A ciegas (Bird box, 2018) - Susanne Bier

El gran problema que té A ciegas es que sembla una repetició, una rèplica quasi exacta de la fórmula de Un lugar tranquilo; on allà els protagonistes havien de no fer soroll per no ser engolits per bèsties famèliques, aquí els protagonistes no han de mirar per sobreviure. Hem de confessar que això ens va eradicar les ganes de veure aquesta pel·lícula de la nostra adorada Susanne Bier (a l'Última som molt fans de En un mundo mejor i de la sèrie El infiltrado). Però va ser una equivocació.

Perquè A ciegas no és Un lugar tranquilo, fonamentalment perquè, a diferència d'aquella, no es recolza completament en el gimmick, en el truc de partida. La Sandra Bullock i la Susanne Bier (productores del film) tenen molt clar que això va més enllà d'ordir un guió ple de trampes per als protagonistes per fer patir l'espectador. Aquí hi ha uns personatges i una història personal que transmetre (i no uns simples valors tradicionalistes i catòlics a més no poder com en el cas de la pel·lícula del Krasinski).


La obligació d'anar amb els ulls clucs i de no mirar allò que provoca instints autodestructius a qui ho veu forma part, indubtablement, de la pel·lícula, però aquesta està estructurada sobre uns personatges, principals i secundaris, que busquen el seu espai en el que podria haver estat una simplona cinta de sèrie B que veure una tarda de Dissabte sense massa alternatives. La Malorie està embarassada, però no té gens clar voler esdevenir mare, i en una narració en paral·lel veiem com, en algun moment posterior a la plaga autodestructiva que assola el món, ha hagut de fer-se càrrec de dues criatures, protegir-les, educar-les, crear-hi vincles. En el camí, supervivents egoistes, malcarats (John Malkovich, magníficament menyspreable com sempre), protectors, aprofitats, perillosos. I la Malorie intentant trobar el seu camí; o, potser, intentant evitar-lo.


Narrada amb una gran pols, A ciegas conserva alts graus de tensió al llarg de tot el seu metratge, mesurant molt curosament les escenes dramàtiques amb les d'aventures i terror, balancejant sàviament els elements i no deixant que l'espectador es relaxi però tampoc que el film es converteixi en un tour de force amb l'únic objectiu de posar-lo dels nervis.

És una llàstima, en tot cas, que una idea potent i amb tant de joc (haver d'evitar mirar, esquivar les nostres pors, els nostres traumes) no trobi espai suficient per desenvolupar-s'hi i al final l'únic que hi quedi és una certa (i superficial) reflexió sobre la maternitat en els temps moderns.


En tot cas, A ciegas és un entreteniment molt ben facturat i molt més sincer i honest que aquella Un lugar tranquilo amb la que tan fàcil és confondre-la.