Raging bull (1980) - Martin Scorsese

Cap comentari
Scorsese és un dels directors de cinema que millor s'ha mogut en aquelles franges fosques de la societat, en aquells carrerons sense sortida il·luminats tènuement. Sovint ho ha fet explicant-li a tothom com s'han de fer les pel·lícules sobre gàngsters en el cinema modern. Aquí, a Toro salvaje, la foscor és dins del Jake LaMotta, un boxador amb moltes carències afectives, que sempre vol fer les coses a la seva manera.
Ell (Robert DeNiro) i el seu germà (Joe Pesci) escalen posicions per intentar assaltar el tro dels pesos mitjans. Però, no us enganyeu, Raging bull no és tant una pel·lícula sobre boxa com sobre la paranoia i la inseguretat d'un personatge turmentat per la seva por a no ser estimat. Casat amb la imponent Vickie (Cathy Moriarty), veu fantasmes en mirades inexistents, salutacions innocents o paraules dites sense convicció ni intenció. I això el trasbalsa, el destrossa, li fa treure una violència primària i aspra que amenaça a tothom que l'envolta.
La seva evolució com a boxador i la seva ascensió al campionat van en paral·lel amb la seva caiguda moral i espiritual, amb el creixement paulatí de la seva inseguretat.

Rodada en un estricte blanc i negre per Michael Chapman, algunes de les escenes de lluita et colpegen despietadament, però és en els títols inicials de crèdit i en l'últim combat on Chapman deixa empremta. Per la seva banda, Scorsese deixa, com sempre, certa llibertat interpretativa als monstres que té davant la càmera, i així assistim aquí al perfeccionament dels diàlegs obsessius i solapats, a les converses completament naturals d'un DeNiro impecable, corprenedor i d'un Pesci, mesurat fins que li arriba el moment de treure la rauxa.
 Scorsese, a més, borda aquí, un cop més, les escenes "socials", movent-se entre les taules dels locals on les influències venen i van, on els mafiosos s'asseuen al costat dels fiscals del districte. Scorsese filma les obsessions del LaMotta amb un ús absolutament exquisit de la càmera lenta (res a veure amb l'excés ampulós dels John Woo o dels directors de videoclips) alternant-la amb la velocitat normal per guanyar en contrast. Impressionant.

Brutal, salvatge, rabiüda i aspra, alhora que cuidada, elegant i exquisida. Una autèntica obra mestra d'un dels més grans renovadors del cinema.

Cap comentari :