Blue valentine - Derek Cianfrance (2010)

En un món -el de Hollywood- en el que les comèdies romàntiques de les Aniston, Heigl, Lopez i companyia dibuixen unes relacions perverses i imaginàries, basades sovint en el mite del príncep blau -"perfecte", educat, bell, romàntic- s'agraeix moltíssim que una pel·lícula com Blue valentine tingui la decència de portar les relacions de parella a un terreny menys somiatruites.
El Dean i la Cindy són una parella que té una filla i un gos. En quan la càmera s'acosta, anem descobrint amb petits detalls com la seva relació s'està desintegrant, com està en aquella fase de desconnexió mútua, on els vímets de l'amor ja estan molt desnuats i les esquerdes són palpables.
El debutant Derek Cianfrance filma simultàniament la crisi i el naixement de l'amor, anys enrere, alternant de manera cada cop més ràpida escenes del present i del passat. El que ens dibuixa, en definitiva, és la distància entre dues persones -en el temps i en l'espai- i ens aboca a la tristor de veure com una cosa bonica es marceix.

I ho fa amb molta cura dels detalls, fent que la trama pesi menys que els personatges, que els matisos no els aporti tant el que passa com la reacció dels dos protagonistes al que passa. Per fer-ho, es val de dues actuacions fantàstiques de la Michelle Williams (la millor actriu, de llarg, de la seva generació) i l'habitualment estoic i contingut Ryan Gosling (aquí mostrant algun registre més fora de la petrificació que sovinteja). Ells dos són els que porten el pes de la pel·lícula, i ho fan no només amb solvència sinó amb brillantor. Són, a més, productors executius de la cinta, conscients, imaginem, de la credibilitat que dos papers com aquests podrien aportar a la seva carrera.

Trista sense ser lacrimògena, amb un guió sòlid que munta metàfores precises, Blue valentine és un drama serè, una història que et colpeja justament per poder veure, pràcticament alhora, la felicitat i la tristor.