L'influx de l'art ha estat tractat nombroses vegades en el cinema, des de la possibilitat d'enamorar-se del que hi ha en el quadre (com a Laura de Preminger o a La mujer del cuadro de Lang) fins a les múltiples i fallides adaptacions d'El retrat de Dorian Grey, passant per portes cap a dimensions infantilitzades i felices (Mary Poppins) i mil altres exemples que, en tot cas, reafirmen aquesta mena de trasbals que l'art ens provoca.

A Velvet Buzzsaw, el Dan Gilroy (que ens va sorprendre molt gratament amb el seu debut Nightcrawler) s'atansa al món de l'art contemporani amb una visió crítica de la seva mercantilització però, sobretot, de la seva absoluta manca de moral i de la fragilitat de les seves conviccions. Ho fa explicant la història de l'influx que les obres d'un misteriós artista, Vetril Dease, recentment mort exerceix sobre un crític reputat (Jake Gyllenhaal, extrem i fascinant com sempre), un parell de representants d'artistes (René Russo i Tom Sturridge), una ajudant que intenta agafar-se a l'oportunitat de la seva vida per arrapar-se a l'escena artística, una comissària d'exposicions (Toni Collete) i diverses mosques insignificants que busquen el seu espai en un món elitista i superficial però tancat a cal i canto.


Gilroy busca denunciar aquesta mercantilització i aquesta patuleia de desarrapats que s'aprofiten de l'art i dels artistes per crear el seu propi ecosistema. Un ecosistema que, com tots, és fràgil i en perpètua cerca de l'equilibri per no sucumbir al no-res. L'arribada de l'art fascinant, nou i verge de Dease desestabilitza aquest equilibri i aboca, violentament, a la seva fauna a l'extinció.

El problema, però, és que Gilroy no esmola la ploma i dibuixa una crítica que no és mai suficientment punyent ni encertada. Per dir-ho així, critica la banalitat des de la mateixa banalitat d'una pel·lícula que, quan menys t'ho esperes, es converteix en una pel·lícula de sèrie B, en una darioargentada innocent i infantil que mai no troba el pols, la tensió ni la fermesa per sentir-se còmode en cap registre: ni és un drama, ni és una sàtira, ni és una cinta de terror.


Criticar la banalitat no és cosa fàcil, doncs qui critica pot, molt fàcilment, veure-s'hi arrossegat. La banalitat contagia al narrador, al crític, perquè és un vòrtex que xucla tot allò que és interessant. Tal vegada no hi hagi manera d'explicar la banalitat sense esdevenir-ne, de banal. I Gilroy cau presa d'aquesta, enrocant-se en una espiral de crims que, per bé que parteixen d'una idea potent (l'art engolint els elements superficials que l'envolten, els pretenciosos, els artificials, els superficials), no deixen pòsit. I no deixar pòsit és el pitjor que li pot passar a una obra d'art.

Queda, si de cas, alguna escena en particular (com la final, en la que un artista reputat però estancat acaba trobant "l'art" quan es desprèn del què diran, de l'opinió i influència externa i pinta per a ell mateix i per a ningú més, sobre la sorra mullada de la platja, mentre les ones van fent la seva feina i la hi van esborrant l'obra), unes interpretacions notables i la sensació —encara que sigui la sensació— que se'ns està explicant alguna cosa realment interessant com és la banalització superficial de quelcom tan humà i tan determinant com l'art.

Aquest tipus no és de fiar. És obsessiu. Ha après tot el què sap per Internet (recita frases de memòria, vomita dades que per ell són la veritat absoluta i al damunt de les quals estructura la seva moral). Busca un lloc al món. Però el món és brut, com ell, i l'encaix no sempre és fàcil de trobar. Sap que és un animal nocturn, perquè la nit és on la moral és més tova, on la llum dels fanals i dels neons deixa més ombres que clarors als carrers dels suburbis de Los Angeles. I quan veu a uns reporters que es dediquen a caçar les notícies més escabroses de l'Amèrica adormida descobreix què vol ser quan sigui gran.

I el què el Louis Bloom (Jake Gyllenhaal) vol ser és aquell que alimenta l'alienació d'una part de la societat (no només de la nord-americana, compte, una part de totes les societats són així), farcint els noticiaris de desgràcies humanes, de sang, de fetge i, sobretot, de por. Accidents, incendis, atracaments, assassinats, les càmeres d'en Bloom enregistren les pors que la societat es perd mentre dorm (però que pot rescatar en els telenotícies de primera hora del matí, com per començar bé el dia mirant-se les desgràcies dels demés i, qui sap, potser donant gràcies per haver pogut conservar, un dia més, la fràgil existència del nostre dia a dia).

Per descomptat, el Louis Bloom i la resta de reporters nocturns no són l'única peça de l'engranatge de la por sostinguda: ho són també les cadenes de TV, els seus productors (René Russo), els propis espectadors, etc., en un cercle ben tancat que es retroalimenta i que, com tot circuit tancat, tendeix a viciar-se, a necessitar el cada-cop-més, a desdibuixar allò que l'encadena -la moral- per alliberar-se'n i convertir-se en un ens autònom que circula pel món sota les seves pròpies normes, rodolant estrepitosament per sobre de la civilització i acumulant detritus, runes, deixalla i porqueria humana. Cada dia que passa, els límits són més tous. I per trencar els límits i dormir bé cal que la moral es forgi amb mentides ben sòlides.


Així d'interessant és el plantejament d'aquest Nightcrawler del debutant Dan Gilroy, filmat amb una elegància formal molt digna i una fotografia nocturna brillant i encisadora. Gilroy encerta de ple no només amb la història (tot i unes certes obvietats temàtiques que ben bé es podria haver estalviat) sinó també amb el to i el ritme -intens, in crescendo- endinsant-nos en aquest malson contemporani de fauna urbana solitària i desafectada.
Ho fa, per descomptat, amb l'inestimable ajut de la presència estranya que sempre projecta en Gyllenhaal, amo i senyor de cada mil·límetre de pel·lícula i que encarna a la perfecció a un home incapaç de relacionar-se còmodament amb els demés però que sap que no li queda més remei. El Gyllenhaal està esplèndid i l'espectador li agraeix no podent defugir del seu magnetisme que ens arrossega al cantó menys il·luminat de la nit de Los Angeles i d'una societat que necessita alimentar les seves pors per sobreviure, per poder pensar (en un acte d'alienació absoluta) que les desgràcies li passen als demés, però sobretot, per donar valor a allò que ha aconseguit, a les seves possessions i a les seves míseres vides, que es tornen tresors incalculables quan percep que la tragèdia les hi pot arrabassar.