Wayward Pines (2015) - Chad Hodge (creador)

No calia. Gràcies, però no calia, senyor Shyamalan. De debò que no ens calia perdre el temps amb Wayward Pines. I menys després de sentir parlar del seu projecte des de fa més de dos anys (en realitat és una adaptació del Chad Hodge per a la TV, però que el Shyamalan ben aviat va voler fer servir com a pista d'aterratge a la petita pantalla).
A priori, una sèrie basada en un poble misteriós amb l'aval de la producció del Shyamalan no deixava de ser un caramel que esperes amb un cert delit. Si bé ens confessem uns autèntics antifans del Shyamalan en la majoria de les seves pel·lícules (arrencades molt prometedores, desenllaços lamentables, falsables i enganyosos), no volíem crucificar-lo abans d'hora i, tot reconeixent-li el seu enginy a l'hora de plantejar escenaris interessants, n'esperàvem alguna cosa decent d'aquest Wayward Pines.

I, siguem sincers i justos, Wayward Pines no és una mala sèrie de TV. Però és una d'aquelles que, d'haver-se estrenat fa 5 anys, potser ens hagués captivat i fascinat més. Al cap i a la fi, la història d'un policia que arriba a un poble del que no es pot sortir i en el que tothom sembla comportar-se d'una manera força estranya i amagar secrets és un bon punt de partida. Els ecos de The prisoner, una de les sèries mítiques i fundacionals de la televisió moderna (tot i la seva precocitat: és de l'any 1867) ens poden mantenir en suspense una bona estona. Però el problema amb el Shyamalan és el de sempre: el desenvolupament i el desenllaç.


No sabem per on van els trets en la novel·la en la que es basa la sèrie, però la seva adaptació a TV incorre en diversos errors imperdonables:
1- Deixa sense explicar alguns aspectes molt importants de la trama, aspectes amb els que fins i tot la pròpia sèrie, en algun moment, ha volgut jugar per generar més intriga (com per exemple com és que era possible en els primers episodis comunicar-se en temps real amb les oficines de l'FBI <<< el David Soler ja ens ho ha aclarit, en els comentaris).
2- Oblida desenvolupar dramàticament els personatges, fent-los fins i tot en algun cas comportar-se erràticament.
3- Deixa passar l'oportunitat de parlar d'un munt de temes importants i sucosos, oblida les arrels de la ciència ficció que el relat porta al seu ADN, per concentrar-se en la resolució atropellada de la trama principal. I aquest tercer punt és el pitjor. Wayward Pines desestima aprofundir en el que significa veure't forçat a viure una vida diferent de la teva, una vida assignada per algú, a dit, encara que, aparentment, sigui una vida millor, regalada, sense dificultats (és a dir, el que significa viure en una bombolla). Descarta treballar a fons el que pot suposar descobrir que el món com el coneixes ja no existeix, la civilització ha caigut, i ja només romans tu i la teva comunitat. I així podríem seguir, oportunitat perduda rere oportunitat perduda.


Així, Wayward Pines, si bé es pot veure sense dificultat si un es deixa portar per una trama que rodola pendent avall, cansa, desespera i et deixa la sensació d'haver perdut el temps. Una sensació que, avui en dia, l'espectador avesat de sèries de TV ja no té cap necessitat de sentir.