The avengers (2012) - Josh Whedon

Era una de les pelis més esperades de l'any (junt amb Prometheus i Dark knight rises) i ha estat la primera en arribar. L'aposta de col·locar l'univers Marvel per diferents flancs en els darrers anys per acabar recreant l'univers de la franquícia editorial també en el cinema no està funcionant gens malament. Aquesta The avengers passa per ser el còctel Molotov de tota l'estratègia, combinant una bona colla de personatges més o menys mítics sota un mateix títol.

El resultat és francament desigual. La pel·lícula és desmesuradament llarga i no s'anima realment fins els darrers 40 minuts. El pròleg no és massa exigent, el nus, fonamentalment concentrat en la nau de combat, és insuls i faltat de pols. Però, això sí, el final és vibrant durant tota l'estona.
En aquest clímax final, la batalla pren cos i fa tremolar la pantalla. L'aparició dels exèrcits al·liens i, sobretot, de Hulk, converteix la peli en un festí audiovisual d'"a-veure-qui-la-fa-més-grossa". Les naus nodrissa -orgàniques, godzillianes- s'encasten contra els edificis més emblemàtics de Nova York i els Avengers s'hi esbatussen amb ganes. Pirotècnia de la bona, amb criteri, i jugant en la lliga de les grans catàstrofes, que no del cos a cos.

El gran llast, però, de la peli, al meu parer, és el desaprofitament d'un equip de superherois que, per nombre i tradició comiquera, hauria d'haver donat molt més joc. Aquí una petita anàlisi individualitzada:

- Nick Fury: fer servir al Samuel L. Jackson per a un paper com aquest és quasi un sacril·legi.
- Thor: el senyor Hemsworth és indubtablement el mascle del moment, però ja va demostrar a la seva peli en solitari que ell solet era capaç d'adormir a les ovelles.
- Captain America: ja fa prou ràbia aquest personatge fatxa i carrincló per si sol. Si a sobre li poses a dins un actor tan limitat com el Chris Evans, la ràbia es torna repulsió.
- Black Widow: l'error de càsting més clar de la peli. La Scarlett -molt respectable, d'altra banda- no té ni el cos ni l'actitud per fer de super-heroïna. En aquesta mateixa peli hi figura l'esvelta Cobie Smulders que se'ns intueix com a molt més adient.
- Dr. Banner/Hulk: és indubtable l'esforç del Mark Ruffalo per insuflar vida al nerviós i inestable doctor. Però és només quan la criatura verda arrasa despietadament amb l'enemic (i amb Nova York) que el seu personatge cobra sentit.
- Hawkeye: és molt més important el seu buirac i les seves fletxes que el seu personatge.
- Tony Stark / Iron Man: indubtablement l'estrella de la pel·lícula. El seu personatge és enginyós, fatxenda i de verb irrefrenable. Seves són les millors escenes i seu és el lideratge totalment descompensat d'un equip francament nefast. Els guionistes -probablement a tenor de l'èxit de les seves pelis en solitari- s'hi han esmerçat més, i es nota.

Menció a part pel personatge del Loki, un dolent que sempre sembla menys poderós del que és però que encisa per la seva dicció shakespeariana i el seu posat de boig a mig camí del sanatori.

Hi haurà -no patiu, fans- segona, tercera i, molt probablement, quarta part; no trigaran. Mentrestant seguiran arribant entregues d'alguns dels membres de l'equip per separat. I aquells que millor funcionin guanyaran protagonisme en les seqüèl·les. Tot molt ben pensat, tot molt ben lligat.