Amb un pla molt obert i distant, un home planta un arbre mig mort a la vora de la platja, amb l'ajut del seu fill mut a conseqüència d'una operació de laringe. L'home no para de reflexionar en veu alta sobre l'existència, la perseverància, sobre Déu, fins i tot, mentre el nen escolta, distret. Apareix un carter en bicicleta i li entrega un telegrama que el felicita pel seu aniversari, mentre s'embarquen en una conversa filosòfica sobre Nietzsche i sobre el concepte de l'etern retorn. Amb l'arbre plantat, els tres se'n van allunyant, tot xino-xano, mentre la càmera els segueix en un travelling lateral molt suau. A poc a poc el seu vagarejar els porta a davant mateix de la càmera, que ara capta els detalls i els enquadra harmoniosament.

Que no sigui aquest un dels inicis més bells de la història del cinema. Guaiteu-la.


Tarkovsky deixava com a testament una obra molt personal, críptica però plena d'esperança (esperança, és clar, a partir del sacrifici) a partir de la història d'un home, ex-actor i home de lletres, que es planteja el seu pas per la vida, la utilitat de totes les seves reflexions, del progrés i de la humanitat sencera. L'Aleksandr busca l'espiritualitat per donar-li sentit a la seva existència, però li costa trobar-la, arrapat com està a sí mateix i a les seves pertinences, a la seva dona i als seus amics, a la seva bufona casa al mig del no res.


I Taskovsky ho filma amb tota la grandiositat que la seva mirada sempre ha tingut, ajudat per l'Sven Nykvist, amb tableaux vivants mòbils que aclaparen l'espectador i el duen per una experiència estètica incontestable i poderosa que converteix l'erràtica cerca de sentit de l'Aleksandr en un camí ple de detalls, referències (literàries, religioses) i pistes per resoldre un trencaclosques emocional i existencial.

La bellesa s'acumula, escena rere escena. La profunditat temàtica es fa més insondable, més críptica però, alhora, més estimulant. Inclosa repetidament entre les millors pel·lícules de la història, Tarkovsky rematava aquí una carrera impecable i magnífica, lloada pel mateix Ingmar Bergman (que aquí li va cedir a molts dels seus actors, actrius i tècnics habituals) que destil·la un dels cinemes més purs i bells que mai s'han filmat.

Era Asimov el que deia:

"Les històries de ciència ficció poden semblar trivials als crítics més obtusos i als filòsofs d'avui, però el cor de la ciència ficció, la seva essència ha esdevingut crucial per a la nostra salvació, si és que hem de ser salvats."

I justament d'això parla Stalker, una de les més intenses peces de la curta filmografia del director rus Andrei Tarkovsky. No se'n sap exactament el motiu (els rumors parlen d'un meteorit), però alguna cosa li ha passat a un indret concret —ara denominat la Zona—. Es diu que a la Zona regeixen unes lleis diferents de les universals, s'han pervertit el temps i l'espai. És més, hi ha un indret dins la Zona, una habitació, que es diu que garanteix els desitjos d'aquell que s'hi atansa.
La Zona, per descomptat, ha estat acordonada per les autoritats per impedir-hi  l'accés, no se sap si per qüestions de seguretat nacional o bé de seguretat individual, donat que, pel que es veu, la Zona no és segura i pot "castigar" als seus vianants. La Zona sembla, fins i tot, tenir una mena de consciència pròpia, que la fa capaç de jutjar als homes que s'hi endinsen, recompensant als que s'adapten a les seves normes de funcionament i castigant a aquells que les incompleixen.

La Zona, per tant, és aquell Altre fantasmàtic, aquell espai que es troba més enllà d'allò real. I en ella penetren un guia (a aquests guies els anomenen "stalkers"), un professor d'història i un escriptor de renom. L'stalker els ha promès (a canvi de diners), portar-los a l'habitació que garanteix els desitjos. Per arribar-hi, però, hauran de sortejar nombrosos obstacles i perills. Per començar, el trio s'ha d'esmunyir entre els trets de la policia que ha acordonat l'àrea. Però un cop dins hauran de ser prou cautelosos en no infringir cap de les lleis no escrites de la Zona (ni el propi guia sembla conèixer-les totes), no fos que la sollevessin i els castigués. El problema, potser, és que els dos convidats, molt en particular el lacònic i descregut escriptor, no semblen creure massa en la Zona i els seus poders i constantment volen posar-la a prova.

Arribats al llindar de l'habitació que compleix els desitjos, Tarkovsky planeja una escena llarga de diàleg i de revelació. La Zona no fa res, l'habitació no garanteix els desitjos de ningú. És un altre espai abandonat, tal com ho han estat tots els anteriors pels que han passat. Però compte, no val a dir que la Zona no existeix. I tant que existeix. Però existeix des del mateix moment en que se li posen confins, barreres, des de l'instant en que l'(in)conscient col·lectiu l'aïlla de la seva realitat atorgant-li una naturalesa diferent (amb les seves lleis pròpies, contràries a les del nostre món "real"). La Zona, i la seva habitació dels desitjos és una invenció popular esdevinguda monumental amb la connivència de tothom. Els stalkers, doncs, busquen donar solaç als seus convidats a través de la fe. Perquè l'habitació és, en realitat, la materialització de la fe. És un espai buit i abandonat que perd tot el sentit en tangibilitzar-la. L'habitació —com a màquina que garanteix desitjos— només existeix, en realitat, en les ments i els cors dels desesperançats, que s'hi arrapen indefensos en front d'una realitat inadmissible i insuportable. El seu trajecte, el seu pelegrinatge cap a la Zona és per a ells, inicialment, el camí cap al reforç i cap a la comprovació de la seva fe. Un "creient" pot anar a la Zona, demanar el seu desig i després trobar centenars d'explicacions diferents sobre el perquè de que aquesta no li hagi finalment garantit (hem decebut a la Zona, hem infringit alguna de les seves normes, etc.).


A tot això, Tarkovsky s'ha assegurat que el nostre trajecte cap a l'interior de la Zona sigui dens. La Zona és un espai post-apocaliptic, deixat, brut, ple de runes, vestigis de cases i d'instal·lacions, túnels, bassals d'aigua estancada, en una metàfora encertada de l'ànima humana desesperada que hi cerca solució als seus problemes. El "creient" que s'hi endinsa ha desestimat qualsevol tipus d'esperança en si mateix i en la seva raça: ara ja tan sols confia en la Zona. I aquesta desesperança converteix el seu interior en un solar abandonat. La manca de confiança i de proactivitat dessola l'ésser humà i l'empeny cap a un deixar-se anar per la glera del destí.

Amb tot, Tarkosvky creu convenient que hi hagi una Zona. El professor, que en realitat pretenia fer volar l'habitació pels aires, destruir-la per assegurar-se que no queia en males mans, acaba desestimant el seu propòsit. A l'humanitat potser sí que li cal una Zona, un espai de somni en el que res no és real i on tot és possible. A l'igual que la Dorothy i els seus amics discapacitats descobreixen que Oz no és més que una engalipada general, la Zona de Tarkovsky és una falsedat necessària. I, de la mateixa manera que a la pel·lícula de Fleming, quan s'esvaeix la il·lusió, allò que queda és l'ésser davant de si mateix, de les seves (in)capacitats per controlar el seu destí i la seva felicitat.


Justament aquí és on divergeixen enormement ambdues visions d'una temàtica similar. Allà on el Màgic d'Oz tot eren cantarelles, balls i emocions, a Stalker el camí és tan feixuc i insuls com la pròpia existència dels convidats a la Zona. Si a la Dorothy el camí l'estimula i la hi dóna embranzida per donar el salt per tornar a casa, al professor i a l'escriptor el camí de despulles de civilització no fa més que ensorrar-los, sepultar-los sota tones de realitat. Pel que sembla, l'habitació de la Zona sí era, definitivament, la seva última oportunitat d'escapar del pou de desesper, mentre que Oz no era més que una porta que revelava un mirall.

Tarkovsky, fins i tot, juga amb l'espectador i es permet mostrar un plànol de la filla paralítica de l'stalker en el que sembla que torna a caminar, tan sols per desvetllar-nos que és a collibè del seu pare. Potser sí que per a ell, per a l'stalker que entabanava als demés venent-los esperança, l'habitació dels desitjos ha servit per alguna cosa: per no desentendre's d'allò que l'envolta.

Críptica, enigmàtica, complexa, difícil.
Bella, elegant, encisadora, profunda.
No és fàcil entrar en una pel·lícula com Zerkalo. No ho és perquè, primer de tot, és una pel·lícula molt personal, semi-autobiogràfica. Però també perquè no té una linealitat clara, perquè salta endavant i endarrere en tres plans temporals diferents. És difícil de seguir perquè alguns dels actors fan diversos papers i un pot confondre's fàcilment i no saber a qui està mirant en cada moment.

Però és que estem parlant de Tarkovsky, un dels més grans genis del cinema. Un director amb un llenguatge propi, indiferent (i potser fins i tot contrari) a allò que està prestablert, amb unes nomes i codis molt personals.
La primera escena de la pel·lícula ja ho explica tot.


El jove que encén la televisió -ho descobrirem més tard- és el propi Tarkovsky. El que s'hi emet, el jove tartamut que és curat amb mètodes poc ortodoxes per una metgessa, sembla ser una perfecta metàfora de la dificultat de Tarkovsky per explicar els sentiments. La màgia del cinema pot, com la hipnosi tramposa de la metgessa- semblar que se'n pot sortir, però sempre serà un artifici.

Tarkovsky "intenta" explicar i entendre la seva essència humana a partir dels records que té de la seva infància, joventut i maduresa, alternant-ne les escenes i girant sempre al voltant de l'absent figura paterna. I és tan bo, Tarkovsky, transmetent els estats d'ànim, però tan bo, que els personatges se t'arrapen des del primer fotograma.
Aquesta seqüència és, al meu parer, una autèntica delícia cinematogràfica. Una càmera que es mou, lleugera, per entre uns records difosos, puntejada per la narració en veu en off d'un poema i que desemboca en unes imatges exquisides i inesborrables.



És una pel·lícula, en definitiva, per veure un cop i un altre, per anar-la entenent a estones, com desbrossant uns records confosos. I és una pel·lícula per delectar-s'hi un cop i un altre amb la seva poesia visual, amb la força del que transmet.


No us volem deixar avui, com és habitual, amb el tràiler. Aquesta pel·lícula no necessita tràilers. Us deixem, per contra, amb dues escenes curtes que, sens dubte, us faran venir ganes de veure aquesta pel·lícula fantàstica que és Zerkalo.