et porta, com si d'una novel·la es tractés, per una trama abrupta i directa, amb racons foscos i certament tenebrosos. És veritat que està massa farcida de casualitats, però el Cianfrance no posa l'accent en aquestes (sovint) increïbles casualitats per concentrar-se en les conseqüències, en un acte digne d'un autor capaç i madur.

No serà la pel·lícula més rodona de l'any, però sí una de les millors, encara que sigui perquè intenta amb molta honestedat explicar alguna cosa bastant inexplicable.

Drug War (Du zhan, 2012) - Johnnie To

Tens i recargolat exercici de suspens amb màfies del món de la droga oriental, aquest Drug War de l'especialista en pel·lícules d'acció, en Johnnie To.
Un traficant de drogues és atrapat per la policia i per lliurar-se de la pena de mort els ofereix col·laborar per desmantellar una enorme operació. Per fer-ho, tant ell com el cap de la policia hauran de dissimular, actuar i fer-se passar per qui no són, en un esplèndid joc de màscares.

El To recargola, enrosca la trama per enfrontar als seus protagonistes a les més tenses situacions on, a punt de ser descoberts, han de demostrar tot l'enginy del que disposen, així com deixar-se estar de delicadeses. Captivadora, de pols constant i ferm, filmada amb elegància -fins i tot en les escenes més complicades- i dotada d'un nervi frenètic, Drug war és tot un exercici de duplicitats que encantaria a l'Scorsese (i que segur que en faria un remake si no hagués fet ja Infiltrados).

Menys violenta del que és habitual en el Johnnie To, però més pel·lícula, amb un guió el·laborat i ben treballat i sense cap pressa per dur-nos al clímax final. Molt recomanable.
(Aquí us deixem el tràiler. La nostra recomanació, però, és que no el veieu. ;-)

Sinister (2012) - Scott Derrickson

En aquesta revifada del gènere de terror més directe i contundent que estem vivint en els darrers temps s'enquadra aquesta Sinister, del director de la apreciable "El exorcismo de Emily Rose" (però també de l'insuls remake d'"Ultimatum a la tierra").
Un escriptor que es dedica a escriure llibres sobre casos d'assassinats no resolts per la policia i que viu de les rendes i la fama que el seu primer llibre li va generar, ara fa deu anys, es desplaça amb tota la seva família a una casa en la que s'hi van trobar morts -penjats d'un arbre- a tota la família que l'habitava.

El guió, doncs, aprofita per presentar-nos, un cop més, la figura de l'escriptor obsessionat amb la seva història, arrossegant la seva família amb ell. I ho fa, per descomptat, jugant les cartes habituals (i repetitives) del gènere: un altell sorollós, unes imatges (aquí gravades en súper 8) que contenen els enigmes de l'horror, taulons que cruixen, llums que s'apaguen, figures demoníaques que es mostren escadusserament al principi però que són fins a la sopa cap al final, etc.

Derrickson no juga malament del tot les cartes, sobretot en deixar que la història de la família ocupi un espai important en el primer terç de la pel·lícula (i en això l'ajuda molt el repartiment, amb un sorprenentment eficient Ethan Hawke al capdavant). També li dona aire a la investigació, al procés d'anar descobrint l'horror per part del protagonista, i això captiva i atrapa.
Però al final un té la sensació de que és una més. Amb alguns elements interessants, amb alguns encerts, amb algunes bones decisions. Però també amb els trillats recursos de sempre.


I aquí una teoria que llenço sense donar-li massa voltes (no sigui que es descobreixi falsa): totes les pel·lícules de terror dels últims anys (aquesta Sinister, La mujer de negro, Insidious, The conjuring, etc.) són, més o menys, igual de bones o de dolentes. El nostre judici només depèn, en realitat, de l'ordre en que les veiem. Perquè com que totes fan servir EXACTAMENT els mateixos recursos, al final un es va cansant dels gats que donen fals ensurts, de les ombres que corren davant de la càmara, de les habitacions a les fosques que els protagonistes recorren amb una llanterna, un mòbil, una espelma, etc.

Per tant, Sinister és una pel·lícula de terror més. No és de les pitjors, però el que aporta de nou no és pas suficient per lloar-la i recordar-la més enllà d'un parell de nits de malsons impertinents. 

Terry Gilliam parla sobre la diferència entre Spielberg i Kubrick

"La diferència entre Kubrick i Spielberg és... que Spielberg té més èxit!"
"[Les pel·lícules de l'Spielberg] et donen respostes, i no crec que siguin respostes massa intel·ligents."
"Li posen un llaçet a les coses. Et donen les respostes... fins i tot si aquestes són estúpides."

Aquestes són tan sols algunes de les apreciacions que el Terry Gilliam fa sobre el cinema de l'Spielberg. Aquí les teniu totes.


Els que ens coneixeu sabeu de la nostra devoció per (algunes de) les pel·lícules del Gilliam. El tenim en alta estima. Però tenim la sensació, tot i entenent el que ens vol dir, que fila molt prim en dir que La llista de Schindler és una pel·lícula reconfortant, amb un final còmode.

No hi ha dubte de que l'Spielberg és un mestre manipulador i que habitualment prefereix que la gent s'emporti a casa un regust dolç, fins i tot amb les històries més amargues. Però l'Spielberg, creiem, està lluny de ser un director simple o superficial.

Per descomptat que adorem al Kubrick i les seves pel·lícules sense respostes, però potser la comparació hagués hagut de comptar amb un contendent diferent (Michael Bay, Roland Emmerich, per exemple?).

Què en penseu?

El espíritu del '45 (The spirit of '45, 2013) - Ken Loach

No ens posarem ara aquí a filosofar sobre si els documentals han de ser tendenciosos o no. (Això, si de cas, ho discutim un dia amb unes cerveses pel mig, que el debat és divertit i interessant, segur). Però no podem evitar pensar dues coses al respecte d'aquest documental del Loach:
1- El to reivindicatiu és tan evident i llampant que tot i que puguis estar d'acord amb el que promulga no deixa de fer-te una mica de vergonya al·liena.
2- Un pamflet com aquest hauria de tenir més nervi i més emoció, explicant el que explica.

Que què explica? Doncs parteix de la reacció que el poble britànic, liderat pel partit laborista, va dur a terme en acabar la segona guerra mundial per refer-se d'un moment difícil no només per la guerra en si sinó també per les condicions de pobresa i de crisi econòmica galopant que patia.
Els testimonis de la època (metges, advocats, miners, polítics) retraten una escena dura i difícil, que només es podia revertir amb la comunió d'un poble i amb un sistema socialista.
El partit laborista -i el documental del Loach- presumeix de que va ser justament allà on es va inventar el socialisme veritablement democràtic, la sanitat pública i es va entendre la necessitat inevitable de que l'estat es fes càrrec d'aspectes tan primordials per a una societat com l'electricitat, el gas, l'aigua, els transports i l'habitatge.

En segon terme, el documental arriba fins als anys 80, amb l'ascensió al poder dels tories (amb la Margaret Thatcher al capdavant), retratant el desmantellament de l'estat del benestar i privatitzant tot allò que fins a aquell moment era públic.

Per descomptat, Loach prova de fer un paral·lelisme amb l'actualitat, recordant-nos que el lliberalisme capital és dolent i que el socialisme és l'única sortida. I més enllà d'estar-hi o no d'acord, el seu missatge és tan pueril i monocromàtic que ningú se'l pot prendre massa seriosament.

Per dir-ho d'una altra manera, un documental polític ha de ser, necessàriament, tendenciós. Però ha de deixar espai a l'espectador per pensar, jutjar i posicionar-se. I en això el ken Loach fracassa estrepitosament, entre d'altres raons perquè no ho vol. No vol que el públic del seu documental pensi. Vol convèncer-lo, vol influir en les masses de manera directa i notòria.

Desvalgut, pobre, carent d'emoció, folrat d'imatges de fons documental, constantment amanit amb cançons suposadament al·legòriques, l'esperit del '45 s'esvaeix com una fumera vaga i etèria i no en queda ni rastre un cop has sortit de la sala de projecció.

Orange is the new black (2013) - Jenji Kohan (creadora)

"Orange..." és, segurament, la sorpresa televisiva de la temporada. Lluny de psicòpates i psycho killers, d'apostes de sci-fi, o de sèries procedimentals, Orange adapta unes memòries d'una convicta en una presó de dones. Però no és una convicta qualsevol.

La protagonista és la Piper Chapman (Taylor Schilling, vista a Argo), una WASP total, fleuma, tova, "pava" i "pija", que ha d'entrar a la presó per un crim de tràfic de dogues que va cometre fa molts anys, quan era lesbiana (ara ja no ho és, està promesa amb el Jason Biggs) i freqüentava males companyies. Ara vivia una vida de luxe, en una gran ciutat, estava començant un negoci per Internet amb la seva millor amiga i tot li anava bé. Haurà, doncs, de deixar enrere la seva vida còmode i intentar encaixar en una presó plena d'hispanes malcarades, negres vacil·lones, ionquis turmentades, guardes malparits i tota una llarga llista de fauna convicta.
A la Piper, tota rossa, tota fina, tota innocència, no li serà fàcil encaixar.

El punt de partida, ja ho veieu, és llaminer. Però encara ho és més el to que la sèrie utilitza per desenvolupar-lo. És una comèdia, però no té gags. És un drama, però busca la llàgrima. Es queda en aquells llimbs estranys, aparentment lleugers, d'un observador encuriosit que vol saber com els elements poden arribar a combinar-se o col·lisionar en un entorn com aquest.

La primera temporada es deixa veure amb delit i ganes. Tan sols dues pegues li volem posar:
1- La direcció és tova i poc exigent amb alguns dels actors i actrius. La sèrie és una sèrie de personatges i les actuacions que hi han al darrera han de ser molt bones per suportar la càrrega dramàtica.
2- Hi ha un cert to redemptor que pot acabar molestant (sembla com si no hi hagués ningú dolent dins les parets de la presó).

En qualsevol cas, una sèrie original i molt recomanable de la creadora de la també molt apreciable Weeds, que juga la carta de l'empatia, que desenvolupa fantàsticament bé la relació a distància de la Piper i de la seva parella, i que regala molts moments fantàstics al llarg de la seva primera temporada.

Mud (2013) - Jeff Nichols

Take shelter va ser una relativa sorpresa la temporada passada, una pel·lícula petita i discreta però que aportava certa frescor a una cartellera embotida de superherois i d'històries inversemblants. La pel·lícula, al nostre gust, no acabava de funcionar (amén d'un final absolutament equivocat i trampós) però ens va fer descobrir al Jeff Nichols, un director que sembla voler retratar una Amèrica diferent, d'interior, de camp, d'allò que en diuen "les profunditats" d'Amèrica.

Mud, per la seva banda, ha posat d'acord a públic i crítica, que no és poc en circumstàncies normals i encara menys amb una pel·lícula calmada, de detalls, de personatges i de silencis com és aquesta. Narra la història de dos nens molt amics, l'Ellis i el Neckbone que, en una de les seves escapades en barca pel Mississipí, es topen amb un home misteriós, el Mud, que s'amaga en una illa.
La fascinació pel personatge -lliure, independent- trasbalsa als nens, molt en concret a l'Ellis, que estarà disposat a tot per ajudar al Mud.
I és en el retrat d'aquesta fascinació que l'Ellis sent, en contraposició a una família que trontolla, juxtaposada amb el descobriment de l'amor envers una jove del poble, però també amb l'amistat, l'aventura i el risc, on el Jeff Nichols treu petroli d'una pel·lícula que deixa bon regust.

I deixa bon regust perquè el Nichols té el detall -tal com ja feia, potser amb menys fortuna a Take Shelter- de donar espai i metratge als detalls i als personatges. L'espectador és perfectament capaç d'entendre les motivacions de tothom, en un escenari decadent i que s'ensorra.

Completen la funció uns actors fantàstics (el Jeff Nichols sembla tenir-ho força per la mà això de dirigir actors i actrius): Matthew McConaughey en el millor paper de la seva carrera, el Tye Sheridan que segueix captivant la càmera (tal com va fer a The tree of life), la Reese Witherspoon, el Jacob Lofland, la Sarah Paulson i el sempre magnètic Sam Shepard.

Li agrairíem al Nichols, això sí, que donés un pas endavant en les seves properes pel·lícules, un pas cap a l'atreviment, tant formal com de fons. Que busqués la incomoditat i el risc, que se la jugués. Que, com el Mud, s'atrevís a jugar-se-la per amor (al cinema). Però li demanarem amb la boca petita, tot desitjant que no perdi les ganes de fer un cinema calmat, reposat, amb estima pels detalls, que això ja ho fa, i se'n surt força bé.

Recomanacions pel Festival de Sitges 2013

Ens embadalim cada any revisant els cartells de les edicions anteriors del festival (a quin més creatiu!). Però també cada any ens passa el mateix: no sabem quines pelis anar a veure.

La oferta és variada (tot i que el cartell no acaba d'estar tancat del tot) i, més enllà dels noms propis que ens puguin sonar, costa escollir les pelis per les que buscar una entrada. Al cap i a la fi, tothom que ha anat a Sitges algun cap sap que si un no té bon ull escollint les pel·lícules que va a veure, l'experiència pot ser una mica decepcionant.

Així que, seguint la nostra vocació de servei públic, hem preguntat als nostres amics i lectors més frikis per tal de que ens recomanin aquelles pelis que fan més bona pinta.

Ho vam fer a través del nostre Twitter (de fet, arran d'una petició que ens feia l'@albert1986) i aquestes són les recomanacions que ens van fer. Apa, preneu nota.

@mevadecine: "La nova de vampirs de Neil Jordan pinta bé!".
 Es refereix a Byzantium, una història romàntica de vampirs amb uns visuals espectaculars, protagonitzada per la Saoirse Ronan, la Gemma Arterton, el Sam Riley i el Johnny Lee Miller. La crítica ha estat molt d'acord en que és una notable pel·lícula, molt elegant i encisadora, amb un to romàntic que alguns han volgut comparar amb la nissaga de Crepuscle (afegint que n'era la resposta adulta). No deixa de tenir un cert morbo veure si el Neil Jordan està, avui en dia, al mateix nivell que quan va guanyar a Sitges amb "En compañía de lobos".


@alberts1986: "The battery també m'ha atret, american jesus, upstream color i Charles Swan III. Aviam".
Ja fa temps que sentim a parlar de la òpera prima del Jeremy Gardner, The battery, on un parell d'amics travessen una Nova Anglaterra arrasada pels zombis. No és l'únic que ens la recomana, també ho han fet el @PaulPorcoRosso i
American Jesus, per la seva banda és un documental del català Aram Garriga sobre el cristianisme radical nord-americà.
Upstream color de Shane Carruth, al seu torn, ha embadalit públic i crítica, a diferència de la seva primera pel·lícula (rodada ara fa 9 anys amb molt poc pressupost), Primer, que va tenir tants fans com detractors. Una trama obscura, un muntatge particular, uns actors en estat de gràcia i, pel que sembla, una proposta atrevida. El @Danimaumau també ens l'ha recomanat.
La darrera recomanació de l'Albert es refereix a A Glimpse Inside the Mind of Charles Swan III, dirigida pel Roman Coppola i protagonitzada pel Charlie Sheen, que explica la caiguda d'un dissenyador gràfic d'èxit, paral·lelitzant la història del protagonista amb la del seu actor principal. El repartiment és memorable (sobre el paper): Jason Schwartzman, Patricia Arquette, Bill Murray, Mary Elizabeth Winstead, Aubrey Plaza...


@Danimaumau: "Drug War (Johnnie To), Only God Forgives (Refn), Passion (DePalma) (...) i Snowpiercer si es confirma... (...) El remake de Carrie i la del Capità Harlock, d'animació!". 
Ha agradat molt una de les últimes pel·ícules del prolífic Johnny To, Drug War. Molts diuen que és la seva millor pel·lícula, que ha aconseguit, rebaixant el to violent però afinant més en el pols narratiu, una història de policies i lladres realment fenomenal.
Only God Forgives (amb títol espanyol "Solo Dios perdona") és la última i molt esperada pel·lícula del Nicolas Winding Refn, director de la massivament adorada Drive. Repeteix el Ryan Gosling al capdavant d'una història de baixos fons en la que, pel que sembla, l'actor està encara més immòbil i inexpressiu que mai. Hiper-violenta, Only God forgives no ha agradat pas a tothom, ni tan sols a molts fans de Drive. La @MireiaCastello també la recomana.
Passion és la última entrega del Brian DePalma, que refà una pel·lícula francesa del 2010 (Crime d'amour), explicant la història d'amor i odi d'una executiva publicitària i la seva cap.
Snowpiercer és la darrera cinta del coreà Bong Joon-Ho (Memories of a murder, The host), que adapta un còmic francès molt interessant. En un món apocalíptic, els pocs supervivents viatgen en un tren que separa els rics dels pobres, però algú no acaba d'estar d'acord amb aquesta divisió.
Carrie és un remake, és clar, del clàssic modern que és la versió del DePalma del 76, dirigida ara per la Kimberley Peirce (Boys don't cry, la peli que li va fer guanyar el primer Oscar a la Hilary Swank) i interpretada per la Chloe Moretz i la Julianne Moore. El més interessant pot ser veure si trenta anys més tard es pot fer un remake que sigui més potent que el de un DePalma que, llavors, estava en plena forma.
Space Pirate Captain Harlock és una esperada adaptació a la gran pantalla de la mítica sèrie de televisió Captain Harlock, que va concebre i dirigir el mestre Rin Taro. Aquí se li ha encomanat al Shinji Aramaki, un especialista en adaptar productes (com Starship troopers) a l'animació. També hem rebut recomanació pel Harlock de @KeaLangstrumpf.


@_Rectum_: "Para unas risas en buena compañia : #hatchet3".
Es refereix a Hatchet III, la tercera part d'una pel·lícula de l'Adam Green, sobre un fantasma (sí, sí, un fantasma) que es venja de la mort del seu pare i carrega contra tot turista que s'atreveix a fer excursions pels llacs de Nova Orleans. Un slasher en tota regla.


@ynknasi: "Jo tinc en el punt de mira Blackfish i Leviathan".
Blackfish és un documental de la Gabriela Cowperthwaite sobre el captiveri d'animals salvatges, aprofitant el
cas d'una orca que ha assassinat a tres persones. La crítica l'ha lloat unànimement.
Seguint en la mateixa línia, Leviathan és un documental sobre la pesca, amb un plantejament molt visual i captivador que ha agradat a la gran majoria de públic que l'ha vista.


@KeaLangstrumpf: "The world's end".
The world's end (títol espanyol "Bienvenidos al fin del mundo") és una entrega més de les comèdies dirigides per l'Edgar Wright i interpretades pel Simon Pegg i el Nick Frost (Arma fatal, Zombis party) i que ha donat un cop més en la diana en oferir una comèdia sci-fi en el que els personatges funcionen i els gags també. Una colla d'amics de quaranta any decideixen reviure una mítica i boja festassa que van fer fa 20 anys, però se n'adonen de que el món està a punt de sucumbir i que ells són la única esperança.

Per últim, si encara vols més propostes i criteris, la @absence ens completa la informació:
@absence: "Aquest blog feia una interessant i personal llista de recomanacions elpenultimododo.wordpress.com/2013/08/27/ava…"

Bé, doncs, ja no teniu excusa. Si volíeu anar a Sitges, ara ja sabeu què heu d'anar a veure. Esperem les vostres opinions!

Famosos llegint II

A molta gent els agrada imitar als seus actors i actrius favorits. Fan el que ells fan, van als llocs que freqüenten, es vesteixen i pentinen com ells.
A veure si també s'animen, de tant en tant, a llegir, tal com també fan. Ja us ho vam demostrar l'altre dia. Avui en tenim més proves.

El Roger Pattinson es concentra molt quan llegeix sobre determinats temes.

El Charles Laughton en una posició ben còmode per llegir

En Warwick Davis és capaç de llegir a Sartre arreu... literalment.

La Rita Hayworth llegeix les memòries del Lincoln.

S'hi ha quedat... el Christoph Waltz s'hi ha quedat...

Al Cary Grant li agrada llegir en companyia.

"100 ideas que cambiaron el cine" de David Parkinson

Interessantíssim llibre aquest que ve a resumir la història del cinema al voltant de 100 conceptes clau que n'han marcat la història.Per descomptat, comença per les llanternes màgiques, la persistència retiniana i aquells conceptes seminals del setè art.
Però poc a poc avança cap a altres temes menys coneguts i igual d'interessants com algunes de les tècniques que conformen el llenguatge cinematogràfic (els primers plànols, els travellings, els plànols de continuïtat, el flashbacks, etc.), el funcionament de la indústria (amb aspectes que, personalment, no coneixia i que han canviat la meva perspectiva sobre el cinema, tot descobrint com funcionava a principis de segle a nivell de producció i distribució), la crítica, les seqüeles, les pelis de sèrie B, els premis, les publicacions, els gèneres, les escoles de cinema, els suports i un llarg etcètera absolutament primordial i enriquidor.

Cada entrada no ocupa més d'un parell de pàgines, amb un text molt directe i sense floritures, farcit d'exemples i acompanyat sempre de moltes fotografies il·lustratives.
Llegir-lo és un plaer absolut i rotund per a qualsevol amant del cinema, i vindrà a descobrir-li un munt d'aspectes que hem donat per suposats però que cal tenir molt presents per entendre'l millor. Imprescindible.

Banda sonora de El cielo protector (The sheltering sky, 1989, Bernardo Bertolucci)

Bertolucci, John Malkovich, Debra Winger, el desert, Vitorio Storaro, uns ulls molt blaus, un viatge... i la música del Ryuichi Sakamoto.
Quin magisteri que té el Sakamoto a l'hora d'evocar. Quina habilitat (innata?) per transportar-te a llocs tan remots com al desert marroquí. O com a l'interior d'una parella de New York que s'esberla, que està a punt de trencar-se, que busca una última oportunitat en l'aventura de viatjar a l'Àfrica. Fins a aquí és capaç el Sakamoto de transportar-nos.

Amb una tornada deliciosa com a leit motiv, amb la Royal Philharmonic Orchestra aclaparant-nos, Sakamoto ens arrossega irremissiblement cap al desert i deixa espai, cap al final del disc, per un trencament que arrodoneix el viatge. Els darrers set talls donen pas a uns quants temes populars (del Charles Trenet i del Lionel Hampton, un parell de peces tradicionals o de música rai, i a unes poques composicions del Richard Horowitz que, a diferència de Sakamoto, busca de manera més evident la mixtura ètnica en el plànol musical, incloent en els seus talls diversos càntics tribals marroquins, alguns d'ells gravats pel Paul Bowles, autor de la novel·la en la que es basa el film. Tot plegat, en aquesta darrera secció del disc, acaba fent efectiu el desplaçament, acaba -per dir-ho així- venent-te el bitllet en primera classe cap al Sàhara.

La durada mitjana dels plànols

Ens ha encantat trobar aquesta comparativa. No hi són tots (on és l'Arca russa del Sokurov, rodada amb un sol plànol?), no és necessàriament exhaustiva, però ens ha donat molt que pensar.



Així, a primera vista, està clar que els directors amb una durada mitjana de plànol més alta ens agraden, són reputats. A Hollywood, en els darrers anys, la mitjana està a la vora dels 5 segons per plànol. En aquesta mitjana hi són representats els adrenalínics tipus Michael Bay (uns 3 segons de mitjana en els seus diferents Transformers) però també els directors europeus que, com el Nicolas Winding Refn a Drive, estan per sobre dels 7 segons.

El David Parkinson, en el seu fantàstic llibre "100 ideas que cambiaron el cine" (Ed. Blume), explica el següent:

A finales de la primera década e este siglo, la media de duración de los planos de las películas de Hollywood ha disminuido en un 10%, pasando de 5,15 a 4,74 segundos. Dado que la mayor parte de los espectadores tarda aproximadamente 3 segundos en habituarse a cada nueva imagen, se están viendo obligados a responder a nivel emocional en lugar de a nivel intelectual a estos montajes rápidos que apenas permiten una apreciación del trabajo artístico del reparto y del equipo técnico.

I és que, també a nivell de muntatge, el cinema ha canviat molt en els últims anys. Perquè ens fem una idea, una pel·lícula de dues hores conté, avui en dia, més de 2.000 plànols (que representa un rati de 3,6 segons per plànol), mentre que a l'època dels grans estudis de Hollywood una pel·lícula de 90 minuts podia contenir-ne entre 300 i 500 (representant uns ratis d'entre 18 i 10,8 segons per plànol).

Ens n'hem anat a Cinemetrics Database, una comunitat de voluntaris que cronometra els plànols de les pel·lícules. Ho fan de manera amateur, així que no se'ls pot exigir precisió suïssa, però comptant amb el marge d'error corresponent, la llista de pelis que han cronometrat fins ara val molt la pena.  (Per cert, "Pulp fiction" no té un rati de 788. És només un compendi d'algunes de les seves escenes més llargues el que s'ha mesurat).

A l'Última Projecció som, deixeu-nos-ho dir ben alt i clar, molt fans dels plànols llargs. Ja siguin els del DePalma, els del Welles o els del Tarkovsky. De fet, una de les experiències més memorables que hem tingut amb el cinema darrerament ha estat veient les 7 hores de Satántango del Béla Tarr (amb una durada mitjana per plànol de 153 segons).



I és que els plànols llargs tenen aquesta màgia contagiosa, aquella que fa que, després de molts minuts mirant el mateix escenari, els mateixos personatges, els mateixos objectes, comencis a veure-hi a través, comencis a sentir que hi formes part, comencis a notar que aquell univers que estàs veient, en realitat ha existit des de sempre.

I a vosaltres? Us agraden els plànols llargs? En recordeu algun en particular?

Tú eres el siguiente (You're next, 2011) - Adam Wingard

Un esperava -potser en un excés de confiança- que, donat el cert revifar del gènere de terror en els darrers anys, aquesta "Tú eres el siguiente" estigués a l'alçada. I no. No ho està.
No se li pot negar al Wingard les ganes de fer un poti-poti que barregi moltes coses diferents: un inici clàssic de psycho-killer assetja-cases, un conflicte familiar de primer ordre, un slasher, un survival, etc. Però és que el guió és tan fluix, però tan... I la direcció és tan tova i esmaperduda... I la diversió es reparteix tan escadusserament...

Una família benestant es reuneix a la seva casa de camp per celebrar l'aniversari de casament dels pares. S'hi ajunten tots els fills amb les seves respectives noves parelles i organitzen un sopar de celebració. Les disputes entre alguns germans, la gelosia i les enveges no triguen a supurar. I, per acabar-ho d'adobar, algú ronda per la casa amb molt males intencions.

Podem imaginar fàcilment que qui es prengui aquesta pel·lícula com un divertiment "gamberro", o qui la pugui veure ben acompanyat d'una bona colla d'amics amb ganes de comentar la pel·lícula sobre la marxa, en gaudirà força. Perquè, no ho negarem, té els seus moments.
Però intentar veure-la com una pel·lícula decent és un exercici de paupèrrims resultats.  Ni ens ha fet gràcia, ni ens ha entretingut ni -encara menys- ens ha trasbalsat.
Per cert, el tràiler és mooooolt millor que la pel·lícula. 

La peli de... la Margot Mur

Hi ha pel·lícules que ens han marcat a la vida, que ens l'han canviada. Que la portarem sempre al cor perquè no podem oblidar el lloc on la vam anar a veure, amb qui la vam anar a veure o les circumstàncies en les que la vam anar a veure. D'això va la nostra secció "La peli de...", en la que els nostres amics i lectors ens confessen quina és la "seva" peli i allò que la fa tan especial.
Avui és la Margot Mur la que, en confiança, ens obre la seva capsa de records per delectar-nos amb una pel·lícula memorable i amb una colla de records que -ja ho veureu- estan molt arrelats en l'ànima de la Marga.

Pròleg: memòries del Cine Playa

Quan era petita estiuejava amb la meva família en un poblet de mar que tenia el millor cinema del món. No us enganyo i ara ho veureu: era un cinema petit, ben bé una façana de calç, corba com la d’una ermita eivissenca i blanca com un glop de llet, amb una petita boca múrria al centre que no era cap altra cosa que una guixeta minúscula per on una taquillera un pèl malcarada venia les entrades a dos-centes cinquanta pessetes. Sempre una única sessió: la de la nit. Damunt de tot de la façana, sota la gepa de la corba alçada al cel, unes lletres majúscules pintades de vermell deien: Cine Playa, donant al conjunt un aspecte proper de joguina. I és que el Cine Playa no era un cinema com qualsevol altre. Un cop passat el porticó de fusta de l’entradeta, s’arribava a un pati de pedretes on un centenar de cadires de ferro improvisaven fileres davant d’una gran pantalla de llençol oberta a la nit, sense més sostre que un tel fosc enfarinat d’estrelles o de lluna, depenent del dia. El Cine Playa era un precedent del que avui coneixem com a “cinema a la fresca”. Un cinema construït per a existir només les nits d’estiu, a l’aire lliure, on podies entrar-hi l’entrepà i la coca-cola i on, si no volies acabar amb el còccix fet fosfat, calia dur de casa el coixí (o la torre de coixins en el cas dels qui, com jo, no aixecàvem més de tres pams del terra). Malgrat la bellesa del record del Playa, reconec que no hi vaig veure grans pel•lícules. Tinc el record amarg de Bambi; un de més divertit de Ghost, per  la processó de tietes i veïnes esbojarrades després de veure el Patrick Swayze estrenant la dècada dels 90 a ritme d’ Unchained Melody; i el més grat de tots, ho he de reconèixer, és el dels immensos gelats que compràvem a la sortida: tres boles posades una damunt de l’altra, desafiant la gravetat, amb un xarrup de nata amb caramel a la corona del plaer. Us preguntareu què té que veure aquesta invasió personal de detalls amb el cinema. I estareu d’acord amb mi si dic que la història d’un cinema també està construïda de tot el que passa al seu voltant. Us asseguro que no puc dissociar de la meva primera cinefilia la màgia del Playa, l’evocació de l’olor de nit d’estiu, de les volutes de fum que envaïen la textura lletosa i irreal del feix de llum del projector, de l’olor de la verbena i del gessamí que creixien a les terrasses confrontants amb els murs del pati, i, del millor dels detalls: els centenars de sargantanes enjogassades que envaïen la pantalla buscant l’escalfor i afartant-se heroicament dels mosquits que venien a pessigar cuixes.

El Cine Playa va ser enderrocat anys enrere, convertint-se en un gran “rosebud” per a mi i en un dels primers fetitxes que va caure en el remolí que malauradament cada cop s’estén més en les nostres viles: la desaparició dels temples d’il•lusió on tants de nosaltres vam deixar-nos mossegar per la cinefília. Ara al seu lloc hi ha uns pisos adossats i un lloc de menjar ràpid per endur. Tota la màgia que contenia aquell enclavament únic arran de mar va esclatar i es va repartir en el record dels que havíem estat espectadors assidus. M’agada pensar que tots els que vam compartir-hi sessions en guardem el mateix record afectuós, malgrat que cap trista web o grup de Facebook existeixi per provar-ne la memòria.

Com que no en conservo fotografies ni proves gràfiques, quan més aprop sento el record del Playa és quan veig de nou la pel•lícula que us vull explicar. Un cinema blanquet en un poble arran de mar, un nen  i un enamorament irrevocable cap a la màgia del cinema. Veieu per on vaig? Si, parlo de la història de Totò i d’Alfredo,  el nen i el projeccionista del cinema de Giancaldo, un poble de la Sicília de postguerra a Cinema Paradiso (Nuovo Cinema Paradiso, 1988) de Giuseppe Tornatore.


Tres raons i una gran història

Cinema Paradiso (1989) és una de les meves pel•lícules preferides per diversos motius. El primer, ja us l’he explicat: la seva automàtica funció de magdalena proustiana directament connectada amb les textures i les olors de la meva llavor cinèfila. El segon, la seva personalitat innegable de producte italià, que podem resumir en la capacitat per tenyir de somriures la tristesa i la melangia d’una història sobre la pèrdua i la necessitat d’allunyar-nos d’allò que estimem per poder conservar-ne els bons records. El tercer, i no per això el menys potent, la manera que Tornatore té d’enganyar-nos amb una cinta més aviat comercial amb vocació aparent de melodrama amorós. La tirallonga de records entorn la infantesa i l’adolescència de Totò (interpretat pel debutant Salvatore Cascio i per Marco Leonardi) caminen cap al relat d’un primer amor de joventut envers Elena (Agnese Nano), nimfa fugaç amb reminiscències d’aquella heroïna fatalment homònima que els mites grecs van ubicar enmig de la Guerra de Troia i com a detonant de la perdició dels seus grans herois (Ai, aquesta misogínia funcional a l’hora d’explicar històries d’amor…). 

Però la Història amb majúscula de Cinema Paradiso no va d’adolescents que s’enamoren, ni de l’anorreament de la Guerra, ni tan sols de la deliciosa opereta quotidiana que componen les figures dels habitants més pintorescos (el capellà, l’acomodador tartamut, el foll, el guanyador de la travessa, el comunista…) El propi Cinema Paradiso és el protagonista de la història principal, l’epicentre d’una història d’amor molt més poderosa, la de Totò cap al cine. Amor vertader, tant comú a la resta de mortals com el primer amor de joventut, però menys amarg i complicat d’explicar. Amor unidireccional (potser per això tan bonic i agraït) i universal que descobreix de la mà del vell Alfredo, gran Philippe Noiret en la seva millor interpretació. Un amor que comença com a forma d’evasió (anar a veure indis i vaquers per oblidar les llàgrimes d’una mare trista, de la gana i de l’escola cruel) i que acaba com a sentit vital. I, per suposat, amor que no es transmet de forma ortodoxa, entre un jove i una noia que es miren, com va ensenyar-nos el Hollywood clàssic, sinó en el mode real que té la transmissió del coneixement essencial: de manera generacional. De la mà d’un avi o d’un pare que se’ns endú un dia al cinema sense saber que amb aquest pacte es converteix en una mena de mestre espiritual, de guía vitalici dels nostres records més preuats. Sempre he pensat que si Dante hagués viscut en el segle XX, Virgili no se l’hauria endut a l’infern ni al cel, se l’hauria endut al cinema i enlloc de perseguir Beatriu el poeta hagués perdut els llorers per Mary Pickford o per Greta Garbo. Ens hauríem perdut la comèdia més divina de la història, però ara Dante tindria un blog de cine pistonut.


La forma del record

La pel•lícula té la forma de la nostàlgia: la retrospectiva. Salvatore di Vita, reputat productor de cinema establert a Roma, descobreix en el zenit de la seva carrera que el més important que va fer a la seva vida va quedar molt de temps enrere, en el poblet d’infantesa que va voler oblidar i on ara es veu obligat a tornar per complir amb un gest de gratitud: acomiadar el seu mentor. Amb aquest retorn de Salvatore (Totò) a Giancaldo -pseudònim de Bagheria, poble natal del director on, per cert, es va rodar part d’ El Padrino III-, Tornatore ens ensenya com el cinema va ser, durant molt  de temps, el millor regal que la vida oferia a la Itàlia oblidada dels anys 50. Aquí tornem a veure com el rostre d’Elena queda ofegat pel meravellós teló de fons que construeixen les imatges del cinema de l’època. La manera en com fascinació per les pel•lícules de llavors construeix i edifica les vides i les il•lusions de la gent petita aclapara la pel•lícula. Així, l’agra censura religiosa acaba ballant al ritme d’El negro Bayon i dels malucs d’una guapíssima Silvana Mangano a Anna (Alberto Lattuada, 1946); la crua realitat de l’analfabetisme rural queda emmirallada en un gag fantàstic de dos habitants que no saben llegir les lletres d’entrada a La terra trema (1948), capolavoro neorrealista de Luchino Visconti; i el descobriment sexual dels adolescents en la foscor del cinema es fon damunt la corba impactant del nu de Brigitte Bardot a Et Dieu… créa la femme (Roger Vadim, 1956).  Aquest detallisme arriba al seu punt més àlgid en l’escena màgica en la qual Alfredo, contra la prohibició de fer una doble sessió, enfoca el projector a la plaça del poble i el gest inoblidable i atemporal del gran còmic napolità Totò (il Principe, li deien els seus paisans) és capaç d’evitar una revolució popular en un autèntic fenòmen d’amansiment de feres. Aquesta escena –que a més, precedeix un importantíssim gir de guió- m’agrada molt perquè suggereix que els italians són els primers que devien descobrir allò de que per somriure calen molts menys muscles que per enfadar-se. I també perquè fa coincidir el final de la infantesa de Totò amb un moment en què el Cinema Paradiso, per art de màgia, es converteix en el meu Cine Playa.


El moment gran: Via col vento

Construint la història d’un poble a partir de les reaccions de personatges anònims cap a les imatges del cinema, Tornatore aconsegueix fer-nos entendre que el poder del setè art rau en l’evocació i en la suggerència. Que una imatge val tant pel que ensenya com pel que promet. És a dir, que el cinema construeix la seva màgia no sobre els nostres sentits, sinó sobre els nostres desitjos. Un dels moments que més m’emociona del film transcorre en uns pocs segons, en un momento desubicat del metratge. Totò i la seva mare caminen per les runes dels bombardejos mentre tornen de saber que el pare ha mort al front. La mare plora i estreny el nen aprop d’ella. La guerra i la misèria envolten les dues figures. És el moments en el que la pel•lícula s’assembla més a un documental històric o a una peça neorrealista. Llavors succeeix el miracle. En una paret enrunada apareix el cartell de Gone With the Wind, en el seu magnífic títol italià, Via col vento, probablement la millor traducció de l’obra faraònica de Victor Fleming. La mirada de Totò es fuga de la realitat i el seu somriure esbossa la puresa d’una discretíssima  felicitat instantània. L’intercanvi dura pocs segons, però entenem la importància del paper pintat sobre la pols grisa, el poder de salvació d’aquest detall per a la innocència d’un nen que ja no recorda el seu pare, de sobte menys real que Scarlett O’Hara i Rhett Butler en el seu flamejant technicolor de somni. El més poderós d’aquest moment és, sens dubte, la solitud en la qual transcorre la revel•lació. El somriure del nen branda un deix de pena i de coneixement: llàstima no poder compartir-ho amb la mare, llàstima no poder fer que el petit miracle també sigui suficient per guarir-li el cor trencat. Un somriure d’un nen que ja és una mica adult, capacitat del cinema en general de ser un museu viu de gestos, i del cinema italià en concret, des de Rossellini, Pasolini i Visconti, de fer dels actors no professionals petits miralls de veritat. En moments com aquests notem que tot, en Cinema Paradiso, bascula damunt dels afectes essencials, per això se’ns revel•la, malgrat els seus petits defectes, com una pel•lícula important.



Qui vol una pel•lícula perfecta?

L’any 1989 Cinema Paradiso va endur-se el Gran Premi del Jurat d’un festival tan exigent com Cannes malgrat totes les seves imperfeccions: Errades de guió, personatges que envelleixen més que els altres (als anys 80 la mare de Totò sembla l’àvia de la dona d’Alfredo, que, fent números, estaría morint a una edat impossible). La caracterització de l’envelliment és bastant terrible i fins i tot costa de creure que Jacques Perrin passi pel Totò adult (s’assembla a Marco Leonardi i a Salvatore Cascio com un ou a una castanya). Però, i què? Què és la perfecció minuciosa per a una pel•lícula que conté, probablement, un dels millors finals de la història del cinema? Quina pel•lícula ha aconseguit resumir el poder d’una amistat tan diferent (la del petit Totò i el vell Alfredo) amb un recurs tan poc comú i original com és el que compon el final meravellós orquestrat per Ennio Morricone fins a la pell de gallina i la llàgrima viva? Quins darrers minuts concentren tanta emoció, tanta intensitat, tanta sensació de cinema? Pocs. Molt pocs. Potser el gran encert de Cinema Paradiso és aquest: la seva vocació deliciosa i humil. Les petites imperfeccions que, com les esquerdes del Cine Playa per on encara ensumo l’olor del mar, fan del Paradiso el millor cinema del cinema. I el seu final, la millor última projecció mai vista. Ja voldrien moltes pel•lícules perfectes acabar tant amunt.


Epíleg: Gràcies, Alfredo

Per tot el que li devem, comentarem sense fer-ne massa sang que Cinema Paradiso, tal com la recordem, existeix gràcies a que el productor Franco Cristaldi sugerís a Giuseppe Tornatore un muntatge alternatiu. Si heu vist el muntatge del director, i especialment les seves intencions dramàtiques, sabreu que tenim aquesta joia gairebé per atzar. En aquesta edició descartada, el director s’inclinava per potenciar la figura del Totò adult, introduïa el retorn d’Elena i, literalment, malbaratava tota la màgia per a justificar una història d’amor a l’ús mil cops vista que, per postres, implicava corrompre de manera cruel l’essència (intocable!) del personatge d’Alfredo. Tornatore no tindria gaire bon dia. Encara recordo el disgust del meu pare quan em va regalar l’edició de col•leccionista i vam veure junts el muntatge alternatiu. “Si ho hagués sabut no te l’hagués regalat mai”, em va dir, compungit.


Per cert, no us he parlat del meu pare, oi? Bé, ell és el meu Alfredo, i Cinema Paradiso és una de tantes de les nostres pel•lícules. Tant que fins i tot creiem que quan van estampar el cartell, l’any 1988, es van inspirar en nosaltres. Amb el vostre permís, aquestes, com totes les línies que dedico al cinema, són per ell.




Margot Mur

Escena de Només per als teus ulls (For Your Eyes Only, 1981 - John Glen)

Fa uns dies estàvem de vacances a Meteora, un lloc tan espectacular de Grècia que no vam tenir cap dubte que alguna pel•lícula s'hi havia d'haver rodat. El lloc és increïble: unes impressionants formacions rocoses de més de 600 metres d'alçada amb monestirs construïts al seus cims.
No és una gran foto la nostra, però així us podeu imaginar com es veu el lloc des de dalt d'un d'aquests pics.


Un guia local (el mateix que ens va fer la foto) ens va descobrir que s'hi havia rodat la pel•lícula de James Bond: Només per als teus ulls, on en Roger Moore té una escena d'escalada emocionant i perillosa (no podria ser d'una altra manera) que us deixem aquí per al vostre gaudiment.





També ens va dir que els monjos van denegar el permís per rodar dintre dels monestirs al llegir el guió i veure que no era una pel•lícula religiosa i que en James Bond era un personatge una mica escarriat, així que tots els interiors que es veuen a la pel•lícula es van haver de rodar a l'estudi.

I pels curiosos que vulguin veure Meteora en tota la seva esplendor, la pel•lícula La sirena i el dofí (Boy on a Dolphin, 1957) de Jean Negulesco ens mostra el lloc a lloms d'una mula en una escena en la que tot i que no hi surt la Sofia Loren, no deixa de ser força espectacular.




I vosaltres... on heu estat aquest estiu?