El gafe (The Jinx, the life and deaths of Robert Durst , 2014) - Andrew Jarecki

Cap comentari

Fes una cosa: si has arribat aquí i no has vist 'The Jinx' encara, ves a veure-la i torna després.
Fes-ho, perquè aquesta sèrie documental és una d'aquelles que és una aposta segura, una recomanació serièfila amb la que no fallaries mai. Per què? Perquè és fantàstica, de cap a peus, perquè és original i conté algun dels moments més fantàstics de la història de la televisió moderna. Perquè ens entenguem, alguns dels seus moments estan a l'alçada de la trucada que anuncia la mort de la Laura Palmer, la revelació de la cara del Robin Masters, la sessió motivacional del David Brent, el 'not Penny's boat' o el final de 'A dos metros bajo tierra'.

I et fem aquesta recomanació sabent que cada cosa de més que sàpigues sobre el personatge del Robert Durst abans de veure aquest documental serialitzat, pitjor, molt pitjor. L'Andrew Jarecki, que ja ens va trasbalsar amb el seu 'Capturing the Friedmans' i amb la producció del fascinant 'Catfish', fa allò que els documentalistes moderns (i no tan moderns) fan a la perfecció: convertir una història real en un artifici deliciós i que t'estira cadascun dels pèls per posar-los tots de punta. Se n'ha parlat molt, en realitat, de la veracitat o de la manipulació a la que Jarecki sotmet la trama documental d'aquest personatge televisiu ja mític que és el Robert Durst. Però tant se val. És evident que manipula la cronologia, selecciona molt curosament els testimonis, etc. Però, insisteixo, tant se val.

Tant se val perquè la història que està explicant és allò que se'n diu stranger than fiction. Veient els sis capítols de The Jinx un té la sensació, en molts moments, d'estar veient alguna cosa impossible, que no pot ser real, que s'assembla massa al que hem vist recentment a 'True Detective' o a qualsevol episodi de 'Mentes Criminales'. L'inici de la sèrie, amb la troballa d'un cos desmembrat, a trossos, llençat a un llac poc profund ja ens sembla impossible. Però és que The Jinx té tants asos a les mànigues com capítols. I cada cop que un creu haver assistit a alguna cosa absolutament inversemblant, la realitat ens colpeja un cop més. Perquè ens entenguem: aquest assassinat horrible, aquest esquarterament inicial no és més que la punta del fil que, en tibar-lo, desenreda tot el cabdell, revelant una de les històries més increïbles que mai s'han narrat en televisió.


No és pas, The Jinx, el primer documental serialitzat —el primer del que tenim constància és el mític 'El caso de la escalera' (Soupçons, 2004, Jean-Xavier de Lestrade), tot i que també podríem tenir en compte 'The lost paradise' (1996, Joe Berlinger i Bruce Sinofsky), que si bé es tractava inicialment d'una pel·lícula del 1996, se'n van produir dues continuacions que la convertirien en "seriada"— però la potència de la seva història i l'hàbil forja de la narrativa per part de Jarecki (embolcallat en una producció magnífica, hi ha molts diners aquí dins) el converteixen en un pinacle indiscutible de la televisió moderna. La seva estructura narrativa, partint d'un in media res que et col·loca al bell mig de l'huracà per després descobrir com s'hi ha arribat i desvetllant una fotografia molt més àmplia i tenebrosa, t'atrapa inexorablement mentre et du cap als racons més repugnants de la nostra societat. La ingent panòplia de familiars, amics, testimonis, detectius, policies, fiscals del districte que deambulen per davant les càmeres de Jarecki converteixen el visionat en un complex trencaclosques que el propi espectador pot anar muntant a mesura que les noves pistes i punts de vista reforcen o refuten possibles teories.

I ara sí, paraula: si no has vist sencera The Jinx fes el favor de no continuar llegint. T'espatllaràs una de les més intenses experiències televisives de la història.



COMPTE: SPOILERS HORRIBLES A PARTIR D'AQUÍ________________________________

Aquesta experiència televisiva definitiva que és The Jinx (i molt particularment el seu final) ens ha deixat diverses curiositats amb les que aquell que l'hagi vista podrà delectar-se. Repassem-les:
     Dos anys, dos anys sencers van passar des que les paraules finals del Robert Durst van ser
         escoltades per l'equip de producció de The Jinx.
     L'emissió setmanal del documental va aportar noves proves a la policia de Los Angeles, que
        detingué al Robert Durst un dia abans de l'emissió del capítol final.
     La confessió de Durst no pot ser emprada per jutjar-lo.
     El germà del Robert Durst, Douglas, va demanar al Tribunal Suprem de Nova York que 
        obligués l'Andrew Jarecki a revelar les seves fonts, doncs creia que s'havia fet servir metratge 
        confidencial. Amb tot, el Douglas es mostrà parcialment content amb l'emissió del documental
        posterior encarcerament del seu germà al veure conjurada l'amenaça de mort que ell creia que 
        penjava damunt seu.
     Amb els rumors de manipulació corrent arreu, els artífexs de The Jinx van començar a 
        suspendre entrevistes amb els mitjans, augmentant així encara més el dubte sobre la veracitat de 
        la narrativa.


Veure The Jinx ens ha deixat amb un munt de reflexions que voldríem compartir amb vosaltres i saber-ne la vostra opinió (als comentaris, gràcies!):

     Les escenes més corprenedores de la televisió moderna ja no són les de les sèries de ficció.
     Algú hauria de prendre mesures contra el detectiu Michael Struk (el primer detectiu al càrrec
        d'investigar la desaparició de la Kathy Durst) i la seva total ineptitud. (No us ha fet pensar en
        que potser estigués "sucat" per la família Durst?).
     Mai no voldríem haver de formar part d'un jurat popular a Texas.
     Definitivament, els diners ho poden (quasi) tot, fins i tot pagar-te uns advocats de luxe que
        guanyin el cas més impossible de guanyar de la història dels tribunals. (No us ha semblat que
        aquell episodi, el del judici a Galveston, converteix qualsevol episodi de The Good Wife en una
        joguina per a nens petits?).
     La misteriosa delació que reobre el cas no està gens ben explicada. De fet, no està explicada en
        absolut.
     Molt fans, aquí, de les amigues que formen un club de detectius junior ("Excuse me, 'senior
        detectives'") per anar a buscar la veritat i fer justícia. Això són amigues.
     Tal com diu el propi Durst, posar una fiança, per molt alta que sigui, a un sospitós d'assassinat i
         esquarterament (l'arresten amb una serra d'arc al maleter i dues pistoles a la guantera) no té cap
         sentit.
     El documental no sembla voler insistir massa en el paper de la família Durst en tot plegat.
     Ens va corprendre molt el moment en que al detectiu Cody Cazalas ("numerero" de primera fins
         aquell instant) se li salten les llàgrimes confessant haver-li "fallat a Déu" per no aconseguir  
         l'encarcerament del Durst a Galveston.
     Quins nassos té el Sareb Kaufman (fill de la Sarah Berman) demanant-li de manera subreptícia
         200.000 dòlars (dos-cents mil!!!) al Durst perquè aquest li pagui la carrera (la carrera, les festes,
         la manutenció, els vicis i potser un descapotable!). I després, quan se n'adona que el Durst és en
         realitat el que ha matat la seva mare no se li acut res més que dir, mig somicant, "I'm dancing
         with the devil, here".
     A la Jeanine Pirro li haurien de fer una sèrie per a ella sola (quin personatge!). Però veure com
         uns advocats de luxe la converteixen en la culpable de que el "pobre" Robert Durst va haver de
         fugir a Galveston, tot brandant aquell arquetip de la "mala dona" ens va regirar l'estomac.


En definitiva, que The Jinx és una experiència televisiva de primera magnitud, amb un dels finals més magnífics i terribles que mai hem pogut veure, ens hagin enganyat o no en el procés.
"What the hell did I do?" ...

Cap comentari :