Nightcrawler (2014) - Dan Gilroy

Aquest tipus no és de fiar. És obsessiu. Ha après tot el què sap per Internet (recita frases de memòria, vomita dades que per ell són la veritat absoluta i al damunt de les quals estructura la seva moral). Busca un lloc al món. Però el món és brut, com ell, i l'encaix no sempre és fàcil de trobar. Sap que és un animal nocturn, perquè la nit és on la moral és més tova, on la llum dels fanals i dels neons deixa més ombres que clarors als carrers dels suburbis de Los Angeles. I quan veu a uns reporters que es dediquen a caçar les notícies més escabroses de l'Amèrica adormida descobreix què vol ser quan sigui gran.

I el què el Louis Bloom (Jake Gyllenhaal) vol ser és aquell que alimenta l'alienació d'una part de la societat (no només de la nord-americana, compte, una part de totes les societats són així), farcint els noticiaris de desgràcies humanes, de sang, de fetge i, sobretot, de por. Accidents, incendis, atracaments, assassinats, les càmeres d'en Bloom enregistren les pors que la societat es perd mentre dorm (però que pot rescatar en els telenotícies de primera hora del matí, com per començar bé el dia mirant-se les desgràcies dels demés i, qui sap, potser donant gràcies per haver pogut conservar, un dia més, la fràgil existència del nostre dia a dia).

Per descomptat, el Louis Bloom i la resta de reporters nocturns no són l'única peça de l'engranatge de la por sostinguda: ho són també les cadenes de TV, els seus productors (René Russo), els propis espectadors, etc., en un cercle ben tancat que es retroalimenta i que, com tot circuit tancat, tendeix a viciar-se, a necessitar el cada-cop-més, a desdibuixar allò que l'encadena -la moral- per alliberar-se'n i convertir-se en un ens autònom que circula pel món sota les seves pròpies normes, rodolant estrepitosament per sobre de la civilització i acumulant detritus, runes, deixalla i porqueria humana. Cada dia que passa, els límits són més tous. I per trencar els límits i dormir bé cal que la moral es forgi amb mentides ben sòlides.


Així d'interessant és el plantejament d'aquest Nightcrawler del debutant Dan Gilroy, filmat amb una elegància formal molt digna i una fotografia nocturna brillant i encisadora. Gilroy encerta de ple no només amb la història (tot i unes certes obvietats temàtiques que ben bé es podria haver estalviat) sinó també amb el to i el ritme -intens, in crescendo- endinsant-nos en aquest malson contemporani de fauna urbana solitària i desafectada.
Ho fa, per descomptat, amb l'inestimable ajut de la presència estranya que sempre projecta en Gyllenhaal, amo i senyor de cada mil·límetre de pel·lícula i que encarna a la perfecció a un home incapaç de relacionar-se còmodament amb els demés però que sap que no li queda més remei. El Gyllenhaal està esplèndid i l'espectador li agraeix no podent defugir del seu magnetisme que ens arrossega al cantó menys il·luminat de la nit de Los Angeles i d'una societat que necessita alimentar les seves pors per sobreviure, per poder pensar (en un acte d'alienació absoluta) que les desgràcies li passen als demés, però sobretot, per donar valor a allò que ha aconseguit, a les seves possessions i a les seves míseres vides, que es tornen tresors incalculables quan percep que la tragèdia les hi pot arrabassar.