Mud (2013) - Jeff Nichols

Take shelter va ser una relativa sorpresa la temporada passada, una pel·lícula petita i discreta però que aportava certa frescor a una cartellera embotida de superherois i d'històries inversemblants. La pel·lícula, al nostre gust, no acabava de funcionar (amén d'un final absolutament equivocat i trampós) però ens va fer descobrir al Jeff Nichols, un director que sembla voler retratar una Amèrica diferent, d'interior, de camp, d'allò que en diuen "les profunditats" d'Amèrica.

Mud, per la seva banda, ha posat d'acord a públic i crítica, que no és poc en circumstàncies normals i encara menys amb una pel·lícula calmada, de detalls, de personatges i de silencis com és aquesta. Narra la història de dos nens molt amics, l'Ellis i el Neckbone que, en una de les seves escapades en barca pel Mississipí, es topen amb un home misteriós, el Mud, que s'amaga en una illa.
La fascinació pel personatge -lliure, independent- trasbalsa als nens, molt en concret a l'Ellis, que estarà disposat a tot per ajudar al Mud.
I és en el retrat d'aquesta fascinació que l'Ellis sent, en contraposició a una família que trontolla, juxtaposada amb el descobriment de l'amor envers una jove del poble, però també amb l'amistat, l'aventura i el risc, on el Jeff Nichols treu petroli d'una pel·lícula que deixa bon regust.

I deixa bon regust perquè el Nichols té el detall -tal com ja feia, potser amb menys fortuna a Take Shelter- de donar espai i metratge als detalls i als personatges. L'espectador és perfectament capaç d'entendre les motivacions de tothom, en un escenari decadent i que s'ensorra.

Completen la funció uns actors fantàstics (el Jeff Nichols sembla tenir-ho força per la mà això de dirigir actors i actrius): Matthew McConaughey en el millor paper de la seva carrera, el Tye Sheridan que segueix captivant la càmera (tal com va fer a The tree of life), la Reese Witherspoon, el Jacob Lofland, la Sarah Paulson i el sempre magnètic Sam Shepard.

Li agrairíem al Nichols, això sí, que donés un pas endavant en les seves properes pel·lícules, un pas cap a l'atreviment, tant formal com de fons. Que busqués la incomoditat i el risc, que se la jugués. Que, com el Mud, s'atrevís a jugar-se-la per amor (al cinema). Però li demanarem amb la boca petita, tot desitjant que no perdi les ganes de fer un cinema calmat, reposat, amb estima pels detalls, que això ja ho fa, i se'n surt força bé.