L'estrena de Luther, en plena eclosió de la 3ª Edat d'Or de les sèries, va ser un petit gran esdeveniment. Era una sèrie molt britànica en el seu format però dura, fosca, un punt morbosa. Va tenir l'enorme encert, a més, de:

a) Dibuixar un personatge, el del Luther, tallat pels patrons clàssics (home rude, torturat per un passat que el turmenta, amb problemes per estimar i ser estimat) però encarnat per un actor amb una presència memorable (Idris Elba).
b) Dibuixar un altre personatge, el de l'Alice Morgan, que esparracava les costures dels patrons clàssics de femme fatale per confeccionar una Nèmesi potent, autoafirmada i ambigua encarnada per una actriu magnètica (Ruth Wilson).


La clau residia, justament, en l'efecte que l'Alice tenia en el Luther. Com a bona Nèmesi (en la mitologia grega també anomenada "la indefugible"), l'Alice (el nom de la qual, si ens fixem, sona molt a "malice", malícia) ha vingut per ser l'executora de la venjança contra un policia que —tots ho tenim molt clar— no té massa clares les fronteres morals (és d'aquells que posa la fi per damunt dels mitjans, d'aquells que no es preocupen pels efectes secundaris de les seves accions). L'Alice ha vingut a restablir l'ordre, a re-equilibrar la balança. Per fer-ho, per descomptat, és necessari que el seu personatge estigui a la mateixa alçada que el seu contrari. I ho està, en la primera temporada ho està.

[A PARTIR D'AQUÍ, SPOILERS DE LA 5ª TEMPORADA]

Però en aquesta cinquena, els guionistes, absolutament abandonats per les muses, la fan tornar convertida en una molèstia, un gra al cul del Luther que no ha vingut a altra cosa que a aixafar-li la guitarra ara que havia posat tots els seus afers en ordre. En un acte indigne d'escriptura mascle i caduca, els guionistes transformen l'Alice en una incomoditat que ja no ve a re-equilibrar cap balança sinó, justament, a desequilibrar-la. L'Alice que abans era més llesta que ningú, freda i calculadora, que romania en el control sota qualsevol circumstància, ara alterna gestos de gran intel·ligència amb actes maldestres i desafortunats, li tira més el cor que el cap i no sembla tenir mai la paella pel mànec.


Per acabar-ho d'adobar, a l'altra banda tenim un Luther que segueix la línia marcada pels guionistes en les anteriors temporades, una barreja de raydonovanisme malsà que s'obceca en inserir-lo sempre en els més complicats embolics possible i d'un jackshephardisme lostià que l'impel·leix a voler salvar a tothom, fins i tot a aquells que no volen ser salvats, mentre els arrossega cap al seu vòrtex destructiu (no és autodestructiu perquè el Luther sempre és molt curós de sortir-ne il·lès; els seus acompanyants, però...). Però és que, a més, el Luther d'aquesta 5ª temporada adopta un to condescendent i mascle amb l'Alice, menystenint el que ella vol (que el mafiós de torn li torni allò que es seu, els diners que li va robar) per entaforar-li una "solució" que, en realitat, només li va bé a ell. L'escena en la que el Luther parla amb el mafiós és de traca: "Ai, pobreta Alice; és que no sap el que es fa; tu i jo (homes) ens entenem, i arreglem les coses bé, com s'han d'arreglar". Això és, si fa o no fa, el que li ve a dir.

El final —abrupte i esvalotat—, pretesament tanca el cercle obert en la primera escena de la primera temporada. Però, en realitat, és un altre final cristià, d'aquells en els que el protagonista, de taaaaan bona persona que és, fins i tot vol salvar de la mort al seu enemic; l'enxampa per la mà just quan està a punt de caure pel precipici; no el vol deixar caure; però, ai las!, se li escapa de les mans! Ell no el mata, aquesta feina ja la fan els guionistes per ell i així el personatge queda exempt de cap culpa. Encara més, aquí tenim a la pròpia Alice que decideix immolar-se, de manera absolutament incomprensible després dels fets d'aquesta darrera temporada.

Tan de bo, com sembla, aquesta hagi estat la darrera temporada de Luther. Més que res perquè a l'espectador avesat aquesta traïció mesquina a un personatge fascinant li provoca arcades televisives.

Quan una sèrie de TV vol jugar la basa de la trama, la de jugar-se-la tot a la carta de "que passin coses" són necessàries dues coses. La primera és que els guionistes siguin valents i no tinguin por a recaragolar la trama, a posar als personatges en situacions d'aparent no-way-out, a anar fins el límit (després ja buscaran la manera de sortir-se'n). I la segona és que els personatges no siguin oblidats, no siguin engolits per la trama (és a dir, que la mateixa trama permeti conèixer-los, apreciar-los, comprendre'ls).

Un bon exemple del que passa quan no es compleixen les dues premisses anteriors seria La peste. I un bon exemple, al contrari, d'allò que passa quan es compleixen seria Hard sun. I podríem suposar que això és degut a que al darrera d'aquesta producció britànica hi ha el Neil Cross, artífex d'una sèrie que equilibra perfectament ambdues premisses com és Luther.


En Cross articula un teixit de trames i subtrames al voltant d'un arc argumental poderós i atraient que planarà per damunt de tota la sèrie: el món s'acaba, ens queden 5 anys, degut a un efecte estrany relacionat amb el sol anomenat Hard Sun. L'MI-5 britànic ho sap i no vol que la informació s'escampi per evitar el caos, però no se'n surten i corre per Londres un pendrive amb la informació detallada sobre el terrible succés. Tal com si fos una història curta de l'Asimov, Har Sun juga la basa de la ciència ficció per, en realitat, posar contra les cordes la humanitat i observar com reacciona davant d'una situació límit com aquesta. Què farien les persones si sabessin que el món s'acaba?

A tot això, una detectiu és assignada per les altes instàncies a una comissaria on ha de vigilar al seu cap, sospitós d'haver assassinat a un altre policia, amb la dona del qual s'entenia. Aquesta parella de policies serà la que es veurà abocada al secret del Hard Sun i haurà de fer malabars per, amb una mà, resoldre els casos policials derivats de les filtracions del secret (gent que perd l'esperança i es posa a fer justícia, visionaris que volen "ajudar" a altres a morir dignament, etc.) mentre, amb l'altra mà, intenten no caure en les grapes d'aquells que volen silenciar-los i evitar que s'escampi el mateix secret.


L'aparent enrevessament de la trama està resolt amb una solvència magnífica, amb una coherència narrativa més que acceptable (el risc d'aquestes trames i de les sèries que s'hi recolzen és, està clar, el grau d'inversemblança al que es pot arribar) i —gran encert— involucra als personatges principals en totes les trames, fins i tot les episòdiques, per permetre que, poc a poc, vagin quallant, aprofitant els mateixos casos policials i les subtrames per desenvolupar-los i fer-los créixer.

Hard Sun no serà la sèrie de la teva vida. Ni falta que fa. Perquè, de tant en tant, entre tant hype de sèries que se suposa que no t'has de perdre, és necessari trobar un oasi de bona, ferma, sòlida i consistent ficció televisiva amb un punt de partida llaminer i un desenvolupament que et mantindrà arrapat a la cadira.

Vagi per endavant que no sóc, ni molt menys, un gran fan de les sèries de TV policíaques o detectivesques. La fórmula se m'acaba fent pesada i repetitiva i difícilment aconsegueixo empatitzar amb els protagonistes. Però hi ha dues sèries d'aquest gènere que s'han convertit en les meves excepcions que confirmen la regla. La primera és la fantàstic The Shield, on la frontera entre el bé i el mal es posa constantment en tela de judici, no només la dels protagonistes sinó també la dels espectadors.

I l'altra, Luther, és la que ens ocupa. Primera basa al seu favor: és britànica. Això vol dir diverses coses: a) els interessa més el concepte i la dignitat de la sèrie que no pas el fer-ne quartos i convertir-la en un producte. b) les temporades duren sis capítols i no en tornes a saber res fins al cap d'un any, amb la qual cosa no hi ha manera d'afartar-se'n. c) el fons prima sobre la forma, la qual cosa assegura que els guions estan ben filats i el dramatisme ben portat

El protagonista és en John Luther, un detectiu de la policia londinenca que acaba de ser readmès en el cos després d'un desagradable incident en la persecució d'un assassí en sèrie en la que, al final, deixa morir al delinqüent. Luther constantment voreja la frontera entre el bé i el mal, entre saltar-se les normes escrites per respectar les morals i ètiques que se li plantegen. És enginyós i perspicaç com ningú, la seva especialitat és enxampar assassins en sèrie.
Però la ment d'en John Luther està sempre al límit. Amb un enorme sentiment de culpa pel que va fer, obsessionat amb la separació de la seva dona que ha escollit viure amb un altre, perseguit per assumptes interns, en John Luther mai dorm tranquil. La seva única manera de seguir endavant és perseguir i capturar criminals.
I quins criminals. Recordo poques sèries de televisió en la que els dolents fossin tan absolutament despreciables i malaltissos. No hi ha assassí en sèrie en els sis capítols que no desperti els més baixos dels instints de (in)justícia. Depravats, sanguinosos, extremadament intel·ligents, no li ho posen fàcil a en Luther.

El detectiu John Luther és encarnat per Idris Elba, conegut pel seu paper a la sèrie de culte The Wire i que aviat estrenarà Thor a les nostres pantalles. Difícil explicar amb paraules el magnetisme d'aquest actor de cos immens i veu profunda, que es mou d'una manera ben curiosa i que insufla veracitat a un personatge realment extrem com el del detectiu. Un magnífic actor que de ben segur ha de convertir-se en nom reconegut del panorama cinematogràfic proper.

I no val a oblidar-se d'un personatge del qual explicaré poc per tal de no desvetllar massa secrets a qui no hagin encara vist la sèrie: La Alice Morgan, una assassina calculadora i despiatada interpretada per Ruth Wilson que acabarà creant un curiós vincle amb el protagonista. Compta amb aquesta tal Ruth Wilson, la seva mirada gèlida no passarà desapercebuda a qui vegi la sèrie.

No us ho penseu més. Encara no està en boca de tothom, però Luther és el complement perfecte de Dexter, la cara oculta de CSI, l'extensió natural de les sèries de culte de la TV actual. Si te la perds, ho lamentaràs.



I encara un regal més pels nostres lectors fidels. La intro de la sèrie, amb un tractament gràfic fantàstic acompanyat per la encisadora música dels Massive Attack.