Les nostres pel·lícules '10' (I)

Encetem l'any confessant-vos quines són les nostres pel·lícules favorites. Això sí, sense cap ordre particular entre elles; ens agraden totes, molt. 

2001: Una odissea a l'espai (2001: A space odyssey, 1968) - Stanley Kubrick

Perquè es pregunta (i respon) coses importants. Perquè ningú ha pogut mai més fer dansar a naus espacials al ritme de' Strauss. Pel Hal. Pel jogging circular. Per cada segon de silenci. Pel Pumares cridant: "El monolitooooo!" 

A la recerca de l'arca perduda (Raiders of the lost ark, 1981) - Steven Spielberg

Perquè va venir a demostrar que es podia fer una pel·lícula "de crispetes" i  que fos una obra mestra absoluta. Perquè el Harrison Ford és l'Indiana Jones. Per la Marion. Per l'obertura de l'arca. Per l'escena del raig de sol que il·lumina el lloc on han de buscar l'arca. Per l'escena de la persecució de la caravana nazi. Per l'escena del bar de la Marion. Per l'escena inicial. Per... tot.

Allò que el vent s'endugué (Gone with the wind, 1939) - Victor Fleming

Perquè cada cop que la passen per TV no podem evitar "perdre" la tarda sencera veient-la (tot empassant-nos més estona d'anuncis que de pel·lícula). Perquè tot en aquesta pel·lícula és dramàtic. Perquè els diàlegs, per impossibles, són tot allò que els diàlegs actuals ja no són. I perquè, en realitat, Rhett, sí que ens importa.

Apocalypse now (1979) - Francis Ford Coppola

Perquè mai ningú ha explicat millor la bogeria de la guerra (ni Kubrick, encara que ell no ho admetria). Perquè mai ningú no ha pogut adaptar una novel·la tan inadaptable com 'El cor de les tenebres'. Perquè és una pel·lícula que es pot veure només escoltant la banda sonora i els efectes de so. Per la mirada d'en Marlon Brando i per l'horror... l'horror.

Avarícia (Greed, 1924) - Erich von Stroheim

Per la gosadia de rodar a l'any 23 a la Vall de la Mort a més de 60 graus centígrads. Perquè si parlem de directors exigents, Stroheim estaria al top 5. Perquè continua impactant tot hi havent-li retallat 7 hores! (l'original durava 10 h.). Perquè no hi ha res com fer passar un enterrament durant l'escena del casament com a metàfora del mal fario. Per l'humor negre i les metàfores blanques.

Blade Runner (1982) - Ridley Scott

Perquè mai hem tingut clar quina versió és quina, però ens agraden totes. Per la Rachel. Per la primera escena. Per la última. Pels raigs que brillen en la foscor a prop de la porta de Tannhäuser.

Brazil (1985) - Terry Gilliam

Perquè la metàfora dels temps moderns és perfecta. I perquè una errata tipogràfica d'un funcionari desencadena una revolució. Perquè és un Gilliam amb sentit i cordura.

Cabeza borradora (Eraserhead, 1977) - David Lynch

Perquè un malson té aquest aspecte. Perquè no cal entendre-la per gaudir-ne. Perquè tot és horrorós. Perquè no sabem encara què carall va fer servir el Lynch per representar aquell nadó, ni perquè hi ha una dona dins d'un radiador.

Caché (2005) - Michael Haneke

Perquè el Haneke ens porta, un cop més, a enfrontar-nos amb les nostres pors i inseguretats. Perquè li fa un homenatge (confés) al Lynch de Carretera perduda. Perquè el darrer plànol... ah... el darrer plànol...

Cantant sota la pluja (Singin' in the rain, 1952) - Stanley Donen

Perquè és perfecta, de principi a final. Perquè tots els números musicals són immillorables. Perquè la història que explica és molt més important del que ho acostumen a ser les històries dels musicals. Pel Good morning, Pel Moses suposes his toses are roses, pel Make 'em laugh, pel Gotta dance i, per descomptat per l'escena, la més gran escena musical de la història del cinema, aquella on s'ha pogut condensar en uns pocs minuts la sensació d'estar enamorat.

N'hi ha, per descomptat, moltes més. De moment aquestes han estat les deu primeres. Ja en vindran més.