Fortitude (2015) - Simon Donald (creador)

No se li poden negar a Fortitude els esforços, tots ells encaminats a produir una sèrie de televisió interessant, sorprenent però alhora respectable i d'alta volada. La seva producció, costosa i complicada, l'elecció d'una bona colla d'actors i actrius que ja són cares conegudes d'altres sèries de cert prestigi (la Sofie Gråbøl de Forbrydelsen, el Richard Dormer de Game of thrones, el gran Christopher Eccleston de Doctor Who, The leftovers o Shadowline) per acompanyar a altres de trajectòria cinematogràfica molt decent (Stanley Tucci, Michael Gambon, fins i tot —per què no?— Verónica Echegui) i una trama policíaca plena de secrets i girs inesperats mereix un respecte. El problema, però, és que no acaba de funcionar.

El seus principals llasts són un guió molt feble a nivell de personatges (desencaixats, incoherents, potser excessivament críptics) i un muntatge tosc i mancat de dramatisme que trenca l'experiència fantàstica que podria ser veure Fortitude en condicions. La història, si més no, és poderosa i atraient: un poble colgat del cercle polar àrtic en el que es pretén una vida pacífica (com sempre ha estat) però que sembla estar abocat a un punt d'inflexió definitiu en el que l'horror fa acte de presència. El poble i les autoritats (obcecades en convertir Fortitude en una mena de resort de luxe amb un hotel tallat al ventre d'un glaciar) semblen superades per un crim inicial que els destempera mentre sacseja la seva pacífica vida en el fred intens del pol nord. Per acabar-ho d'adobar, un detectiu arriba de Londres per ajudar.


Però aquest crim no és més que una porta entreoberta que deixa una escletxa per la que s'escolen tots els secrets i vileses d'un microcosmos necessàriament encotillat per les circumstàncies (sí, à la Twin Peaks). Burxar en la ferida per descobrir qui ha comès el crim només els pot portar a destapar la capsa de Pandora de Fortitude, en un crescendo que arriba al paroxisme en el seu gir fantàstic, en el que s'hi escolten ecos de The thing ("La cosa", 1984, John Carpenter) o the Hidden ("Lo oculto", 1987, Jack Sholder) i que acaba arrodonint la sèrie en abraçar una metàfora ecològica força enginyosa.

Així, Fortitude és prou interessant com per voler-la acabar, però prou irregular com fer el seu visionat lleugerament pesat i exigent. Una segona temporada amb nous actors (alguns dels noms confirmats també són de primera fila) demostra, en tot cas, que la sèrie ha trobat el seu públic; un públic voluntariós que ha sabut perdonar les moltes i evidents mancances d'aquesta sèrie per concentrar-se en la indubtablement estimulant trama i en el corprenedor escenari que presideix cada pla i cada escena.