Kiseki (2011) - Hirokazu Kore-eda

Dos germans viuen separats després de que els seus pares, decidissin partir peres. El més gran viu amb la seva mare a casa dels avis materns mentre que el més petit sobreviu a la destartalada casa del pare, un músic en decadència inmadur i poc curós. Viuen separats per quilòmetres però el rumor de que el creuament de dos trens bala provoca un alliberament d'energia tal que permet que els miracles esdevinguin realitat els fa albergar esperances de poder fer tornar als seus pares a viure junts. Urdeixen un pla al que se'ls hi ajunten els seus respectius amics, cadascun d'ells amb els seus propis miracles per complir.

Vaig tenir l'ocasió de descobrir (tard) al mestre Kore-eda ara fa un parell d'anys amb la seva exquisida Aruitemo, Aruitemo (Still Walkiing, 2008). Avui he corregut al cinema a veure un dels pocs passis que de la seva última pel·lícula, Kiseki, corren per les sales comercials (en horaris intempestius) i, deixeu-m'ho dir, encara sort que no he deixat passar l'ocasió de veure una preciositat com aquesta.
Kore-eda ens porta al lloc on els somnis d'infantesa es decideixen per sempre, aquells que ens han de portar a ser grans esportistes, actors i actrius, a casar-nos amb una de les mestres o a córrer més que els altres per no passar més vergonya. Ens hi porta amb la subtilitat a la que ens té acostumats, curant els detalls, entregant-nos unes vides -les dels protagonistes- que van passant davant nostre com si no fos res especial. Res especial fins que totes les petites llavors que Kore-eda ha anat plantant sigil·losament broten sobtadament en un final impecable i sucós, màgic i tendre a parts iguals.

Nens que comencen a pensar com a adults, que es comporten de manera més savia que molts pares i mares, que gestionen els impossibles amb il·lusió, que gaudeixen de la vida en cada detall. Adults perduts en somnis trencats, perduts, desorientats. Dos móns separats per un sol moment, aquell en que els dos trens bala es creuen i els miracles, els somnis, decideixen el nostre destí.

Tot i menys rodona que Aruitemo, aruitemo, és innegable que el talent de Kore-eda li permet explicar històries aparentment naturalistes amb una força que sorgeix, justament, de la delicadesa dels personatges, de les imatges i dels detalls. Tot i que se li pot tirar en cara una certa manca de ritme al mig del metratge, és capaç d'explicar una història sobre la infància sense voler donar-nos lliçons ni gastar més kleenex dels necessaris.