La durada mitjana dels plànols

Ens ha encantat trobar aquesta comparativa. No hi són tots (on és l'Arca russa del Sokurov, rodada amb un sol plànol?), no és necessàriament exhaustiva, però ens ha donat molt que pensar.



Així, a primera vista, està clar que els directors amb una durada mitjana de plànol més alta ens agraden, són reputats. A Hollywood, en els darrers anys, la mitjana està a la vora dels 5 segons per plànol. En aquesta mitjana hi són representats els adrenalínics tipus Michael Bay (uns 3 segons de mitjana en els seus diferents Transformers) però també els directors europeus que, com el Nicolas Winding Refn a Drive, estan per sobre dels 7 segons.

El David Parkinson, en el seu fantàstic llibre "100 ideas que cambiaron el cine" (Ed. Blume), explica el següent:

A finales de la primera década e este siglo, la media de duración de los planos de las películas de Hollywood ha disminuido en un 10%, pasando de 5,15 a 4,74 segundos. Dado que la mayor parte de los espectadores tarda aproximadamente 3 segundos en habituarse a cada nueva imagen, se están viendo obligados a responder a nivel emocional en lugar de a nivel intelectual a estos montajes rápidos que apenas permiten una apreciación del trabajo artístico del reparto y del equipo técnico.

I és que, també a nivell de muntatge, el cinema ha canviat molt en els últims anys. Perquè ens fem una idea, una pel·lícula de dues hores conté, avui en dia, més de 2.000 plànols (que representa un rati de 3,6 segons per plànol), mentre que a l'època dels grans estudis de Hollywood una pel·lícula de 90 minuts podia contenir-ne entre 300 i 500 (representant uns ratis d'entre 18 i 10,8 segons per plànol).

Ens n'hem anat a Cinemetrics Database, una comunitat de voluntaris que cronometra els plànols de les pel·lícules. Ho fan de manera amateur, així que no se'ls pot exigir precisió suïssa, però comptant amb el marge d'error corresponent, la llista de pelis que han cronometrat fins ara val molt la pena.  (Per cert, "Pulp fiction" no té un rati de 788. És només un compendi d'algunes de les seves escenes més llargues el que s'ha mesurat).

A l'Última Projecció som, deixeu-nos-ho dir ben alt i clar, molt fans dels plànols llargs. Ja siguin els del DePalma, els del Welles o els del Tarkovsky. De fet, una de les experiències més memorables que hem tingut amb el cinema darrerament ha estat veient les 7 hores de Satántango del Béla Tarr (amb una durada mitjana per plànol de 153 segons).



I és que els plànols llargs tenen aquesta màgia contagiosa, aquella que fa que, després de molts minuts mirant el mateix escenari, els mateixos personatges, els mateixos objectes, comencis a veure-hi a través, comencis a sentir que hi formes part, comencis a notar que aquell univers que estàs veient, en realitat ha existit des de sempre.

I a vosaltres? Us agraden els plànols llargs? En recordeu algun en particular?