El espíritu del '45 (The spirit of '45, 2013) - Ken Loach

No ens posarem ara aquí a filosofar sobre si els documentals han de ser tendenciosos o no. (Això, si de cas, ho discutim un dia amb unes cerveses pel mig, que el debat és divertit i interessant, segur). Però no podem evitar pensar dues coses al respecte d'aquest documental del Loach:
1- El to reivindicatiu és tan evident i llampant que tot i que puguis estar d'acord amb el que promulga no deixa de fer-te una mica de vergonya al·liena.
2- Un pamflet com aquest hauria de tenir més nervi i més emoció, explicant el que explica.

Que què explica? Doncs parteix de la reacció que el poble britànic, liderat pel partit laborista, va dur a terme en acabar la segona guerra mundial per refer-se d'un moment difícil no només per la guerra en si sinó també per les condicions de pobresa i de crisi econòmica galopant que patia.
Els testimonis de la època (metges, advocats, miners, polítics) retraten una escena dura i difícil, que només es podia revertir amb la comunió d'un poble i amb un sistema socialista.
El partit laborista -i el documental del Loach- presumeix de que va ser justament allà on es va inventar el socialisme veritablement democràtic, la sanitat pública i es va entendre la necessitat inevitable de que l'estat es fes càrrec d'aspectes tan primordials per a una societat com l'electricitat, el gas, l'aigua, els transports i l'habitatge.

En segon terme, el documental arriba fins als anys 80, amb l'ascensió al poder dels tories (amb la Margaret Thatcher al capdavant), retratant el desmantellament de l'estat del benestar i privatitzant tot allò que fins a aquell moment era públic.

Per descomptat, Loach prova de fer un paral·lelisme amb l'actualitat, recordant-nos que el lliberalisme capital és dolent i que el socialisme és l'única sortida. I més enllà d'estar-hi o no d'acord, el seu missatge és tan pueril i monocromàtic que ningú se'l pot prendre massa seriosament.

Per dir-ho d'una altra manera, un documental polític ha de ser, necessàriament, tendenciós. Però ha de deixar espai a l'espectador per pensar, jutjar i posicionar-se. I en això el ken Loach fracassa estrepitosament, entre d'altres raons perquè no ho vol. No vol que el públic del seu documental pensi. Vol convèncer-lo, vol influir en les masses de manera directa i notòria.

Desvalgut, pobre, carent d'emoció, folrat d'imatges de fons documental, constantment amanit amb cançons suposadament al·legòriques, l'esperit del '45 s'esvaeix com una fumera vaga i etèria i no en queda ni rastre un cop has sortit de la sala de projecció.