Darrerament hem estat sotmesos a un bon grapat de sèries de TV que, al voltant de la figura dels psycho-killers, prefereixen concentrar-se en desviar l'atenció del clàssic whodunit que juga a endevinar qui és l'assassí, per acostar-se més a la pregunta del per-què-ho-va-fer. Els motius, ara ens interessen els motius. Volem saber que ens du a actuar d'aquestes maneres tan violentes. Hem vist Manhunt: Unabomber i Mindhunter, però també hem vist com el pobre Will Graham i la seva desaforada empatia intentava ficar-se en la pell d'Hannibal. Ens interessen més les ments dels criminals (potser perquè intuïm o temem que dins nostre portem també aquesta llavor) que els seus crims.

The alienist, el darrer projecte del cada cop més reputat Cary Fukunaga —no és que tingui un currículum particularment excepcional, però a) era el director de la primera temporada de True Detective, i b) vivim en els temps de la hipèrbole i l'entronització fugaç i exagerada—, juga una mica a dues bandes. No renuncia al whodunit, al qui-és-l'assassí, però articula la seva trama de deu capítols al voltant d'un alienista, el que vindria a ser un dels primers psicòlegs criminalistes, el Laszlo Kreiszler (complidor Daniel Brühl), que intenta plantar les bases de la comportament criminal a partir dels assassinats recurrents de nens prostituits en una Nova York decadent de finals de segle XIX.


L'alienista en qüestió conforma una mena d'equip de desarrapats per donar caça a l'assassí: la primera dona a treballar en una comissaria de policia (un pèl justa, la Dakota Fanning), un il·lustrador reprimit (excel·lent Luke Evans) i alguns col·laboradors més. Tots ells porten motxilla pesant en forma de traumes i bloquejos emocionals importants que canalitzen a través de la investigació. El plantejament, no es pot negar, és força fascinant.

La trama, complexa i rica, insisteix en farcir l'arc argumental principal amb subtemes sucosos i que donarien per a sèries per si sols. El millor exemple, el personatge de la Sarah Howard, una humil secretària del comissari de policia que té aspiracions molt més altes en un entorn que, per descomptat, no està disposat a veure-la com altra cosa que no sigui un tros de carn servil i a disposició de qui la necessiti. Sovint, la sèrie busca parlar del lloc de la dona en la societat i dels impediments que es troba en el procés de buscar-lo.

Insistim, fascinant. Si més no a priori. Però la trama, en tot cas, es dilueix de pressa, els subtemes es dissolen i s'aigualeixen, els guions s'equivoquen sovint, obrint trames que l'espectador no necessita, que no li interessen (perquè ja intueix, molt abans, per on van els trets), que s'equivoquen revocant la sensibilitat feminista que havien mostrat amb unes decisions de guió força discutibles. I aquesta dilució, lamentablement, provoca que entre un inici prometedor i un final digne, s'hi edifiqui una vall profunda i erma que no avança a prou bon ritme i que desencisa l'espectador més exigent.

El Cary Fukunaga, molt probablement, acabarà sent un nom important en la història de les sèries, però no serà per The alienist.

Aquí teniu les nostres 10 raons per les quals cal que vegis la sèrie Hannibal:

1- Perquè el personatge de l'Hannibal Lecter és una de les icones de la cultura pop i del cinema moderns.

2- Perquè la pel·lícula del Jonathan Demme va donar el tret de sortida a la visió contemporània dels psycho-killers i va ser una de les culpables de que les sèries de televisió sobre aquesta temàtica inundessin les graelles televisives. Ara sembla venir a tancar el cercle.

3- Perquè la producció és poderosa i ambiciosa alhora, ja han dit que faran 7 temporades, peti qui peti.

4- Perquè dibuixaran el personatge des d'abans del Silenci dels Anyells i continuaran avançant entre els llibres del Harris, plantejant-se, fins i tot, el anar més enllà i dibuixar-li un futur.

5- Perquè el trio protagonista és molt solvent i magnètic: el Hugh Dancy dibuixa subtilment en aquesta primera temporada a un criminòleg amb un excés d'empatia que el fa patir interiorment el mateix que les víctimes, el Mads Mikelsen i el seu físic pertorbador ens fa oblidar Hopkins des d'un acostament sensiblement diferent, i el Laurence Fishburne hi posa cos i presència. I, ja posats, perquè s'acosten algunes incorporacions molt sucoses que encantaran als fans de les sèries (i no volem avançar res més).

6- Perquè els directors escollits, fins ara, sense ser uns mestres del setè art sí que han entregat peces rellevants: El David Slade va dirigir la fantàstica Hard Candy (2005) i l'entretinguda 30 días de oscuridad (30 days of night, 2007) (tot i que també la tercera entrega de la saga Crepúscle) i el James Foley, al seu torn, ens delectà amb Éxito a cualquier precio (Glenngarry Glen Ross, 1992) i ara dirigeix també la notable sèrie House of cards (tot i que també va dirigir, en el seu moment Quién es esa chica de la Madonna).

7- Perquè l'estil visual és poderós i captiva (i això, després d'anys de veure sèries d'assassinats, ja és un mèrit).

8- Perquè la seqüència inicial del primer capítol ja no et permet repensar-t'ho, doncs et deixa clar que aquesta sèrie té alguna cosa a oferir.

9- Perquè encara no hem sentit ni una sola crítica negativa, ni de la crítica, ni del públic, ni dels nostres amics i lectors.

10- Perquè, no ho negarem, estem esperant ansiosos que arribi el moment en el que les aclucades d'ull a les pel·lícules (sobretot a la Clarice Starling) ens facin aplaudir rabiosament i amb cara de friki desbocat.

Aquests són els nostres motius per recomanar-vos-la. Esperem encertar. Ja ens ho fareu saber.

A diferència de amb el personatge de James Bond, on cadascú té el seu actor favorit per encarnar-lo, crec hi hauria poques dissensions sobre el personatge del Comte Dràcula. Christopher Lee fou, és i serà el més implacable psycho-killer de la història dels psycho-killers nocturns i amb alevosia. I ho serà per la llarga llista de víctimes i per la varietat de les mateixes. Però també ho serà per la presència magnètica d'un actor amb una veu portentosa i una mirada... com ho diríem?... penetrant?

És veritat que, de fet, el personatge de Dràcula no és, per se, un personatge inicialment cinematogràfic, però és indubtable que el setè art l'ha convertit en el mite que és actualment gràcies a les mil-i-una revisions del mite del vampir, amb gran quantitat de variacions, formes i encarnacions diverses.

Vagi per endavant que no sóc, ni molt menys, un gran fan de les sèries de TV policíaques o detectivesques. La fórmula se m'acaba fent pesada i repetitiva i difícilment aconsegueixo empatitzar amb els protagonistes. Però hi ha dues sèries d'aquest gènere que s'han convertit en les meves excepcions que confirmen la regla. La primera és la fantàstic The Shield, on la frontera entre el bé i el mal es posa constantment en tela de judici, no només la dels protagonistes sinó també la dels espectadors.

I l'altra, Luther, és la que ens ocupa. Primera basa al seu favor: és britànica. Això vol dir diverses coses: a) els interessa més el concepte i la dignitat de la sèrie que no pas el fer-ne quartos i convertir-la en un producte. b) les temporades duren sis capítols i no en tornes a saber res fins al cap d'un any, amb la qual cosa no hi ha manera d'afartar-se'n. c) el fons prima sobre la forma, la qual cosa assegura que els guions estan ben filats i el dramatisme ben portat

El protagonista és en John Luther, un detectiu de la policia londinenca que acaba de ser readmès en el cos després d'un desagradable incident en la persecució d'un assassí en sèrie en la que, al final, deixa morir al delinqüent. Luther constantment voreja la frontera entre el bé i el mal, entre saltar-se les normes escrites per respectar les morals i ètiques que se li plantegen. És enginyós i perspicaç com ningú, la seva especialitat és enxampar assassins en sèrie.
Però la ment d'en John Luther està sempre al límit. Amb un enorme sentiment de culpa pel que va fer, obsessionat amb la separació de la seva dona que ha escollit viure amb un altre, perseguit per assumptes interns, en John Luther mai dorm tranquil. La seva única manera de seguir endavant és perseguir i capturar criminals.
I quins criminals. Recordo poques sèries de televisió en la que els dolents fossin tan absolutament despreciables i malaltissos. No hi ha assassí en sèrie en els sis capítols que no desperti els més baixos dels instints de (in)justícia. Depravats, sanguinosos, extremadament intel·ligents, no li ho posen fàcil a en Luther.

El detectiu John Luther és encarnat per Idris Elba, conegut pel seu paper a la sèrie de culte The Wire i que aviat estrenarà Thor a les nostres pantalles. Difícil explicar amb paraules el magnetisme d'aquest actor de cos immens i veu profunda, que es mou d'una manera ben curiosa i que insufla veracitat a un personatge realment extrem com el del detectiu. Un magnífic actor que de ben segur ha de convertir-se en nom reconegut del panorama cinematogràfic proper.

I no val a oblidar-se d'un personatge del qual explicaré poc per tal de no desvetllar massa secrets a qui no hagin encara vist la sèrie: La Alice Morgan, una assassina calculadora i despiatada interpretada per Ruth Wilson que acabarà creant un curiós vincle amb el protagonista. Compta amb aquesta tal Ruth Wilson, la seva mirada gèlida no passarà desapercebuda a qui vegi la sèrie.

No us ho penseu més. Encara no està en boca de tothom, però Luther és el complement perfecte de Dexter, la cara oculta de CSI, l'extensió natural de les sèries de culte de la TV actual. Si te la perds, ho lamentaràs.



I encara un regal més pels nostres lectors fidels. La intro de la sèrie, amb un tractament gràfic fantàstic acompanyat per la encisadora música dels Massive Attack.

De tots els psycho-killers de la història, ja em perdonareu, però el que més mala llet gastava em sembla que era aquest malparit de ninot, inicialment inocent -i supervendes a les botigues, objecte del desig de tots els nens- però posseït per un assessí fugitiu de la justícia amb molta mala bava i una mica frustrat d'haver perdut el seu cos i veure's empresonat en un de plàstic i farcit de cotó.

La pel·lícula potser no era gran cosa, però la idea era tan bona que va donar per a iniciar una nissaga cada cop més insuportable. En Chucky, amb la veu del temible Brad Dourif, es carregava a qui fós, mainadera, polis, vigilants, etc., i ni el pobre infant -Andy per a més senyes- ni sa mare ni el detectiu de policia -el galant Chris Sarandon- aconseguien posar-li fre a les seves trapelleries mortals.

I, a sobre, amb la conyeta: "Hi I'm Chucky, and I'm your friend until the end!"