La peste (2017) - Alberto Rodríguez, Rafael Cobos (creadors)

Deia Rafael Cobos, guionista i creador de La peste, que, no havent escrit mai per a una sèrie de televisió es va atansar a construir el guió d'aquesta "como si fuera el una película larga". I, molt probablement, aquí rauen tots els problemes que presenta aquesta ambiciosa i voluntariosa producció de Movistar+.

Perquè la producció és absolutament impecable. 10 milions d'euros per una temporada de sis episodis és com el triple del que és habitual en qualsevol altra sèrie espanyola. La reconstrucció històrica és cuidada, l'ús de CGI és profús, la recreació és curosa i detallista, el nombre d'extres és aclaparador, la fotografia esplèndida. No se li poden trobar pegues —més enllà de l'habitual dificultat d'entendre l'escassa vocalització de molts dels actors— a aquesta producció.

Però el problema, com dèiem, està en el guió. La sèrie presenta una enorme dificultat per trobar i acumular tensió narrativa, per encarrilar una dramatització que emporti l'espectador en un viatge fascinant per una Sevilla del segle XVI assolada per una malaltia que —analogia al canto— només afecta als pobres. Cobos ha posat tots els seus esforços en la panera equivocada. És absolutament cert que el llenguatge de la ficció televisiva ha incorporat molts estilemes del cinematogràfic, però també ho és que els més de 60 anys de ficció televisiva han permès al mitjà trobar uns recursos que li són propis i, el que és més important, que li són necessaris per atrapar l'espectador i fer-lo tenir ganes de veure un altre episodi, particularment en l'era del binge watching.


I quests recursos narratius propis de la televisió (una certa insistència i obvietat en els detalls que fan avançar la trama per assegurar que cap espectador es queda enrere, una gestió intel·ligent i sovint forçada dels cliffhangers per generar expectatives que s'han de resoldre a costa d'haver de veure un altre capítol, etc.) són els que Cobos sembla voler oblidar o desestimar. El cost d'aquest oblit és una dramatització molt escapçada, tènue, i —encara més— molt difícil de seguir. La complexitat narrativa és un dels pilars al damunt del qual s'ha forjat la tercera edat d'or de les sèries, demanant un visionat més actiu a l'espectador. Però una cosa és complexitat narrativa i una altra de ben diferent és la dificultat per entendre-la, encara que estiguis molt atent. La dificultat (que no la complexitat) de La peste esdevé d'un guió mal plantejat, amb una dispersió erràtica dels diferents trossos de les diferents subtrames, uns escenaris i personatges fàcilment confusibles, i una caterva de personatges que són mencionats sense que apareguin més que cap al final.

La trama, en el fons, no deixa de ser una mena de El nom de la rosa o, en el seu defecte post-modern, un Seven, amb uns assassinats en sèrie misteriosament connectats que han de revelar una societat corrupta i plena de grimpadors professionals, arribistes i cràpules diversos. Però aquests assassinats, estranyament, queden dissolts en un marasme de personatges i subtrames que no acaben de connectar entre si. Apareix un nou mort i l'espectador es queda fred. Vibracions equivocades per a una sèrie que pretén jugar al suspens.


Cobos, a més, ha tingut la intenció de centrar-se en la trama més que en els personatges (Cobos dixit), oblidant que un altre dels pilars fonamentals de les sèries contemporànies és la càrrega dramàtica portada pels mateixos, i no per les trames. Per descomptat, es perfectament lícit fer una sèrie basada en la trama (encara se'n fan moltes, d'aquestes, i segueixen triomfant en els prime times de les cadenes generalistes) però els intricats mecanismes del gènere a televisió encara han de funcionar de manera més semblant a la rellotgeria suïssa per mantenir l'espectador amb l'ai al cor.

Encara més, una estranya contradicció en perspectiva de gènere circula per tota la sèrie. La trama inclou una vessant decididament feminista, en un context històric particularment misogin, la qual cosa aplaudim. Però aquest mateix missatge, lloable com és, està inserit en una sèrie que:

a) Pràcticament no té personatges femenins, com si a la Sevilla del segle XVI no n'hi haguessin, com si els comerciants, cabdills i cabildos no tinguessin dones, filles, germanes.

b) Sembla delectar-se en excés en les escenes de vexació envers les dones, molt constants i molt cruentes (quan un personatge femení diu que té 14 anys no sembla massa edificant, útil ni moral mostrar amb massa detall tot allò que un depravat li fa).

c) Insisteix en mostrar a personatges femenins nusos, vestint-se i desvestint-se, sense cap mirament ni pudor. De vegades sembla que estiguem veient una pel·lícula del destape dels 70.


El resultat és una sèrie tova, indolora, força lenta (però no lenta-contemplativa, estil True detective, sinó lenta-avorrida), i gens engrescadora, a pesar de la magnífica i voluntariosa producció. Un esforç lloable, potser una pauta a seguir, potser fins i tot un exemple en aquest sentit, però absolutament mancada d'allò que ha fet que estem en la tercera edat d'or de les sèries: un guió sòlid i escrit pensant en el format televisiu.