En general en Mendes m'agrada, i tot i que Skyfall ja em va deixar bastant freda, he de dir que tenia força ganes de veure l'últim Bond interpretat per Craig. I el que passa quan tens ganes de veure alguna pel·lícula de la que fa un any que se'n parla, sol ser una decepció, però he de dir que en aquest cas la decepció va ser majúscula. En aquesta entrega de Bond, tot i tenir una història amb cara i ulls es deixa de banda la trama interessant per convertir-la en anècdota conductora de tots els tòpics que es poden esperar d’una pel·lícula de Bond. 
Sé del cert que el fan de James Bond espera una pel·lícula amb:

• persecucions per terra mar i aire
• cotxes de luxe
• baralles amb dolents brutals
• històries de seducció amb dones espaterrants
• dolents perversos i retorçats
• escenes d’acció que passen a llocs exòtics i/o ciutats emblemàtiques
• explosions, de cotxes, avions, trens, motos, o instal·lacions secretes.  

Tot això passa en aquesta nova entrega, així que estic segura que el fan clàssic de Bond, es sentirà fins i tot emocionat al veure-la i reveure-la...

I aleshores perquè no funciona? 

Portem una temporada en la que, francament, un ja té molt clar que intentarà allunyar-se dels jutjats dels EUA. Ni que sigui per casualitat, ni que sigui acusat per un crim que no has comès, més et val que no t'asseguin a la banqueta dels acusats, perquè el sistema, francament, grinyola sorollosament. Això és el que, si més no, ens ve explicant la narrativa documental seriada recent, un gènere poc explotat encara en televisió i que ara, amb l'empenta de The Jinx (i recolzant-se en experiments tan intensos com The staircase), ha portat a la palestra a un enginy com Making a murderer.
La història comença pel que sembla un final: un pres, l'Steven Avery, acusat de violació, és alliberat després de 18 anys en demostrar-se via proves d'ADN, que no n'era el culpable. Els primers compassos d'aquest esgarrifós documental ens duen a través de la injustícia comesa i ens presenta alguns dels personatges de l'entramat policial i judicial de Manitowoc County. Però la potència d'aquesta sèrie arrenca quan l'Steven Avery decideix demanar que es faci justícia i que es castigui a aquells que van empresonar-lo durant tants anys sense proves definitives. És llavors quan l'engranatge jurídicopolicial, quan la màfia i la corrupció, tot aprofitant una subtil i macabra coincidència del destí, es posa a funcionar per tapar les misèries d'una gent menyspreable així com per venjar-se d'aquell que, com el Josef K d'El procés de Kafka, gosa desafiar la justícia.


Sorgida d'un treball de final de grau d'un parell d'estudiants que buscaven una excusa per filmar un documental petit i manejable, Making a murderer mostra una de les cares més lamentables de l'ésser humà, aquella que dibuixa els contorns dels que han comès un error i el volen tapar amb d'altres més grossos. Contada amb una convicció poc habitual, essent capaç d'explicar convincentment una trama complexa i plena de personatges secundaris (aquí hi ha una feina absolutament fantàstica de disseny gràfic que va merèixer un Emmy), les dues directores mostren una capacitat narrativa enorme i diàfana que t'atrapa i t'arrossega cap a les misèries d'un sistema que permet, protegeix i fins i tot glorifica a aquells que són portadors de la responsabilitat de garantir i executar la justícia.


Si el contracte social és aquell que, en última instància, atorga el poder de la violència a uns estaments que han d'impartir la llei, el contracte s'ha trencat. El poble l'ha regalat a uns ens i a uns personatges que n'han fet el seu territori inexpugnable i que creuen que l'exercici de la violència (a través del poder policial i judicial) és el capdamunt de la piràmide moral quan, en realitat, és l'escalafó més baix de l'ésser humà modern, el soterrani on es cometen les més atroces barbaritats a l'empar d'un consentiment general que mira cap a una altra banda. Making a murderer, si més no, ens obliga a mirar a aquells que imparteixen la justícia a la cara.
I les directores, Demos i Ricciardi, són prou hàbils com per bastir una trama ben digna de la millor ficció televisiva contemporània, amb els seus herois (els advocats defensors que treballen plegats), els seus malvats (el fiscal, un dels personatges més aclaparadorament vils i mesquins que ha donat la televisió recent) i les seves víctimes (el propi Avery i els seus pares, però també el seu pobre nebot, implicat en la trama de manera matussera pels policies del comtat).
Més realista que The Jinx, menys manipulador i, per tant, també menys intens, Making a murderer aconsegueix, però, arrapar-te a la pantalla durant deu capítols magnífics que ens arrosseguen cap al costat fosc de la justícia i de la llei.

Hi ha una categoria de sèries de TV que inclou aquelles que, sense formar part de les llistes de títols cabdals de la història recent de la ficció televisiva (pensem en els Soprano, The Wire, Lost, Mad men, etc.) bé mereixen una menció doncs, per dir-ho així, són molt millors del que la seva fama suggereix. Friday night lights n'és un dels exemples més evidents.

Imagina't que has nascut en un poblet de mala mort de Texas, anomenat Dillon. És un poble petit, conservador, tradicional sureny, i està completament abocat a l'equip de futbol americà del seu institut. Tot és futbol, tot gira al voltant del futbol i dels seus jugadors. Els empresaris del poble esponsoritzen l'equip, les noietes de l'institut s'assignen els diferents jugadors per fer-los de serventes i, en general, tothom segueix l'equip, tothom n'és fan. No hi ha res més important. I no hi ha res més important perquè no hi ha cap esperança de ser res a la vida. Has nascut en un poble de mala mort i allà moriràs, fent de cambrera, de mecànic greixós, quedant embarassada als 18, tornant-te alcohòlic als 19 i ficant-te en baralles als bar més sòrdids de la zona i vivint en una caravana al mig del no res. El futbol és l'única alegria que els queda, l'única esperança de somiar en ser alguna cosa, en ser respectats (pels demés i per si mateixos), el bitllet d'anada a una universitat a través d'una beca esportiva.
En això que arriba un entrenador nou, amb la seva dona i la seva filla. I arriba amb un codi moral molt sòlid, rígid i exigent, que vol aplicar als jugadors, acostumats com estan a ser tractats com a estrelles. És el coach Taylor, un "molder of men" (forjador d'homes) que haurà de lluitar com mai per inculcar uns valors en una colla de rednecks sense cap propòsit a la vida més que la de sobreviure.

 Aquesta és la premissa de Friday night Lights, una sèrie creada pel Peter Berg arran de la pel·lícula del mateix títol (protagonitzada pel Billy Bob Thornton) que ell mateix va dirigir. Molt material se li va quedar a la cartera, i Berg va buscar la manera de convertir-ho en una sèrie que va acabar no només lluint durant cinc temporades a l'NBC sinó també assolint tones de premis de tots els colors per la seva brillant factura. Rodada càmera en mà i sense ni un sol plànol d'estudi (tot exteriors o interiors reals, rodats en múlti-càmera) Berg cercava el realisme més absolut i autèntic, confiant a un repartiment absolutament memorable i inspirat la creació i evolució dels molts personatges que vagaregen per aquest poble de mala mort.

Tècnicament impecable, les escenes dels partits estan rodades amb un vigor i una claredat que fa que aquells que no tinguin ni idea de futbol americà puguin seguir el desenvolupament del joc sense perdre's i vivint-ho amb tota la intensitat i l'emoció que Berg sap entaforar en cada ocasió. Però compte! No fugiu si no sou fans del futbol americà o de l'esport en general! Friday Night Lights no és una sèrie d'esport, és una sèrie dramàtica de primer ordre que conté algunes de les escenes familiars més meravelloses i creïbles de la història de la televisió. El futbol n'és una anècdota, tot i que el perfecte encaix amb les trames fa que fins i tot aquells menys avesats a l'esport de la pilota amb forma de meló s'emocionin amb les evolucions dels Panthers de Dillon.


Menció a banda mereixen els actors i actrius, tots ells absolutament esplèndids (i multipremiats, òbviament): des del sempre efectiu Kyle Chandler (Edición anterior, Bloodline, etc.) fins a la meravellosa Connie Britton (Spin city, American horror story I), passant pels joves talents Adrianne Palicky, Minka Kelly, Jesse Plemons (ara el tenim molt recent per Fargo 2) o el Michael B. Jordan (ara molt en boca de tothom per encarnar al fill de l'Apollo a Creed). La naturalitat de tots ells, la seva identificació amb els personatges, esdevenen factors clau per concebre una sèrie com aquesta, absolutament recolzada en un ventall humà esplèndid i molt poc habitual en televisió.

El Peter Berg, que no havia passat de dirigir algunes minúcies en cinema (la més decent potser seria Hanckock, amb Will Smith), va trobar en aquest projecte l'embolcall perfecte per a una història que, basada en un llibre de força èxit als EUA, necessitava espai i temps. Una primera temporada de 22 episodis, una segona de 15 interrompuda abruptament per la vaga de guionistes del 2008 i tres temporades més de tan sols 13 capítols conformen una de les millors sèries de la història de la televisió i una sèrie memorable i que es degusta a grapats perquè un és absolutament incapaç de veure un episodi i no voler saber què els hi passarà a aquests pobres i mísers habitants de Dillon. Podran escapar al seu destí?

Era Asimov el que deia:

"Les històries de ciència ficció poden semblar trivials als crítics més obtusos i als filòsofs d'avui, però el cor de la ciència ficció, la seva essència ha esdevingut crucial per a la nostra salvació, si és que hem de ser salvats."

I justament d'això parla Stalker, una de les més intenses peces de la curta filmografia del director rus Andrei Tarkovsky. No se'n sap exactament el motiu (els rumors parlen d'un meteorit), però alguna cosa li ha passat a un indret concret —ara denominat la Zona—. Es diu que a la Zona regeixen unes lleis diferents de les universals, s'han pervertit el temps i l'espai. És més, hi ha un indret dins la Zona, una habitació, que es diu que garanteix els desitjos d'aquell que s'hi atansa.
La Zona, per descomptat, ha estat acordonada per les autoritats per impedir-hi  l'accés, no se sap si per qüestions de seguretat nacional o bé de seguretat individual, donat que, pel que es veu, la Zona no és segura i pot "castigar" als seus vianants. La Zona sembla, fins i tot, tenir una mena de consciència pròpia, que la fa capaç de jutjar als homes que s'hi endinsen, recompensant als que s'adapten a les seves normes de funcionament i castigant a aquells que les incompleixen.

La Zona, per tant, és aquell Altre fantasmàtic, aquell espai que es troba més enllà d'allò real. I en ella penetren un guia (a aquests guies els anomenen "stalkers"), un professor d'història i un escriptor de renom. L'stalker els ha promès (a canvi de diners), portar-los a l'habitació que garanteix els desitjos. Per arribar-hi, però, hauran de sortejar nombrosos obstacles i perills. Per començar, el trio s'ha d'esmunyir entre els trets de la policia que ha acordonat l'àrea. Però un cop dins hauran de ser prou cautelosos en no infringir cap de les lleis no escrites de la Zona (ni el propi guia sembla conèixer-les totes), no fos que la sollevessin i els castigués. El problema, potser, és que els dos convidats, molt en particular el lacònic i descregut escriptor, no semblen creure massa en la Zona i els seus poders i constantment volen posar-la a prova.

Arribats al llindar de l'habitació que compleix els desitjos, Tarkovsky planeja una escena llarga de diàleg i de revelació. La Zona no fa res, l'habitació no garanteix els desitjos de ningú. És un altre espai abandonat, tal com ho han estat tots els anteriors pels que han passat. Però compte, no val a dir que la Zona no existeix. I tant que existeix. Però existeix des del mateix moment en que se li posen confins, barreres, des de l'instant en que l'(in)conscient col·lectiu l'aïlla de la seva realitat atorgant-li una naturalesa diferent (amb les seves lleis pròpies, contràries a les del nostre món "real"). La Zona, i la seva habitació dels desitjos és una invenció popular esdevinguda monumental amb la connivència de tothom. Els stalkers, doncs, busquen donar solaç als seus convidats a través de la fe. Perquè l'habitació és, en realitat, la materialització de la fe. És un espai buit i abandonat que perd tot el sentit en tangibilitzar-la. L'habitació —com a màquina que garanteix desitjos— només existeix, en realitat, en les ments i els cors dels desesperançats, que s'hi arrapen indefensos en front d'una realitat inadmissible i insuportable. El seu trajecte, el seu pelegrinatge cap a la Zona és per a ells, inicialment, el camí cap al reforç i cap a la comprovació de la seva fe. Un "creient" pot anar a la Zona, demanar el seu desig i després trobar centenars d'explicacions diferents sobre el perquè de que aquesta no li hagi finalment garantit (hem decebut a la Zona, hem infringit alguna de les seves normes, etc.).


A tot això, Tarkovsky s'ha assegurat que el nostre trajecte cap a l'interior de la Zona sigui dens. La Zona és un espai post-apocaliptic, deixat, brut, ple de runes, vestigis de cases i d'instal·lacions, túnels, bassals d'aigua estancada, en una metàfora encertada de l'ànima humana desesperada que hi cerca solució als seus problemes. El "creient" que s'hi endinsa ha desestimat qualsevol tipus d'esperança en si mateix i en la seva raça: ara ja tan sols confia en la Zona. I aquesta desesperança converteix el seu interior en un solar abandonat. La manca de confiança i de proactivitat dessola l'ésser humà i l'empeny cap a un deixar-se anar per la glera del destí.

Amb tot, Tarkosvky creu convenient que hi hagi una Zona. El professor, que en realitat pretenia fer volar l'habitació pels aires, destruir-la per assegurar-se que no queia en males mans, acaba desestimant el seu propòsit. A l'humanitat potser sí que li cal una Zona, un espai de somni en el que res no és real i on tot és possible. A l'igual que la Dorothy i els seus amics discapacitats descobreixen que Oz no és més que una engalipada general, la Zona de Tarkovsky és una falsedat necessària. I, de la mateixa manera que a la pel·lícula de Fleming, quan s'esvaeix la il·lusió, allò que queda és l'ésser davant de si mateix, de les seves (in)capacitats per controlar el seu destí i la seva felicitat.


Justament aquí és on divergeixen enormement ambdues visions d'una temàtica similar. Allà on el Màgic d'Oz tot eren cantarelles, balls i emocions, a Stalker el camí és tan feixuc i insuls com la pròpia existència dels convidats a la Zona. Si a la Dorothy el camí l'estimula i la hi dóna embranzida per donar el salt per tornar a casa, al professor i a l'escriptor el camí de despulles de civilització no fa més que ensorrar-los, sepultar-los sota tones de realitat. Pel que sembla, l'habitació de la Zona sí era, definitivament, la seva última oportunitat d'escapar del pou de desesper, mentre que Oz no era més que una porta que revelava un mirall.

Tarkovsky, fins i tot, juga amb l'espectador i es permet mostrar un plànol de la filla paralítica de l'stalker en el que sembla que torna a caminar, tan sols per desvetllar-nos que és a collibè del seu pare. Potser sí que per a ell, per a l'stalker que entabanava als demés venent-los esperança, l'habitació dels desitjos ha servit per alguna cosa: per no desentendre's d'allò que l'envolta.

Berto Romero, Rafael Barceló: En ocasiones veo pelis. El libro de MovieBerto. Editorial Planeta, Barcelona 2015.

Aquest és potser el llibre que qualsevol cinèfil voldria escriure, un recull de comentaris divertits i sense massa profunditat analítica sobre un llistat de pel·lícules que no sembla respondre a una categorització massa rígida, és a dir: que va des de Casablanca a Showgirls.

El  llibre agradarà a aquells de vosaltres que heu fet crítica, a tots els que heu escrit en un blog, a tots els que heu recomanat alguna vegada alguna pel·li..., és a dir: a TOTS VOSALTRES.
Escrit per Berto Romero juntament amb Rafael Barceló (un dels seus guionistes i col·laboradors habituals), cal dir que,  us caigui més o menys en gràcia el personatge d’en Berto, aquest llibre és un regal per a qualsevol cinèfil: els seus comentaris provoquen des de la lectura amb somriure permanent fins a la riallada sonora. Alguns dels seus acudits són tan bons que segueixen al teu cap dies després i et provoquen el riure absurd mentre vas pel carrer.

És, a més, una lectura molt entretinguda perquè les pel·lis que comenta, són les que va passar el canal Paramount Channel, així que hi ha gairebé de tot: Ben Hur, Viernes 13, Regresos al futuro, Aliens, Terminators, Harry Potters, Padrinos i Cocodrilos Dundee, entre d’altres.

Si us agrada el cine, el llibre val la pena, segur que passareu una bona estona recordant grans i mediocres pel·lícules. Per cert, molt fan de la classificació que es fa en el llibre de les pel·lis. Atenció a l'índex:

- Pelis de mamporros, tiros, persecuciones y testosterona
- Pelis de ciencia ficción: monstruos, superhéroes, Viajes en el tiempo y naves espaciales
- Pelis jiñantes con psicópatas, fantasmas y peña chunga en general
- Pelis de gente con rollos raros en la cabeza
- Pelis de gente que se llama Corleone
- Pelis de aventuras al aire libre
- Pelis del rollo fantástico con magos, trols y espadas
- Pelis sensibleras con amores imposibles que siempre son posibles
- Pelis con música y baile, con ropa y sin ella
- Pelis de antes que parecen dobladas por teléfono

En fi. Molt bo el llibre. Molta risa. Molt be :-)

L'has de veure, ho saps. No et pots perdonar no haver-la vist encara. És un clàssic, un tros de clàssic. És una obra mestra (o això diu tothom). Ha guanyat tots els premis prestigiosos haguts i per haver. Però no l'has vista perquè et fa mandra. Dura tres hores. O és d'un director que les fa lentes, amb plànols llargs i insistents en els que no es mou ni un bri d'aire i ningú diu res durant molta estona. Què vols?, fa mandra.
Doncs a l'Última Projecció, fans com som de les pel·lícules pretensioses, amb aquell punt d'esnobisme que ens caracteritza i sempre amb la vocació de servei públic per endavant, volem donar-vos un cop de mà, tot llistant una sèrie de trucs que us permetran escometre tants clàssics llargs i lents com vulgueu. Som-hi, que comencem:

1. Aïlla't

Desconnecta tots els dispositius, alarmes, despenja el telèfon fix i tot. Una interrupció al mig d'una pel·lícula llarga pot ser nefasta, et pot fer abandonar després de l'esforç d'haver aguantat ja més de mig metratge.

2. Redueix les interferències biològiques

A una pel·lícula que se'ns resisteix cal atacar-la amb el cos en perfectes condicions. Cal afrontar tres hores de metratge amb una puresa interior literal. Dit d'una altra manera: ves al bany abans. I si no en tens ganes, doncs te les fas venir, que diu la meva sogra. No voldràs que el teu cos —savi com és— tingui a bé interrompre't cada cop que a la pel·lícula hi surti un riu o una aixeta oberta, no?
De la mateixa manera, menja alguna cosa abans de començar. Això sí, evita coses que et donin set o massa copioses; volem apaivagar la biologia, no estimular-la! El cos del cinèfil és un temple.(NOTA: aquest truc no serveix per veure pel·lícules de set hores com 'Satántangó' de Béla Tarr).

3. No et preparis res per picar

Ah, no, ni de broma. Si per "passar millor" l'estona mentre veus la pel·lícula comences a picar estàs perdut. Tal com passa al cinema amb les crispetes, saber que tens alguna cosa per picar a l'abast fa que el teu cervell reservi una part de la seva activitat per insistir repetidament en recordar-te que pots fer-ho, que t'està esperant, tal com si les galetes de l'Alícia et diguessin allò de "menja'm".

4. Apaga els llums

Tot i córrer el risc d'adormir-se, el motiu de la present recomanació és concentrar l'atenció del cervell al màxim en la pantalla. Fes-ho.

5. Fora mascotes i derivats

Hi ha poques coses menys cinematogràfiques que un gat caçant les estrelles del firmament de 2001 en l'escena dels valsos. Bonic? I tant! Cute? Segur! Però no és a això al que hem vingut aquí, oi? Doncs això: mascotes castigades. I si tens criatures humanes, doncs també. O les endosses a uns tiets, a uns avis o a uns veïns, o les hi regales la Playstation 4 perquè no surtin de l'habitació en hores.

6. Deixa't portar


En les pel·lícules lentes (pensa en Tarkovsky, Kubrick, Bergman, Dreyer, etc.) passen moltes més coses de les que semblen, però aquestes, a diferència del cinema de crispetes, no són tan literals a nivell de llenguatge o d'actors. Per posar un exemple, un plànol fix de vora deu minuts amb el que Tarkovsky obre 'Sacrifici' (Offret, 1986) no busca tant explicar-te coses literals com posar-te en situació, a to, per preparar-te per la resta del metratge. La cadència i el ritme visual d'aquest tipus de pel·lícules són l'oposat a 'Los Vengadores' (The Avengers, 2012, Josh Wheddon) i l'experiència fílmica que busquen regalar-te té a veure amb una qüestió anímica i emocional, no tan racional. Un altre exemple magnífic: una de les escenes de "vent" de 'Satántangó' (1994) de Béla Tarr. Mira-la amb atenció encara que sigui durant 30 segons i diga'm que no té un "rotllo" increïble, un embruix estrany que et captiva, tot i estar mirant una cosa tan estàtica com aquesta:
Per tant, deixa't portar, deixa't endur per aquesta cadència, per aquest riu d'imatges i de sons que t'ha de transportar anímicament a un altre indret (no, no és a l'Hotel Morfeu).

7. Deixa de preguntar-te si l'estàs entenent

És veritat que, molts cops, aquests tipus de pel·lícules tenen un rerefons intel·lectual de vegades complex de copsar de bones a primeres. Són d'aquelles pel·lícules que necessitaràs digerir més enllà del seu visionat. No tinguis pressa, doncs, perquè el Kubrick no vol que entenguis què carall significa el monòlit quan encara estan els micos donant-li voltes. Si no pares de preguntar-te tota l'estona si l'estàs entenent et bloquejaràs i deixaràs de percebre allò més evident alhora que perdràs el to i ja no et serà fàcil tornar a reconnectar amb la pel·lícula.

8. No et bloquegis

Si, encara que no t'ho preguntis, ets conscient que no estàs entenent res, no t'amoïnis. Molt probablement el David Lynch no pretén que entenguis res fins al final de les seves pel·lícules. Les seves cintes són com trencaclosques dels quals ell tan sols et facilita algunes peces. Al final, però, sempre te'n facilitarà una que les uneix totes o que, si més no, et permet posar-li fil a l'agulla. No tinguis pressa. Al final tot prendrà sentit.

9. Gaudeix dels esdeveniments que trenquen

Portes una hora i mitja veient, amb un to molt assossegat, com un pare i una filla que viuen en una casa pairal atrotinada fan vida normal, es lleven, es vesteixen, es fan l'esmorzar, se'l mengen, van a cuidar del seu cavall, tornen a l'interior per cuinar el dinar, se'l mengen, es fa fosc, encenen una espelma, callen i, en definitiva, no fan res especial. És llavors —recorda, una hora i mitja més tard— quan piquen a la porta. I aquell esdeveniment senzill, comú i quotidià et parteix en dos. El repic a la porta t'esquerda l'ànima. Talment com si fos un ensurt en una pel·lícula de por, el truc a la porta redibuixa tot el que has vist fins al moment, li dóna sentit a aquesta mena de sopor que s'ha anat apoderant de tu. Un simple truc a la porta, que en qualsevol altra pel·lícula no seria més que un fet quasi imperceptible, aquí esdevé un món, una de les escenes cabdals de la pel·lícula i, al final de tot, una d'aquelles que mai no oblidaràs com et vas sentir. Tot això passa a 'El caballo de Turín' (The Turin horse, 2011) del Béla Tarr. I, com et pots imaginar, sense la primera hora i mitja de "normalitat" desproveïda d'emocions, aquest truc a la porta no faria el mateix efecte. Confia, sempre arribarà el moment de trencament.

10. Practica i tingues paciència

No és el mateix llengua que llenguatge. I el cinema és un llenguatge que, en realitat, fa servir diferents llengües, com si de diferents idiomes es tractés. I si bé hi ha idiomes més accelerats (el parlen directors com el J.J. Abrams, el Roland Emmerich, James Cameron i gent així), n'hi ha d'altres més pausats (articulats per directors com Kurosawa, Lean, Malick, Kar-Wai, Koreeda, Ki-Duk, i molts altres grans mestres). Cal aprendre la llengua, acostumar-se a com sona (i com es veu) i anar assimilant-ne les seves ressonàncies. Al final et resultarà tan natural com veure les pel·lícules que sempre has vist. Tingues paciència. Quants cops no has rellegit un llibre que no vas poder acabar fa anys i ara s'ha convertit en llibre de referència per a tu? Doncs el mateix passa amb les pel·lícules. Així que si ho intentes i no t'agrada, no defalleixis; probablement més endavant t'entrarà millor.

I per últim...

Ah!, i recorda: una pel·lícula llarga, suposada obra mestra i que tothom diu que és la millor no té perquè agradar-te. No tens cap obligació més enllà que la de tenir gust propi.

Alan Rickman ens ha deixat i és molt difícil escriure sobre un actor que ha treballat tant, sense caure en tòpics i paraules buides. Tot i així ho intento, perquè avui he vist que no era capaç de no escriure sobre ell. És molt difícil triar un sol personatge, no sé qui és el meu paper preferit dels que va interpretar Alan Rickman, segurament és perquè en tots ells hi havia quelcom d'especial que el feia únic i tremendament atractiu.



No era només la seva veu, profunda com cap altre, o la seva dicció absolutament exacta que et feia estar atent a la pantalla fins que acabava de pronunciar la última síl·laba. Ja fos a The song of Lunch, recitant Shakespeare o a Harry Potter, ell es delectava en la seva dicció lenta, precisa i teatral. Podria escoltar l'Snape per sempre, és el meu personatge preferit de Harry Potter, sense cap mena de dubte. Però no era només la seva veu el que el feia únic. No, eren més coses.

M'encantava com es movia, suau, felinament acostant-se als altres personatges de manera silenciosa i tremendament efectiva, i, molt de sobte, es girava, o es posava a còrrer, o es tensava com un cable... La petició és estranya però fixeu-vos (quan pugueu) en els seus girs sobtats. En Rickman girant-se de sobte, és absolutament còmic:  l'Snape, el Sheriff de Nottingham, l'Ed de El Asesino del calendario, en Gruber de La Jungla de Cristal... la manera com combinava els moviments ràpids i lents en un personatge, era molt sorprenent i divertida. Penso que per això ens encanten els seus dolents, personatges malvats amb sentit de l'humor que ens resulten divertits i acabem adorant... No hi ha ningú millor que el Sheriff de Nottingham al Robin Hood, príncep dels lladres: va robar la pel·lícula de principi a fi, ni tan sols un Kevin Costner pentinat i vestit com un flamant heroi dels 90 pot treure-li protagonisme al Sheriff amb menys paciència de la història del cinema.


I és que es pot dir que tot i que va fer majoritàriament papers secundaris, acabava sempre interpretant personatges que robaven la pel·lícula a la resta d'intèrprets: Ja sigui a Sentit i sensibilitat (on el Coronel Brandon ens fa patir com mai, amb la seva contenció i control) o bé a Love Actually, ambdues amb una Emma Thomson en estat de gràcia. Ni rodejat de grans actors era capaç de fer un secundari que passés desapercebut.


Feu una altra prova: mireu qualsevol pel·lícula en la que ell hi surti i fixeu-vos en els plans on ell hi apareix però no és el protagonista, les seves reaccions en segon terme no tenen preu. El protagonista ja pot estar dient el monòleg més emocionant, que si en Rickman està en el mateix pla els nostres ulls es desvien per observar-lo, atents a tots els seus moviments. Això és el que molts han qualificat com "carisma"o "atractiu". Es una paraula que no deixa de sortir a gairebé tots els articles que l'intenten definir.


Molts companys seus han parlat de la seva gran capacitat com actor, del seu sentit del humor, de la seva bondat i la seva fidelitat. En Daniel Radcliffe, en Kevin Smith o l'Emma Thomson per citar-ne només alguns, ens han donat una pista de la seva personalitat, aquella part d'un actor que els espectadors no arribem mai a conèixer, però que en el cas de l'Alan Rickman podíem percebre en les seves (enormes) interpretacions.
Descansa en pau Alan Rickman.

Un any més, els Golden Globes ens deixen amb un somriure a la cara: la mala baba de Ricky Gervais, els premis sorpresa (Lady Gaga), els ja esperats ("Del Revés"), els que fan il·lusió (Ennio Morricone) i els que no ens esperàvem (Jon Hamm). Aquí teniu la llista sencera dels guardonats  i uns quants vídeos que (esperem) que us alegrin el matí, més que els acudits de Jonah Hill.

Aquests han estat els guardonats:

Cinema: 

MILLOR PEL·LÍCULA DRAMA
The Revenant
dirigida per Alejandro G. Iñárritu

MILLOR PEL·LÍCULA COMÈDIA O MUSICAL
Marte
dirigida per Ridley Scott

MILLOR DIRECTOR
Alejandro G. Iñárritu
per The Revenant

MILLOR ACTOR PRINCIPAL DRAMA
Leonardo di Caprio
per The Revenant

MILLOR ACTIU PRINCIPAL DRAMA
Brie Larson
per Room

MILLOR ACTOR PRINCIPAL COMÈDIA O MUSICAL
Matt Damon
per Marte

MILLOR ACTRIU PRINCIPAL COMÈDIA O MUSICAL
Jennifer Lawrence
per Joy

MILLOR ACTOR SECUNDARI
Sylvester Stallone
per Creed


MILLOR ACTRIU SECUNDÀRIA
Kate Winslet
per Steve Jobs

MILLOR GUIÓ
Aaron Sorkin
per Steve Jobs

MILLOR CANÇÓ
Writing's On The Wall
per Spectre

MILLOR BANDA SONORA ORIGINAL
Ennio Morricone
per The Hateful Eight

MILLOR PEL·LÍCULA EXTRANGERA 
Son of Saul (Hongria)
de László Nemes

MILLOR PEL·LÍCULA D'ANIMACIÓ
Del Revés
de Pete Docter i Ronnie Del Carmen

Televisió 

MILLOR SÈRIE DE TV DRAMA
Mr. Robot

MILLOR SÈRIE DE TV COMÈDIA O MUSICAL
Mozart in the Jungle

MILLOR ACTOR PRINCIPAL SÈRIE TV DRAMA
Jon Hamm
per Mad Men

MILLOR ACTRIU PRINCIPAL SÈRIE TV DRAMA
Taraji Henson
per Empire

MILLOR ACTOR PRINCIPAL SÈRIE TV COMÈDIA O MUSICAL
Gael García Bernal
per Mozart in the Jungle

MILLOR ACTRIU PRINCIPAL SÈRIE TV COMÈDIA O MUSICAL
Rachel Bloom
per Crazy ex-girlfriend

MILLOR MINISÈRIE O TVMOVIE
Wolf Hall

MILLOR ACTOR EN MINISÈRIE O TVMOVIE
Oscar Isaac
per Show me a hero

MILLOR ACTRIU EN MINISÈRIE O TVMOVIE
Lady Gaga
per American Horror Story


MILLOR ACTOR SECUNDARI EN SÈRIE, MINISÈRIE O TVMOVIE
Christian Slater
per Mr. Robot

MILLOR ACTRIU SECUNDÂRIA EN SÈRIE, MINISÈRIE O TVMOVIE
Maura Tierney
per The Affair

Videos: 

Denzel Washington rep el Premi Cecil B. DeMille



Lady Gaga apartant subtilment en Leo, en el seu camí a recollir el premi

The staircase passa per ser, molt probablement, la primera serialització televisiva d'un documental judicial. Ara que les peripècies del Robert Durst a The jinx o del Steven Avery a Making of a murderer han aconseguit esmunyir-se entre les millors sèries de l'any competint en igualtat de condicions amb sèries de ficció ben reputades (Mr. Robot, Mad men, Unreal, Leftovers, Fargo, Sense8, etc.) pot ser interessant revisar The staircase per veure un plantejament molt similar. Estructurada al voltant de vuit episodis d'uns quaranta minuts, explica el bastiment de l'estratègia defensiva al voltant de la figura del Michael Peterson, acusat d'assassinar la seva esposa, tot i que ell assegura que va ser un accident, que va caure per les escales. El director del documental, en Jean-Xavier de Lestrade (que ja havia guanyat un oscar documental per Un coupable idéal), segmenta la narració en aquests capítols de forma força cronològica des de la trucada del Michael al 911 demanant ajut fins a l'emissió del veredicte per part del jurat, passant pel treball exhaustiu de recerca de proves, les simulacions d'interrogatoris, etc.

The staircase, per tant, a diferència de The jinx o Making of a murderer, opta per una aproximació més realista, menys intervencionista. Aquí no hi ha reconstruccions ficcionades del suposat assassinat, no hi ha (excessiva) manipulació temporal, no hi ha un exagerat sentit de la dramaturgia (si de cas, hi ha un exagerat sentit de la documentació). Per tant, ens atrevim a dir que aquesta sèrie documental agradarà particularment a aquells que van trobar The jinx massa manipuladora (que ho és, però alguns en vam gaudir molt, d'aquesta manipulació).
Allò que importa a The staircase és que hi hagi una càmera present en tot moment del procés. Interessa veure com l'acusació munta el cas de presumpte homicidi a partir del que l'acusat diu que és un accident. Interessen els fills i el que en pensen, del seu pare i de la seva suposada innocència. Interessa veure com l'equip defensor, ben pagat i amb artilleria pesada, s'aboca a la defensa del seu representat amb unes exhaustives sessions d'anàlisi de la situació, comptant amb multitud d'experts en diferents camps, organitzant focus groups per assabentar-se de com es percep un cas tan mediàtic en la societat. Interessa, per tant, la veritat. (La pròpia veritat, sense excessiva intervenció del director, ja ens aporta un acusat amb secrets, unes proves misterioses, revelacions sobtades i, fins i tot, un equip del fiscal del districte absolutament malvats i malintencionats). Però, sobretot, interessa la justícia i com aquesta s'articula al voltant de les persones implicades, deshumanitzant-les i convertint-les en peces soltes en un tauler dominat per mans alienes. La justícia no surt ben parada d'aquest documental, i això no té a veure amb si el veredicte final ens sembla just o no, si ens sorprèn o no. Té a veure amb la clínica dissecció de la mort violenta d'una persona.

Fes una cosa: si has arribat aquí i no has vist 'The Jinx' encara, ves a veure-la i torna després.
Fes-ho, perquè aquesta sèrie documental és una d'aquelles que és una aposta segura, una recomanació serièfila amb la que no fallaries mai. Per què? Perquè és fantàstica, de cap a peus, perquè és original i conté algun dels moments més fantàstics de la història de la televisió moderna. Perquè ens entenguem, alguns dels seus moments estan a l'alçada de la trucada que anuncia la mort de la Laura Palmer, la revelació de la cara del Robin Masters, la sessió motivacional del David Brent, el 'not Penny's boat' o el final de 'A dos metros bajo tierra'.

I et fem aquesta recomanació sabent que cada cosa de més que sàpigues sobre el personatge del Robert Durst abans de veure aquest documental serialitzat, pitjor, molt pitjor. L'Andrew Jarecki, que ja ens va trasbalsar amb el seu 'Capturing the Friedmans' i amb la producció del fascinant 'Catfish', fa allò que els documentalistes moderns (i no tan moderns) fan a la perfecció: convertir una història real en un artifici deliciós i que t'estira cadascun dels pèls per posar-los tots de punta. Se n'ha parlat molt, en realitat, de la veracitat o de la manipulació a la que Jarecki sotmet la trama documental d'aquest personatge televisiu ja mític que és el Robert Durst. Però tant se val. És evident que manipula la cronologia, selecciona molt curosament els testimonis, etc. Però, insisteixo, tant se val.

Tant se val perquè la història que està explicant és allò que se'n diu stranger than fiction. Veient els sis capítols de The Jinx un té la sensació, en molts moments, d'estar veient alguna cosa impossible, que no pot ser real, que s'assembla massa al que hem vist recentment a 'True Detective' o a qualsevol episodi de 'Mentes Criminales'. L'inici de la sèrie, amb la troballa d'un cos desmembrat, a trossos, llençat a un llac poc profund ja ens sembla impossible. Però és que The Jinx té tants asos a les mànigues com capítols. I cada cop que un creu haver assistit a alguna cosa absolutament inversemblant, la realitat ens colpeja un cop més. Perquè ens entenguem: aquest assassinat horrible, aquest esquarterament inicial no és més que la punta del fil que, en tibar-lo, desenreda tot el cabdell, revelant una de les històries més increïbles que mai s'han narrat en televisió.


No és pas, The Jinx, el primer documental serialitzat —el primer del que tenim constància és el mític 'El caso de la escalera' (Soupçons, 2004, Jean-Xavier de Lestrade), tot i que també podríem tenir en compte 'The lost paradise' (1996, Joe Berlinger i Bruce Sinofsky), que si bé es tractava inicialment d'una pel·lícula del 1996, se'n van produir dues continuacions que la convertirien en "seriada"— però la potència de la seva història i l'hàbil forja de la narrativa per part de Jarecki (embolcallat en una producció magnífica, hi ha molts diners aquí dins) el converteixen en un pinacle indiscutible de la televisió moderna. La seva estructura narrativa, partint d'un in media res que et col·loca al bell mig de l'huracà per després descobrir com s'hi ha arribat i desvetllant una fotografia molt més àmplia i tenebrosa, t'atrapa inexorablement mentre et du cap als racons més repugnants de la nostra societat. La ingent panòplia de familiars, amics, testimonis, detectius, policies, fiscals del districte que deambulen per davant les càmeres de Jarecki converteixen el visionat en un complex trencaclosques que el propi espectador pot anar muntant a mesura que les noves pistes i punts de vista reforcen o refuten possibles teories.

I ara sí, paraula: si no has vist sencera The Jinx fes el favor de no continuar llegint. T'espatllaràs una de les més intenses experiències televisives de la història.



COMPTE: SPOILERS HORRIBLES A PARTIR D'AQUÍ________________________________

Aquesta experiència televisiva definitiva que és The Jinx (i molt particularment el seu final) ens ha deixat diverses curiositats amb les que aquell que l'hagi vista podrà delectar-se. Repassem-les:
     - Dos anys, dos anys sencers van passar des que les paraules finals del Robert Durst van ser