The imitation game (2014) - Morten Tyldum

Personalment, tinc la teoria que d'entre el grapat de nominades a l'Oscar a Millor Pel·lícla de cada any, hi ha només un parell de pel·lícules que són realment interessants, valuoses, que aspiren (només aspiren) a ser recordades per mèrits propis. I després, en queden sis o set de francament oblidables, sis o set telefilms que ben bé et podrien passar per la TV un diumenge per la tarda i fer-te feliç, donant-te l'excusa perfecta per quedar-te a casa sota una manta i inflar-te a xocolata, patates o pipes.
The imitation game, al meu gust, forma part d'aquest "selecte" grup  de mitjanies que tan sols opta a ser recordada si els acadèmics insisteixen en demostrar el seu mínim interès per l'atreviment i pel cinema d'autor. Si li donen l'Oscar (el de Millor Pel·lícula o qualsevol altre dels grans), The imitation game té opcions de ser recordada. Si no, mereixeria ser oblidada sense cap tipus de recança.

I no és que la pel·lícula en qüestió sigui dolenta, que no ho és. De fet, és entretinguda i prou digna comparada amb altres ximpleries oscaritzades. Per dir-ho així, The imitation game està a l'alçada de El discurso del Rey, però amb el handicap que aquí no hi ha superació personal de pa sucat amb oli i, per tant, li treu aspiracions. Entretinguda? Molt. La història del matemàtic que, com a repte personal, es proposa construir una màquina que desencripti els missatges nazis durant la segona guerra mundial està prou ben portada i tampoc no pretén que aquesta sigui la única trama de la pel·lícula. Així, se li afegeix un subtext relacionat amb la seva incapacitat per socialitzar correctament, algunes pinzellades d'injusticia (contra les dones, contra el progrés, contra l'homosexualitat) i, per tant, tampoc val a dir que la pel·lícula estigui buida.

El problema, però, rau en què Tyldum i el seu guió no insisteixen en posar el dit a la nafra, semblen no voler aprofundir en temes que, en realitat, podrien donar molt de joc. El paral·lelisme entre el xifrat dels missatges i la dificultat per desencriptar, per desxifrar a les persones és suggerit en una escena, però oblidat immediatament, deixant la sensació d'ocasió perduda, de desinterès pel tema més important i humà de la cinta. I el mateix succeeix amb la necessitat de simular, d'imitar allò que és tingut per normal però, un cop més, Tyldum desestima la càrrega de profunditat fent-li fàstics fins i tot a allò que el mateix títol de la pel·lícula promet.


Els fans del Cumberbatch, però, es fregaran les mans davant d'un paper molt sucós i extremat. A nosaltres, en tot cas, ens sembla haver vist al Cumbie molt més natural i creïble en multitud d'altres papers abans que aquí on en algunes escenes es veu poc fresc i molt enganxat al text. En tot cas, no us penseu, la seva actuació bé mereix un visionat, i els seus acompanyants (Keira Knightley, Mark Strong, Charles Dance, etc.) estan sobradament a l'alçada.

Deixeu-me, per últim, fer esment a la polèmica suscitada per la suposada manca de veracitat d'aquest biopic. No sóc dels què creu que s'ha de ser fidel a la realitat a l'hora de recrear personatges i esdeveniments històrics en cinema. Però pel que ja no estic tan disposat a passar és pel fet que la pel·lícula tingui la intenció de ser fidel, que ho vengui com a tal amb el seu cartell de "Basat en fets reals", i després resulti que ha pervertit intencionadament la història en la que, suposadament, es basa.

En definitiva, però, si a algú li ve de gust de passar una bona estona sense pretensions, The imitation game pot ser una bona aposta. A un servidor ja li estaria bé que tot el cinema d'entreteniment fos tan digne com aquesta.