Happy Valley (2014) - Sally Wainwright (creadora)

Ja esmentàvem en un article anterior arran d'una altra minisèrie britànica la magnífica alternativa que aquestes estan suposant davant de la cada cop més anquilosada producció de sèries nord-americana. I és que aquesta Happy Valley també encerta en explicar una història finita i ben lligada des d'un bon principi, aprofitant cada capítol per explicar-la bé i explicar-la a fons.
D'entrada, l'alteritat d'aquesta minisèrie es presenta per la via d'un personatge principal que és policia però que aquí no és ni home, ni jove, ni pertany a una comissaria d'una gran ciutat. Ans al contrari, és una dona de més de quaranta anys, sergent de policia local d'un poblet abandonat al fred i a la vida avorrida i monòtona. Gens cool, tot plegat, ja m'enteneu. Malament aniríem, però, si aquest punt de partida, aquesta alteritat, fos tan sols una excusa, un truc de màrqueting per diferenciar-se de la cada cop més nombrosa oferta de ficció serialitzada. Però no.

L'avantatge de les sèries que proposen protagonistes diferents (The honourable woman, The fall, etc.) -i quan diem diferents volem dir dones d'una determinada edat- és que el mateix personatge les hi permet explorar uns aspectes dramàtics poc vistos, gens habituals, aclaparats com estem per la testosterona, l'humor fatxenda i l'aparentment indestructible solidesa del mascle. Així, Happy Valley proposa un cas criminal a resoldre, però ho fa pivotant sobre un personatge, la Catherine Cawood, que és tan eficient en la seva feina com humana -i per tant, fràgil-. La història d'un segrest mig improvisat per uns criminals de segona, endegat quasi involuntàriament per un comptable mediocre de vida insulsa i somnis frustrats, involucra a l'antic violador de la filla de la Catherine, que es va suïcidar en tenir un fill del seu agressor. La tensió interna està servida. Balancejant-se entre allò que és professional i allò que és personal, la Catherine dirigeix la investigació i s'entrampa fins dalt d'amargor, ressentiment i pena.
El Liam Neeson de Taken ho acabaria amb dues horetes escasses. I de la mateixa manera ho faria l'Steven Seagal, el Jean-Claude Van Damme, el Charles Bronson o qualsevol dels seus altres companys mascles de la venjança. Però la Catherine és una dona, és molt més complexa que tot això. No és tan senzill com anar repartint bufetades amb la mà obert, trencant cames i pixant-se a les cantonades tot marcant el territori. La lluita de la Catherine primer és interna, i busca totes les opcions possibles per separar-ho de la seva vessant professional.
Però no s'acaba aquí: cuida del seu nét (fill de la seva filla morta) del que ara s'encarrega, de la seva germana ex-alcohòlica, suporta els seus superiors entestats en abusar del seu poder, etc. És, per tant, una persona. I no sempre tenim ocasió de veure com una persona intenta resoldre un cas criminal.

En sis episodis, Happy Valley és capaç de regalar a l'espectador moments d'una intensitat dramàtica extrema i dolorosa, com fent-lo partícip de la pesada abúlia que viu el poblet de nom sarcàstic.