Nit i dia (2016) - Lluís Alcarazo (creador) i Jordi Galcerán (creador)

Cap comentari

Tant de bo Nit i dia suposi un punt d'inflexió en la ficció catalana, àvida des de fa molts anys d'una veu pròpia, superada l'etapa de provatures fulletonesques i temptatives més modernes. I si ja en els darrers anys s'ensumava un canvi, una intenció renovadora amb sèries com Infidels, Porca misèria, Polseres vermelles o Merlí, hem hagut d'esperar fins al 2016 per poder paladejar Nit i dia.

Perquè Nit i dia, deixem-ho per escrit ben aviat, és una sèrie ambiciosa, els creadors de la qual han fet, a més, l'esforç de no quedar-se en les intencions sinó posar-hi molta feina, detall i cura en la clau d'una ficció d'alta volada: el guió. La trama d'un assassí de iaies, un psicòpata perfectament alineat amb les icones de la ficció nord-americana dels darrers 25 anys, serveix d'excusa per, en realitat, explicar un bon cúmul d'altres històries que hi lliguen des de diferents perspectives. Nit i dia, per tant, té més a veure amb els personatges que amb les trames. La ficció catalana sembla haver acabat trobant la seva pròpia veu posant èmfasi en allò en el que té més experiència i en el que ha demostrat galons des dels seus inicis: el fulletó. Dominat el format fulletonesc de sobretaula (de Poble Nou a La Riera, passant per Secrets de família, El cor de la ciutat, Laberint d'ombres, Nissaga de poder, etc.), la ficció catalana es sent còmode jugant amb els personatges, fent les històries plurals, molt contemporànies —tot afegint-hi temàtiques en boca de tothom, una de les claus de l'èxit dels fulletons catalans més populars— i gens porugues a l'hora d'abordar temes controvertits amb intenció normalitzadora (relacions gais i lèsbiques sens embuts, terrorisme, delinqüència juvenil, etc.).

I és aquí on els guions d'Alcarazo i Galcerán s'esforcen en teixir un guió molt rodó, pensat globalment, escrit i re-escrit segurament mil vegades per tal que tot encaixi, perquè totes les peces (els personatges) acabin sent els veritables impulsors de la narració, deixant la persecució de l'assassí en sèrie en un segon terme en molts dels capítols. Al cap i a la fi, és molt més interessant saber com es desenvoluparà la violenta relació de la Sara i el Lluís, patir amb la trencadissa emocional farcida de mentides després de 37 anys de matrimoni de la Mercè Pàmies i el Fermí Cases, emocionar-se amb els intents de l'Aitor per apropar-se a la seva filla adolescent o si el Fajardo i la Wendy acabaran podent fugir d'aquesta vida llòbrega i marginal en la que es troben. La miríada de personatges interessants farceix Nit i dia de petites trames que, a més, són perfectament alineades amb la trama suposadament principal, la de l'assassí (la violència sexual, les psicopatologies generalitzades, la magnífica analogia entre un psicòpata i un ambiciós directiu sense escrúpols, el perdó, el masclisme ultratjant...).

A un servidor se li passen pel cap diversos spin-offs de personatge de la sèrie que, de bon segur, donarien molt de joc. Proposo, per exemple, un mockumentary a l'estil de The office que segueixi al Lluís Forés en la seva nova etapa de la vida, buscant feina. O una preqüela en format de dramèdia en la que podem viure més de prop les vides del Fajardo i la Wendy. O una comèdia agredolça sobre els fallits intents de lligar del Pol Ambrós per les discoteques barcelonines i la posterior reflexió sobre quan perniciosos són aquests elements masclistes, copycats de l'Arturo Fernández, per a la societat, i com haurien d'acabar en la ruïna a còpia de denuncies per assetjament).

Però, és clar, per poder bastir una sèrie en la que els personatges en són el seu bastió fonamental calen actuacions magnífiques. I aquest és, en realitat, un dels punts més febles de Nit i dia. Anem a pams, la Clara Segura està absolutament espectacular. La diferència entra ella i la resta és abismal. La seva capacitat per construir un personatge complexíssim, que no ÉS sinó que lluita PER SER, demostra un ventall de recursos actorals immens i riquíssim que transmet tota la potència d'una professional forense assetjada per totes bandes però que, lluny de recloure's en si mateixa decideix lluitar, dibuixant un dels personatges femenins més edificants de la televisió moderna, a l'alçada de les Peggy Olsen, Alicia Florrick, Claire Fisher o Daenerys Targaryen (per bé que, a un servidor li ha portat més ressonàncies de la gran Jane Tennison de Prime suspect). I no està sola, que hi ha un grapat de bons actors i actrius que l'acompanyen: molt competent el Pablo Derqui en la seva composició del Lluís, també el Marc Martínez esbossant un personatge poc habitual en la ficció catalana, la Carme Sansa i, per descomptat, la Carulla (en una aparició com a guest star realment deliciosa i que articula un dels millors capítols de la sèrie, amb un guió diferent i atrevit). Però també hi ha, malauradament, un grapat massa gruixut d'actuacions dolentes, francament molestes de tan nefastes com són. Em refereixo a l'infumable i molt poc professional actuació de Mario Gas, la mitjanera interpretació de la (habitualment molt lluïda) Vicky Peña, la (aparent) incapacitat del Miquel Fernàndez de trobar registres més dramàtics allunyats de la seva bonhomia física, la manca d'esperit de l'Oriol Vila i, en general, una absoluta incapacitat per allunyar-se d'aquell verinós tic teatral marca de la casa (i de l'Escola del Teatre) que converteix a la majoria d'actors i actrius catalans en uns busts parlants que semblen voler conferir cada frase de la més teatral i esforçada de les expressions, quan en televisió es compleix sempre aquella màxima que diu que "menys és més".
La culpa, en aquests casos, no cal buscar-la en la manca de talent, ni en els actors, ni en la direcció (notable, tant del Manuel Huerga com de l'Oriol Paulo, donant-li consistència als guions i a l'ambientació). La culpa, per descomptat, és del pressupost. Un pressupost lamentablement minso que impedeix repetir les escenes quan caldria, ser més primmirat i més rigorós quan el resultat no és l'esperat. Cal esperar que quan la ficció catalana es pugui exportar i, per tant, permetre's arriscar amb pressupostos més elevats, el nivell final de les actuacions de les que podrem gaudir serà molt millor.

Mentre esperem, potser sí que caldria dedicar més esforços i detall en la trama policial, donat que per a qui està acostumat a empassar-se els procedimentals nord-americans (tan absolutament professionals, curosos i amb una producció mil·limetrada) es fa difícil de creure's molts detalls, molts protocols i diverses casualitats aparentment poc curoses. Però, com dèiem, en restar aquesta trama més de gènere en un segon terme en molts casos, les seves mancances passen més inadvertides.



Més enllà d'aquests aspectes menys reeixits, no ens n'oblidem, Nit i dia és una joia. I ho és perquè està ben treballada, molt més del que sol ser habitual. I perquè, com dèiem, posa el guió en l'epicentre de la creació (i no el format, i no el to, i no una història). Perfectament lligada, rica i densa, farcida de temes i subtemes que s'entrellacen i que provoquen reflexió en l'espectador, Nit i dia és, molt probablement, la millor sèrie dramàtica de la televisió catalana de tots els temps. Per completa, per ambiciosa i per moderna. Però, sobretot, per haver trobat una veu que li és pròpia sense perdre el flaire local però treballant gèneres aliens. És, per dir-ho així, caviar de quilòmetre zero, que es consumeix perquè és nostre, però sobretot perquè és caviar.

Tan sols ens queda desitjar que veritablement senti precedent, marqui amb claredat una ratlla que ja no calgui tornar a franquejar i que impulsi als nous creador a començar des d'aquí, des d'un llindar de qualitat irrenunciable des del que edificar drames sòlids i intel·ligents. Tant de bo no li succeeixi com a Plats bruts, la millor sèrie de la història de la televisió catalana en l'apartat de comèdia, que no només no ha trobat rellevistes sinó que ha acabat desvirtuant-se a base de reposicions estiuenques quan hauria d'estar (junt amb Nit i dia, a partir d'ara) en la lleixa de les grans sèries modernes.

Cap comentari :