Imagina tornar a veure el Vertigen (D'entre els morts) (Vertigo, 1958) del Hitchcock però fet a partir de talls d'altres pel·lícules i sèries de televisió. Doncs The green fog és això. Però també és molt més.

Tot va començar amb l'encàrrec del Noah Cowan, director del Festival de Cinema de San Francisco quan li va encarregar al Guy Maddin una pel·lícula que tanqués l'edició del 2017 i que, alhora, servís com a homenatge a la ciutat que l'acull. Maddin acceptà l'encàrrec i començà a engiponar una mena de simfonia urbana a partir d'escenes i plans retallats de films i sèries rodats a la mítica ciutat. En el procés, però, va descobrir que, en realitat, moltes d'aquestes escenes i plans el remetien al Vertigo de Hitchcock. I llavors és quan es va proposar, amb l'ajut dels germans Johnson, confeccionar una mena de remake del clàssic a partir de found footage encadenat.


El resultat és fascinant i ric, suggeridor en mil-i-una direccions. El primer i més xocant que l'espectador descobreix és que, en aquest remake, els personatges antany interpretats pel James Stewart i la Kim Novak aquí van canviant de fesomia a cada pla, a cada tall. El de l'Scottie ara és el Karl Malden de Las calles de San Francisco (The streets of San Francisco, 1972), sèrie creada pel Quinn Martin, ara és el Bogart a Camí fosc (Dark passage, 1947) del Delmer Daves, ara és el Paul Newman a El colós en flames (The towering inferno, 1974) del John Guillermin i el Irving Allen. I el personatge de la Madeline/Judy de l'original en un pla és la Lee Reemick a Xantatge a una dona (Experiment in terror, 1962) del Blake Edwards, ara és la Joan Crawford a Miedo súbito (Sudden fear, 1952) del David Miller, ara és la Glenn Close a Al límit de la sospita (Jagged edge, 1985) del Richard Marquand. I així podríem seguir, que la llista és llarga.

El que provoca això és una sensació inicialment incòmode en l'espectador, obligat com està a deixar de banda tot allò que no sigui l'essència narrativa del que està veient: un home observa una dona des d'un cotxe, la dona surt d'una casa, l'home arrenca el cotxe, la dona camina per la vorera. I a cada canvi, a cada pla, actors i actrius diferents, escenaris diferents, colors diferents que cal obviar si volem ser capaços de seguir la trama. Exercici difícil que requereix d'uns minuts d'entrenament.


A més, a la major part de les escenes en les quals hi ha personatges dialogant se les hi ha manllevat, justament, el diàleg, la paraula. Veiem un personatge a punt de parlar i, de sobte, un tall (suavitzat amb la tècnica digital del morphing) ja ha acabat de parlar sense que nosaltres haguem sentit ni una sola paraula. El que queda, doncs, són personatges mirant-se. Acarant-se els uns als altres amb intencions difoses i misterioses, assentint o arronsant el nas a no sabem ben bé què. Però mirant-se, sempre mirant-se.

Perquè The green fog té molt a veure amb el fet de mirar. Mirem a personatges, és clar, però també mirem a personatges que es miren els uns als altres o que, fins i tot, es miren a sí mateixos (com el magnífic moment en el que el Michael Douglas de Las calles de San Francisco està mirant-se a si mateix, completament nu, en una escena d'Instint bàsic (Basic instinct, 1991) del Paul Verhoeven.


Tota aquesta desfilada d'imatges reubicades i, per tant, resemantitzades, és acompanyada per una banda sonora que combina la música de ressonàncies herrmannianes composada ex professo pel Jacob Garchik i interpretada pel Kronos Quartet, contribuint a un viatge evocatiu a l'univers de Hitchcock, fent-nos pensar, potser, que Vertigo i, en general, tot el cinema del mestre, està present en la història del cinema, tant en les pel·lícules que la van precedir com en les que la van succeir, de tan poderosa com és la seva influència ja no en el setè art (és materialment impossible que influenciés les pel·lícules anteriors) sinó en la nostra construcció imaginària del cinema i de la ciutat de San Francisco.

Perquè a pesar de la descontextualització dels segments, en els intersticis de la seva juxtaposició s'hi pot entreveure aquell mític film, de la mateixa manera que ens obliga a repensar la manera en que l'home (que no l'ésser humà) mira a la dona després de més d'un segle de narracions cinematogràfiques. La dona protagonista de The green fog sembla encara més víctima de l'assetjament de l'home quan ella és, en realitat, mil dones i ell, per contra, mil homes que la miren, la desitgen, l'espien, la persegueixen.


El resultat és un pastitx tremend i impactant al que un s'hi pot atansar com a mer i fútil exercici endevinatori o com un magnífic exercici metafílmic llaminer i seductor. Veure, per exemple, al Chuck Norris extirpat de l'infumable film Ull per ull (An eye for an eye, 1981) del Steve Carver, encadenant escenes mudes en les que la seva mateixa expressió impassible representa el desfici després de la mort de la Madeline és caviar cinematogràfic alhora que un molt bon acudit visual.

Perquè, tal com li sentim recitar al personatge principal, aquest cop en la imatge i la veu del Jack Palance de Miedo Súbito, cal deixar que "el misteri trobi el seu lloc en tu", convidant-nos a tractar les imatges no com a quelcom literal sinó com a instigadores de la creació i de la imaginació.

A François Truffaut aquesta última pel·lícula de la primera etapa britànica del Hitchock li semblava tan deliciosa que l'anomenava sempre que se li preguntava per la seva favorita de tota la filmografia del mestre. I és que el guió (del Sidney Gilliatt i del Frank Launder, tot adaptant una novel·la de la Ethel Lina White) és tan fantàsticament perfecte que no només és capaç de fer-te gaudir d'una història de misteri fascinant sinó també de fer-te oblidar els rocambolescs plantejaments que li serveixen de detonant. La Iris (Margaret Lockwood) és una jove a punt de casar-se amb un home que no estima agafa un tren per anar a trobar-se amb el seu promès, quan coneix a una adorable iaia amb la que comparteix trajecte. Quan, després d'una becaina, la Iris obre els ulls, la iaia ha desaparegut i ningú, absolutament ningú del tren (ni tan sols els que l'han vista amb ella) la recorda. Tothom comença a pensar que la Iris està boja, fins i tot un jove arrogant però seductor, el Gilbert (Michael Redgrave, en la seva primera pel·lícula), que intenta ajudar-la a recobrar el seny. Tot és, com us podeu imaginar, molt misteriós, molt Hitchcok, però molt.


Així que el film és una absoluta delícia de veure, de deixar-se portar per les sorpreses i per un guió —permeteu-me insistir— absolutament brillant. Ressonàncies psicoanalítiques (com li agradava al Hitch, la psicoanàlisi!), personatges foscos i que semblen amagar alguna cosa, encisadores escenes a mode d'interludi (la del vagó del mag és extraordinària, plena de referències a Conan Doyle i al seu Sherlock) i un to vibrant i de ritme inexorable. Sovint, les pel·lícules amb una premissa tan sòlida com aquesta tenen la tendència a decaure a mesura que avancen i, sobretot, quan desemboquen en un final que no plau a ningú i decep més que resol, però no és el cas. De fet, Hitchock ja s'esforça en no arrencar directament amb la premissa (en moltes altres pel·lícules mítiques seves, l'arrencada ja planteja el joc i es desenvolupa des d'allà: des d'Estranys en un tren fins a Crim perfecte) i ens planteja un preludi molt divertit en una fonda de mala mort d'un poble fictici de l'interior de la vella Europa. Allà els personatges ens són introduïts, els principals però també alguns dels secundaris, molt en particular la fantàstica i flegmàtica parella de britànics, Caldicott (Naunton Wayne) i Charters (Basil Radford) que aportaran el contrapunt humorístic (amb un estil molt à la Three men in a boat) per acabar d'adobar un còctel sucós i ric en matisos. (Aquests dos personatges van arrelar tan fort en el públic que van tornar a aparèixer en altres pel·lícules que res tenien a veure amb The lady vanishes, interpretats pels mateixos actors).


No només és, per tant, una de les més entretingudes pel·lícules del mestre Hitchcock (hi ha qui la titlla de comedy thriller), sinó una de les més aconseguides, perfectes i rodones, i mereix estar, tal com opina Truffaut, entre les nostres favorites de la seva folgada i generosa filmografia.