La pel·lícula amb el títol més llarg de la història

No sé, sincerament, quina utilitat pot tenir aquest post, però tampoc recordo que mai ens haguéssim compromès a a tenir vocació de servei públic, així que, si em permeteu, aquí va.

Descobrim gràcies al Daniel Olave de Todo Cine, quina és la pel·lícula que ostenta el rècord del món del títol més llarg. Atenció, preneu nota, que el títol és aquest:

Night of the Day of the Dawn of the Son of the Bride of the Return of the Revenge of the Terror of the Attack of the Evil, Mutant, Alien, Flesh Eating, Hellbound, Zombified Living Dead Part 2: In Shocking 2-D.

La nit del dia de l'alba del fill de la núvia del retorn de la venjança del terror de l'atac dels malvats, mutants, al·lienígenes, carnívors, infernals, zombificats morts vivents Part 2: en xocant 2-D. (traduttore traditore).

No està malament, eh? Costa dir-ho d'una volada i sense agafar alè. Aquí en teniu l'entrada a la Wikipedia, per si us pica la curiositat.
Val a dir, però, que la pel·lícula, en realitat, és només una mena de mashup de la Nit dels morts vivents del Romero amb un doblatge de pega al damunt i afegint-hi alguns trossets extra. És com si fos una broma pesada de dues hores a costa d'un dels mites del terror modern. El concepte és tan friki que sorprèn que ningú no la mencionés la setmana passada quan buscàvem les pelis més frikis que havíeu vist.
Doneu-li un cop d'ull al tràiler, si podeu.



Ara, el que pot ser ja més divertit és intentar buscar-li una trama a un títol com aquest. De què creieu que aniria amb una peli amb aquest títol tan extens? Qui podria dirigir-la? Proposeu algun actor o actriu?

Cheek to cheek - Fred Astaire i Ginger Rogers

Sóc mooolt fan del Gene Kelly. Crec que és un dels més grans ballarins que he vist mai. Però quan veig al Gene Kelly, estic veient a un acròbata, a un gimnasta que balla com ningú.
En canvi, quan veig al Fred Astaire, veig a un ballarí pur, perfecte, sigil·lós i fràgil, amb un control del cos absolutament perfecte i amb una dolçor de moviments que sembla m'ha donat la sensació de que aquest home patia uns graus menys de gravetat.

Els companys de The Cine ens recordaven l'altre dia aquesta fantàstica seqüència i nosaltres us la volem acostar per si us pot alegrar el dia.

Trivial: Directors famosos #1

El glamour del cinema es centra, com no, en els actors i actrius, que són els que encarnen els nostres somnis, desitjos i passions. Però, és clar, aquest mateix glamour sovint oblida als que teixeixen aquests somnis, desitjos i passions: els directors de cinema.
Convençuts de que els cal un homenatge, aquí us plantegem un trivial per descobrir-ne alguns. Quina cara tenen els directors de les vostres pelis favorites? Respostes als comentaris.

Kiseki (2011) - Hirokazu Kore-eda

Dos germans viuen separats després de que els seus pares, decidissin partir peres. El més gran viu amb la seva mare a casa dels avis materns mentre que el més petit sobreviu a la destartalada casa del pare, un músic en decadència inmadur i poc curós. Viuen separats per quilòmetres però el rumor de que el creuament de dos trens bala provoca un alliberament d'energia tal que permet que els miracles esdevinguin realitat els fa albergar esperances de poder fer tornar als seus pares a viure junts. Urdeixen un pla al que se'ls hi ajunten els seus respectius amics, cadascun d'ells amb els seus propis miracles per complir.

Vaig tenir l'ocasió de descobrir (tard) al mestre Kore-eda ara fa un parell d'anys amb la seva exquisida Aruitemo, Aruitemo (Still Walkiing, 2008). Avui he corregut al cinema a veure un dels pocs passis que de la seva última pel·lícula, Kiseki, corren per les sales comercials (en horaris intempestius) i, deixeu-m'ho dir, encara sort que no he deixat passar l'ocasió de veure una preciositat com aquesta.
Kore-eda ens porta al lloc on els somnis d'infantesa es decideixen per sempre, aquells que ens han de portar a ser grans esportistes, actors i actrius, a casar-nos amb una de les mestres o a córrer més que els altres per no passar més vergonya. Ens hi porta amb la subtilitat a la que ens té acostumats, curant els detalls, entregant-nos unes vides -les dels protagonistes- que van passant davant nostre com si no fos res especial. Res especial fins que totes les petites llavors que Kore-eda ha anat plantant sigil·losament broten sobtadament en un final impecable i sucós, màgic i tendre a parts iguals.

Nens que comencen a pensar com a adults, que es comporten de manera més savia que molts pares i mares, que gestionen els impossibles amb il·lusió, que gaudeixen de la vida en cada detall. Adults perduts en somnis trencats, perduts, desorientats. Dos móns separats per un sol moment, aquell en que els dos trens bala es creuen i els miracles, els somnis, decideixen el nostre destí.

Tot i menys rodona que Aruitemo, aruitemo, és innegable que el talent de Kore-eda li permet explicar històries aparentment naturalistes amb una força que sorgeix, justament, de la delicadesa dels personatges, de les imatges i dels detalls. Tot i que se li pot tirar en cara una certa manca de ritme al mig del metratge, és capaç d'explicar una història sobre la infància sense voler donar-nos lliçons ni gastar més kleenex dels necessaris.

Javier Krahe serà jutjat per un curtmetratge irreverent del 1978

No acabem d'entendre aquestes coses, la veritat. Ara resulta que un curtmetratge que el polifacètic cantant Javier Krahe va rodar al 1978 mereix una acusació de "delicte contra els sentiments religiosos". La denúncia l'ha posat el Centro de Estudios Jurídicos Tomás Moro.

No entenem res, de debò. Ara resulta que l'expressió artística pot ser motiu de delicte. Ara resulta que l'art ha de ser còmode, complaent, blanc i absolutament reverent.  No val a molestar, a inquirir, a inquietar, a opinar. Es veu que l'art no ha de trasbalsar, no ha de remoure res del que ja es considera preestablert. L'art ha de ser, sembla, innocu, no ha d'importunar, no pot ficar el dit a la llaga. L'expressió artística ha de ser controlada, estar sota control, ha de ser feta per artistes amb sang d'orxata que no poden expressar-se lliurement sense abans haver-se revisat tots els codis escrits i no escrits, repassat les morals i les creences per tal d'estar segurs de no importunar a ningú.

Nosaltres, ja ens perdonareu, però no hi combreguem. Nosaltres creiem en el cinema agressiu, en l'art punyent i el de denúncia, fins i tot el que denuncia allò amb que nosaltres estem d'acord.
No penso igual que tu, però moriria per defensar el teu dret a pensar diferent. (Voltaire)

Aquí teniu, faltaria més, part del curtmetratge:

Martha Marcy May Marlene (2011) - Sean Durkin

Molt interessant aquesta proposta de thriller psicològic de tall modest però molt potent en quant a guió i posada en escena. La Martha (o és Marcy May?, o Marlene?) fuig d'una granja d'autoabastiment un tant peculiar i una mica esgarrifosa en la que fa dos anys es va enrolar buscant un canvi de vida. La fugida la porta a refugiar-se a casa de la seva germana, a la que no veu des que va marxar. A partir d'aquí, la trama -de la qual no detallarem més- s'enrosca al voltant de continuats flashbacks de la seva vida a la granja, alternant-los amb el seu difícil encaix en la vida luxosa de la germana i del seu marit.

Farcida de propostes temàtiques molt interessants, el guió és un prodigi de serietat, de rigor en uns temps on els texts estan sovint al servei de l'audiovisual més pirotècnic. Ric en matisos, ampli en la exposició, el guió sustenta una pel·lícula tremendament equilibrada i serena, narrada amb un pols ferm però dolç, pausat, deixant molt d'aire entre escenes que, lluny de distanciar-nos, ens fica en la història. La posada en escena és igualment perfeccionista. Els enquadraments semblen perfectes, immaculats, nascuts per ser rodats així. 
Al conjunt se li afegeixen uns actors extremadament eficaços, destacant-ne per damunt de tots la protagonista, la Elizabeth Olsen que desborda magnetisme i prudència interpretativa, encarnant a una persona amb massa dificultats per entendre qui és, per aclarir-se en un món en el que no troba el seu espai. Impecable exercici de suspense, generosa en el rigor i honesta en la trama, Martha Marcy May Marlene és una recomanació cinematogràfica insalvable, tant pels que busquen una pel·lícula d'intriga i prou, com per als que volen buscar alguna cosa més darrere de múltiples capes de significat.

La peli més "friki" que heu vist

Ahir va ser el Geek Pride Day o, el que és el mateix, el dia de l'orgull "friki". No volem pas aquí discutir sobre el terme "friki", els seus límits i les seves fluctuacions al llarg del temps. Només volem dues coses:
1- Recordar que el dia de l'orgull "friki" és un invent espanyol (del 2006, concretament, que s'ha estès a altres països del món, tal cm explica la Wikipedia anglesa)
2- Parlar de pel·lícules "frikis".



Ahir, com a commemoració del dia "friki", vam encetar sengles enquestes a Twitter i a Facebook preguntant-vos quina era la pel·lícula més friki que havíeu vist mai.
El Jaume Clapés votava per House of 1000 corpses del Rob Zombie, perversa, gore, extrema i passada de rosca. L'Alain Garrido de CinemaLights no se'n podia estar de votar-ne dues. Per una banda Star Wars, una de les generadores de "frikis" més monumental de la història del cinema. I, per l'altra, recorria als orígens del terme "friki" votant per Freaks (La parada de los monstruos) del Tod Browning, amb tots els seus personatges marginats, repudiats, quan el terme "freak" encara era radicalment pejoratiu.
Vam riure molt amb l'aposta del Ramon Lostao, que proposava Twilight (Crepúsculo) com a peli més "friki" que havia vist. Però potser sense sarcasme, altres "frikis" com el Josep Lluís Cardo ens mostraven la seva devoció per pelis ben estranyes només de veure'n el tràiler. Ens parlava el Josep Lluís de Yôkai daisensô (La gran guerra Yokai) del Takashi Miike, de la qual no podem estar-nos de posar-vos-en el tràiler.



El Joaquim Aguilar, per la seva banda, ens recordava Braindead (Tu madre se ha comido a mi perro) del llavors desconegut Peter Jackson. Ja us en vam parlar en la nostra setmana zombie, doncs estava inclosa en el Top 10 dels usuaris de Filmaffinity, però el Joaquim ens ha fet recordar aquell bany de sang i fetge que era aquesta peli tan "cafre" (Joaquim Aguilar dixit). El propi Joaquim explica l'experiència al cinema:

Jo no sabia què anava a veure i sortint del cine em feia vergonya q em veiessin (era a l'estrena:no es portava el frikisme).

El Pere Vall, per la seva banda, no pot evitar quasi expressar amb devoció la seva passió per Glen or Glenda de l'Ed Wood. Només amb el tràiler, que quasi sembla apostar pel gènere del terror, ja paga la pena:



I per acabar de rematar la jugada, el Fausto Fernández, desbocat, incontenible, ens en dona tres, a quina més "friki".
La primera és L'uomo puma (El hombre puma) de l'Alberto de Martino. No l'hem vista, però el tràiler... ai el tràiler...



Segueix el Fausto recomanant-nos una peli de la Troma: Cannibal, the musical, del Trey Parker. El ball del final de tràiler no té preu:



I acaba amb una peli de la que ens ha costat fins i tot trobar referències: Shen long xiao hu chuang jiang hu (Llámame Dragón). El propi Fausto ens avisa de que és una peli "amb karateques grossos lluitant en monopatí...".
No hem pogut trobar el tràiler, però sí la peli sencera, i us n'hem enllaçat el tros, justament, del patinet :D



No me'n vull estar d'aportar el meu vot també, si em permeteu. La peli més friki que jo crec haver vist mai és Begotten, de l'Elias Merhige, una paranoia al voltant de la religió rodada en un granulat extrem, amb molta calma i una sensació de WTF constant. Si un la veu sense llegir-se'n la sinopsi, a més tindrà el gust de descobrir els títols de crèdit més útils de la història (no desvetllarem res, que paga la pena). Aquí us en deixem el tràiler.



No volem, per descomptat, tancar aquest capítol de cinema friki aquí. Us convidem a que ens digueu quina és la vostra. Prometem fer-li un post a cadascuna d'elles. Deixeu-les als comentaris.

Actrius irreconeixibles #5

Ja en van cinc (1, 2, 3 i 4 anteriors)! Ja van un munt d'actrius a les que costa reconèixer però que vosaltres, sempre, acabeu descobrint. Anem a veure si aquest cop també us en sortiu. Aquí teniu deu actrius amagades. Qui són? (respostes als comentaris).

Stapplerfahrer Klaus - Stefan Prehn, Jörg Wagner (2000)

El bon amic Udo Schwientek de Düsseldorf em passà l'altre dia uns curtmetratges en alemany per tal de que pogués practicar el meu cada dia més rovellat idioma germànic.

Un dels que em va passar és aquest Staplerfahrer Klaus (Klaus, el conductor de toro mecànic), uns pocs minuts de fals documental de prevenció de riscs laborals amb molta mala llet i amb un deix gore molt salvatge i irrespectuós. En Klaus, en el seu primer dia de feina al volant d'un toro mecànic descobreix tots els perills que assetgen en un magatzem qualsevol.

Us recomano molt que us hi poseu còmodes, perquè correu risc de caure de la cadira. La versió és original en alemany i subtítols en anglès però si això us fa dubtar, us asseguro que la narració és el de menys.

Pelis infumables: Piranhaconda

Jo, què voleu que us digui, no puc evitar riure en sentir títols com aquest, en el que s'intenta fer un refregit de dues criatures per cridar l'atenció dels frikifans més àvids de cinema caspós de terror lleuger. Ja vam riure una bona estona amb les produccions "animals" de la productor Asylum (amb el gran Crocosaurus!) però és que aquesta Piranhaconda ens ha agafat per sorpresa. El pòster ja revela que, a més, és d'aquelles pelis de terror animal que gaudeixen publicitant-la de manera rigorosament masclista, esperant que el públic gaudeixi veient com el bitxo en qüestió devora salvatgement dones lleugeres de roba.

El que més ens sorprèn i ens entristeix és veure-hi com a protagonista al Michael Madsen. No va tenir una carrera digna aquest senyor durant un temps? Reservoir Dogs, Kill Bill, Sin City, Donnie Brasco, Thelma & Louise... Què li ha passat? Tanta falta li fa ficar-se en aquests productes de sèrie Z?
En qualsevol cas, no us perdeu el tràiler, que ens ha recordat molt al de Megashark VS Giant Octopus i que té uns efectes visuals igual de lamentables.

Poesia sobre cinema

Hi ha cinema que és, en realitat, molt poètic. I també hi ha cinema que parla de poesia. Però, hi ha poesia que parla de cinema? I tant! El gran Joan Margarit (Premi Nacional de Literatura) té un poema intitulat En sortir d'un cinema que forma part del seu llibre No era lluny ni difícil (Ed. Proa, 2010) i que diu així:

En sortir d'un cinema

Recordar els vells cinemes mai no és trist,
perquè van ser una il·lusió
que no esdevindrà mai una mentida.
El feble tel de llum de la pel·lícula
ha quedat uns instants en els meus ulls.
Se n'han anat les dones d'aire i d'ombra,
però em deixen algun dels seus somriures
per no tornar-me'n sol
cap a aquest lloc del que no ha existit mai.

Joan Margarit

El retorn de Dallas! (J.R. inclòs!)

Imagino que us quedareu tan de pasta de moniato com nosaltres ens hem quedat en assabentar-nos de que la mítica sèrie Dallas (encara ressona al meu cap la veu del J.R. dient-t'ho sobre els títols de crèdit) tindrà una continuació. Serà el 13 de juny per la cadena TNT i la cosa promet. Primer de tot, mireu-vos bé el cartell promocional, que no té preu.

Repassem l'alineació: A la porteria, salvaguardant l'èxit del producte, el J.R. (Larry Hagman). A la defensa, el Bobby (Patrick Duffy), que seguirà intentant portar Southfork pel bon camí, i la Sue Ellen ("ets un pendó", Linda Gray), que promet seguir donant-li al driking cosa fina. Se'ls hi afegeix la Brenda Strong, coneguda per ser la veu de la amiga morta de Mujeres desesperadas.

En el centre del camp, repartint joc, tenim molts representants de la pedrera, gran basa de la nova sèrie per enganxar noves generacions. Hi figuren -d'esquerra a dreta a la foto- el Josh Henderson, molt popular entre les teens nord-americanes i que potser algú recordarà de participar en pelis com The girl next door o Step Up (sí?, algú el recorda?) i que aquí farà del mític John Ross, fill del J.R. i la Sue Ellen. L'acompanyaran la Jordana Brewster, una habitual de la nissaga The fast and the furious i el Jesse Metcalfe, el jardiner dels Solis a Mujeres desesperadas. I, finalment, la emergent Alison Brie, a la que estem veient últimament molt per tot arreu, particularment en TV on combina el seu paper de Trudy Campbell a Mad Men amb el de la Annie Edison a la comèdia Community.

Però on la sèrie pot arribar a sorprendre és amb els secundaris rescatats. No us perdeu la davantera "tapada" que tindrà la seqüela: Per una banda, l'Steve Kanaly, el capatàs de la original. També hi apareixerà el gran Ken Kercheval (el germà de la Pamela), que va donar molt joc a la sèrie original. Però la crack de la davantera, a la que més esperem tornar a veure és ... (redoblament de tambors)... a la Charlene Tilton! Sí! La Lucy Ewing, el tros de pendó sureny més autèntic de tot l'estat de Texas. Home, ja ens imaginem que la dona, que ara compta 54 anyets no estarà potser per anar de llit en llit com feia en la original, però tot i així esperem que doni joc.

El que més m'agrada del pòster, de totes maneres, és la tagline: Tornen, i no, no estàs somiant. La referència a una de les piruetes argumentals més comentades dels 80, aquella en que [compte, spoiler!] la mort del Bobby per accident de cotxe al principi de la novena temporada acaba sent un somni de la Pamela, tirant per terra la paciència de molts dels fans de la sèrie [fi de l'spoiler].

Jo no sé vosaltres, però jo no me'n podré estar de veure el primer capítol si més no, encara que sigui per recordar quan malparits eren alguns dels personatges i tornar 30 anys enrere, a recordar una fita televisiva que, a més, va ser un mite popular de primer ordre.
Per anar fent boca, aquí en teniu el tràiler. A mi m'ha posat la pell de gallina.

La peli de... Joan Margarit

No us perdeu la peli del Joan (copropietari de la botiga The Cine de Barcelona): entendreu quan fanàtic es pot arribar a ser d'un personatge de cinema. Però no oblideu revisar les altres pelis favorites dels nostres lectors si voleu passar una bona estona amb els records cinèfils que tots tenim. Aquí teniu, sense més dil·lacions, la transformació del Joan Margarit en... James Bond!


Hi ha pelis que et marquen, que són un abans i un després a la teva vida. Algunes són clàssics i altres no ho seran mai. Em fa una mica de vergonya explicar com una peli com aquesta va formar part de la meva vida però tot té un perquè. La meva pel•lícula és PANORAMA PARA MATAR de John Glen (1985).



Anem enrere en el temps. Som a l'any 1986, jo sóc un xaval de poble de 10 anys que aprofita qualsevol ocasió per veure pel•lícules. La meva mare em diu "Peliculero" i té tota raó: la peli de la tele dels dissabtes a la tarda, els programes dobles al cinema als diumenges, les visites a casa d'amics que tenen un reproductor Beta o VHS i un valuosíssim carnet de videoclub i, les increïbles sessions matinals del dissabte al meu cole. Aixxx, quines matinals!!!
Cada dissabte, al meu cole, els nois de 8è d'EGB programaven una pel•lícula que començava a les 10:30 del matí a la sala d'actes. Ho feien per recaptar fons pel seu viatge de fi de curs. I jo no em perdia ni una. Obrien les portes d'un petit armari amb rodes amb una tele i un reproductor VHS a l'interior i començava la sessió: "Acorralado", "Tiburón" "Mad Max", "Indiana Jones y el Templo Maldito" "El Imperio Contraataca" "Rocky IV" i el meu estimat amic Bond... James Bond.

Recordo que no coneixia gaire el personatge, però quan vaig veure la primera seqüència amb la mirilla apuntant al Roger Moore i ell disparant-me amb la seva pistola Walter PPK, els meus ullets van brillar com mai. Amor a primera vista. Des de llavors, sóc fan de 007.
La pel•lícula comença com qualsevol de la factoria Bond. Acció a dojo però amb tocs d'humor: Roger Moore practicant snowboard en plena Sibèria mentre és perseguit per militars russos. La banda sonora: una cançó dels Beach Boys. Sublim! I llavors escolto a Duran Duran i veig els títols de crèdit (Maurice Binder) més flipants que havia vist mai. De fet, quan encara escolto aquesta cançó em ve un somriure d'orella a orella.



És un "James Bond crepuscular" i això és el que més m'agrada. "M" (Robert Brown), "Q" (Desmond Llewelyn), Moneypenny (Lois Maxwell) i el propi 007 ja són vellets. La guerra freda ha passat a la història i ells estan de camí al geriàtric. Per altra banda, reconec que els dolents no estan a l'alçada de Scaramanga, Goldfinger, Dr. No o Tiburón però el mix de Max Zorin (Christopher Walken) i May-Day (Grace Jones) és digne d'estudi.

La primera gran seqüència d'acció és a la Torre Eiffel (sempre he pensat que la millor manera de viatjar és veient pelis de Bond). La persecució per la Torre, el salt amb paracaigudes i el moment del Taxi (Renault 11) és trepidant. Anys més tard, 1989, vaig tenir l'oportunitat de viatjar a París i recordo que pujava les escales de dos en dos imaginant que perseguia a la Grace Jones. En fi, "un peliculero con licencia para flipar”.
Però, sens dubte, un dels moments més tòrrids de la pel•lícula (per un nen de 10 anys de l'època) era la seqüència de jacuzzi amb Roger Moore (a.k.a James Bond) ensabonant per darrera a una espia de la KGB (Fiona Fullerton). Recordo que vaig posar els ulls com a plats. I el diàleg... per emmarcar.
-    Noia Agent del KGB: "Esto es maravilloso."
-    James Bond: "Yo sí que noto algo maravilloso. ¿Te gusta así?"
-    Noia Agent del KGB: "No has cambiado, James..."


Li segueix el moment del Zepelí, l'incendi a l'Ajuntament de San Francisco que recorda al "Coloso en llamas" (però sense pressupost), la persecució en camió de bombers pels carrers de la ciutat i la mina. Un final d'infart amb una inundació, un psico-killer anomenat Max Zorin metrallant a tort i a dret a tots els seus treballadors miners mentre Grace Jones i 007 s'associen per treure la bomba que podria eliminar del mapa el "Valle de la Silicona" (traducció de la peli de “Silicon Valley”).
Sempre em quedaré amb les últimes paraules de May-Day (Grace Jones) abans de morir sortint de la mina: "¡¡¡¡Mata a Zorin por mí!!!!".

I jo, en aquell moment d'èxtasi, em vaig convertir per sempre en Bond... James Bond.

Trivial: Filmografies ocultes #3

Ni el primer cop que ho vam provar ni el segon us vam aconseguir confondre amb una estranya combinació de pel·lícules que pertanyien a la filmografia d'actors molt coneguts. A veure si aquest tercer cop us costa una mica més. Quin actor o actriu s'amaga darrera de totes aquestes pel·lícules. Dit d'altra manera, a quin actor o actriu pertany aquesta filmografia oculta?

Ajeossi - Lee Jeong-beom (2010)

Un home sense passat, vestit de negre, d'aparença torturada, amb cicatrius cobrint-li el cos, poc avesat a parlar, regenta un casa d'empenyoraments de mala mort. Ah, sí!, i pot destrossar deu paios en dos segons en combat cos a cos.
El cinema oriental ens ha abastit sobradament de personatges foscos, antiherois sense empremtes històriques que poden passar-se la pel·lícula sencera sense moure un múscul però que quan ho fan semblen ninjes de la més alta graduació. Ajeossi té tots aquests tòpics; i alguns més, com una nena petita que necessita una figura paterna, una parella de germans mafiosos que es dediquen als pitjors negocis (i quan dic els pitjors em refereixo a la venda d'òrgans, per exemple), dolents malsans, sàdics, prepotents i un bon llarg etcètera. Les cartes són les mateixes de tantes altres partides. Però cal reconèixer-li a en Lee Jeong-beom una gran habilitat per jugar-les.

Aquesta El hombre sin pasado trepitja fonamentalment el terreny del thriller, però voreja (de vegades perillosament) l'acció més brutal i lliure d'escrúpols. La trama es desenvolupa amb calma -potser aquesta n'és la clau- sense que se li notin les ganes d'arribar al clímax violent, sense que les costures es descusin, atrapant l'espectador amb molta elegància.

No cal anar més lluny. Sovint un servidor contempla estorat crítiques de pel·lícules d'acció orientals elevades a la categoria de mestratge únicament per ser això, orientals, quan en realitat no són una altra cosa que vulgars pelis d'acció explicades amb una narrativa diferent de la occidental. Així l'espectador pot creure que té coartada intel·lectual per gaudir d'una consecució de bufetades, baralles, i vacil·lades de mascle Alfa.
Jeong-beom té el mèrit, si més no, de no perdre mai el pols i de filmar una història amb no pocs encerts tant visuals com narratius. Un bon thriller violent que deixarà bon regust de boca a qui es deixi endú per la seva contenció i rigor fílmic.

Traumes cinematogràfics #1

Era estiu, a Blanes. Jo era molt petit, tenia 9 anys. I com us he comentat algun cop, el meu avi em portava al cinema a veure programes dobles (quan vell sona aquest concepte, no?). La idea és que se m'havia d'entretenir, i el cinema, en programa doble, suposava vora 4 hores de nen sota control. Vaig veure, com us podeu suposar, moltes pel·lícules, la major part de les quals he oblidat. Però hi ha un programa doble que mai he oblidat, probablement pel trauma i el xoc que em va causar.

Compte que el programador del cinema en qüestió tenia ganes de riure, perquè no se li va acudir una altra cosa que escollir dues pel·lícules diguem-ne "complementàries". Per una banda, Las sandalias del pescador (The Shoes of the Fisherman, Michael Anderson, 1968), la història de la nominació d'un papa interpretat per l'Anthony Quinn en el context de la guerra freda. 157 minuts de cardenals, converses interminables, fumates blanques i negres i una languidesa pròpia de la solemnitat del moment. Recordo molts colorins (les vestimentes cardenalícies) i una mena de sopor que em va envair des de les primeres seqüències. Diríem que amb aquesta peli un nen com jo ja tenia tots els números per acabar traumatitzat.

Però, com us deia, la conya del programador arrodonia la sessió amb la projecció de Malibu Beach (Malibu Beach, Robert J. Rosenthal, 1978), una peli d'universitaris cremats que passen les vacances fotent-se al llit amb qualsevol de les noietes fàcils que es passegen per la platja. Una peli que, a més, portava la qualificació Restricted americana, és a dir, que contenia escenes fortes i picants,  pits i culs (només de noia, això sí) a dojo i una alegria de viure, un "jiji" i un "jaja", que tirava d'esquenes.
Així que, ja ho veieu, el programa començava amb capellans i acabava amb adolescents roents d'hormones desbocades i mugrons durs com a pedres. Total, que la dels capellans em va traumatitzar de per vida amb l'església, d'això no en tinc cap dubte. En canvi no tinc clar quin efecte va tenir a posteriori en mi veure una peli com Malibu Beach. Recordo al·lucinar molt veient-la, però no sé com m'haurà afectat en la meva vida adulta. Ara, tampoc no us en donaria detalls si ho sabés, que aquest no és el lloc més adient; però si algun dia m'emborratxeu, estireu-me de la llengua que segur que hi ha algun trauma sexual ocult.

Aquí en teniu el tràiler que, això sí, està rebaixat (no hi veureu pits i culs, em sap greu) per tal de poder-lo passar en les sessions qualificades per a tots els públics. 

Blue valentine - Derek Cianfrance (2010)

En un món -el de Hollywood- en el que les comèdies romàntiques de les Aniston, Heigl, Lopez i companyia dibuixen unes relacions perverses i imaginàries, basades sovint en el mite del príncep blau -"perfecte", educat, bell, romàntic- s'agraeix moltíssim que una pel·lícula com Blue valentine tingui la decència de portar les relacions de parella a un terreny menys somiatruites.
El Dean i la Cindy són una parella que té una filla i un gos. En quan la càmera s'acosta, anem descobrint amb petits detalls com la seva relació s'està desintegrant, com està en aquella fase de desconnexió mútua, on els vímets de l'amor ja estan molt desnuats i les esquerdes són palpables.
El debutant Derek Cianfrance filma simultàniament la crisi i el naixement de l'amor, anys enrere, alternant de manera cada cop més ràpida escenes del present i del passat. El que ens dibuixa, en definitiva, és la distància entre dues persones -en el temps i en l'espai- i ens aboca a la tristor de veure com una cosa bonica es marceix.

I ho fa amb molta cura dels detalls, fent que la trama pesi menys que els personatges, que els matisos no els aporti tant el que passa com la reacció dels dos protagonistes al que passa. Per fer-ho, es val de dues actuacions fantàstiques de la Michelle Williams (la millor actriu, de llarg, de la seva generació) i l'habitualment estoic i contingut Ryan Gosling (aquí mostrant algun registre més fora de la petrificació que sovinteja). Ells dos són els que porten el pes de la pel·lícula, i ho fan no només amb solvència sinó amb brillantor. Són, a més, productors executius de la cinta, conscients, imaginem, de la credibilitat que dos papers com aquests podrien aportar a la seva carrera.

Trista sense ser lacrimògena, amb un guió sòlid que munta metàfores precises, Blue valentine és un drama serè, una història que et colpeja justament per poder veure, pràcticament alhora, la felicitat i la tristor.

Trivial: "The End" famosos #2

Algun dia haurem de fer un trivial per reconèixer els començaments de les pelis, però se'ns va acudir un dia de començar pel final, pels cartells de The End. Seríeu capaços de dir-nos a quines pel·lícules famoses pertanyen aquestes paraules mítiques?

Raging bull (1980) - Martin Scorsese

Scorsese és un dels directors de cinema que millor s'ha mogut en aquelles franges fosques de la societat, en aquells carrerons sense sortida il·luminats tènuement. Sovint ho ha fet explicant-li a tothom com s'han de fer les pel·lícules sobre gàngsters en el cinema modern. Aquí, a Toro salvaje, la foscor és dins del Jake LaMotta, un boxador amb moltes carències afectives, que sempre vol fer les coses a la seva manera.
Ell (Robert DeNiro) i el seu germà (Joe Pesci) escalen posicions per intentar assaltar el tro dels pesos mitjans. Però, no us enganyeu, Raging bull no és tant una pel·lícula sobre boxa com sobre la paranoia i la inseguretat d'un personatge turmentat per la seva por a no ser estimat. Casat amb la imponent Vickie (Cathy Moriarty), veu fantasmes en mirades inexistents, salutacions innocents o paraules dites sense convicció ni intenció. I això el trasbalsa, el destrossa, li fa treure una violència primària i aspra que amenaça a tothom que l'envolta.
La seva evolució com a boxador i la seva ascensió al campionat van en paral·lel amb la seva caiguda moral i espiritual, amb el creixement paulatí de la seva inseguretat.

Rodada en un estricte blanc i negre per Michael Chapman, algunes de les escenes de lluita et colpegen despietadament, però és en els títols inicials de crèdit i en l'últim combat on Chapman deixa empremta. Per la seva banda, Scorsese deixa, com sempre, certa llibertat interpretativa als monstres que té davant la càmera, i així assistim aquí al perfeccionament dels diàlegs obsessius i solapats, a les converses completament naturals d'un DeNiro impecable, corprenedor i d'un Pesci, mesurat fins que li arriba el moment de treure la rauxa.
 Scorsese, a més, borda aquí, un cop més, les escenes "socials", movent-se entre les taules dels locals on les influències venen i van, on els mafiosos s'asseuen al costat dels fiscals del districte. Scorsese filma les obsessions del LaMotta amb un ús absolutament exquisit de la càmera lenta (res a veure amb l'excés ampulós dels John Woo o dels directors de videoclips) alternant-la amb la velocitat normal per guanyar en contrast. Impressionant.

Brutal, salvatge, rabiüda i aspra, alhora que cuidada, elegant i exquisida. Una autèntica obra mestra d'un dels més grans renovadors del cinema.