Velvet Buzzsaw (2019) - Dan Gilroy

L'influx de l'art ha estat tractat nombroses vegades en el cinema, des de la possibilitat d'enamorar-se del que hi ha en el quadre (com a Laura de Preminger o a La mujer del cuadro de Lang) fins a les múltiples i fallides adaptacions d'El retrat de Dorian Grey, passant per portes cap a dimensions infantilitzades i felices (Mary Poppins) i mil altres exemples que, en tot cas, reafirmen aquesta mena de trasbals que l'art ens provoca.

A Velvet Buzzsaw, el Dan Gilroy (que ens va sorprendre molt gratament amb el seu debut Nightcrawler) s'atansa al món de l'art contemporani amb una visió crítica de la seva mercantilització però, sobretot, de la seva absoluta manca de moral i de la fragilitat de les seves conviccions. Ho fa explicant la història de l'influx que les obres d'un misteriós artista, Vetril Dease, recentment mort exerceix sobre un crític reputat (Jake Gyllenhaal, extrem i fascinant com sempre), un parell de representants d'artistes (René Russo i Tom Sturridge), una ajudant que intenta agafar-se a l'oportunitat de la seva vida per arrapar-se a l'escena artística, una comissària d'exposicions (Toni Collete) i diverses mosques insignificants que busquen el seu espai en un món elitista i superficial però tancat a cal i canto.


Gilroy busca denunciar aquesta mercantilització i aquesta patuleia de desarrapats que s'aprofiten de l'art i dels artistes per crear el seu propi ecosistema. Un ecosistema que, com tots, és fràgil i en perpètua cerca de l'equilibri per no sucumbir al no-res. L'arribada de l'art fascinant, nou i verge de Dease desestabilitza aquest equilibri i aboca, violentament, a la seva fauna a l'extinció.

El problema, però, és que Gilroy no esmola la ploma i dibuixa una crítica que no és mai suficientment punyent ni encertada. Per dir-ho així, critica la banalitat des de la mateixa banalitat d'una pel·lícula que, quan menys t'ho esperes, es converteix en una pel·lícula de sèrie B, en una darioargentada innocent i infantil que mai no troba el pols, la tensió ni la fermesa per sentir-se còmode en cap registre: ni és un drama, ni és una sàtira, ni és una cinta de terror.


Criticar la banalitat no és cosa fàcil, doncs qui critica pot, molt fàcilment, veure-s'hi arrossegat. La banalitat contagia al narrador, al crític, perquè és un vòrtex que xucla tot allò que és interessant. Tal vegada no hi hagi manera d'explicar la banalitat sense esdevenir-ne, de banal. I Gilroy cau presa d'aquesta, enrocant-se en una espiral de crims que, per bé que parteixen d'una idea potent (l'art engolint els elements superficials que l'envolten, els pretenciosos, els artificials, els superficials), no deixen pòsit. I no deixar pòsit és el pitjor que li pot passar a una obra d'art.

Queda, si de cas, alguna escena en particular (com la final, en la que un artista reputat però estancat acaba trobant "l'art" quan es desprèn del què diran, de l'opinió i influència externa i pinta per a ell mateix i per a ningú més, sobre la sorra mullada de la platja, mentre les ones van fent la seva feina i la hi van esborrant l'obra), unes interpretacions notables i la sensació —encara que sigui la sensació— que se'ns està explicant alguna cosa realment interessant com és la banalització superficial de quelcom tan humà i tan determinant com l'art.