No deixa de ser un fet sorprenent que una sèrie documental d'esports centrada en un equip i un jugador pretèrits sigui la gran revelació serièfila de la temporada. (Hores d'ara, The last dance supera a Ciudadano Kane en les valoracions de Filmaffinity). I el cert és que els deu capítols de que es composa (i que Netflix, a diferència del que és habitual, ha anat alliberant setmanalment, dos capítols per setmana) són capaços, de manera molt visual, de narrar una trajectòria esportiva impecable i, probablement, inigualable: la dels Bulls de Chicago i el Michael Jordan.

Ho fa molt hàbilment, creuant dues línies temporals (la de la darrera temporada de l'equip, enfrontant-se al repte d'aconseguir el seu sisè campionat davant d'un inevitable canvi de cicle, del cansament i de la saturació acumulada, i la dels inicis de l'espectacular i triomfant progressió), i així bascula entre un present difícil i un passat que ens ha d'ajudar a entendre com han arribat i, sobretot, qui són, aquesta gent. Hàbil, força hàbil.


The last dance, a més, compta amb l'avantatge de retratar un moment de la història on la televisió era omnipresent (a la pista, és clar, però també als vestuaris, als autobusos, als hotels de concentració), i en un sector, l'esportiu, on la passió també facilita la gravació i conservació d'imatges. Per dir-ho d'una altra manera, a The last dance no li fa falta en cap moment recórrer a les habituals "reconstruccions dels fets", a gràfiques més o menys enginyoses o a animacions llampants. Tot està gravat.

I, és clar, aquest tros de la història del triomf d'un equip irrepetible ha induït als fans (i a alguns no tan fans) a voler recuperar, amb la nostàlgia com a benzina, un moment mític. L'auge (sense caiguda) d'uns guanyadors.

Hehir, el director (ja molt avesat no només en documentals, sinó en documentals esportius), juga totes les cartes de que disposa i fins i tot en llença alguna més per atiar el foc. La mateixa història es podria haver explicat amb la meitat d'episodis de no ser per les constants trampes narratives que s'empesca (personatges aparentment malvats, situacions crítiques, lesions d'última hora, etc.) i que generen mini-trames intermèdies que ajuden a tirar avall hores de metratge de jugades magnífiques, esmaixades, celebracions, etc.

El documental funciona, i tant que sí.


Ara bé, altra cosa és el producte que aquí se'ns ofereix, que no passa de ser una barreja de nostàlgia esportiva amb una lloa quasi immaculada a l'heroi que sembla l'únic responsable de tot. Ell va estirar de l'equip, ell va desobeir l'entrenador quan calia, ell va fer bullying als seus companys de manera grollera i excessiva, ell va assumir tota la responsabilitat... i ell, és clar —pobret— porta la càrrega d'haver-ho hagut de fer, de veure-s'hi forçat perquè la seva condició de guanyador l'impel·lia. Un altre cop ens l'estan colant: l'heroi nord-americà és un one-man-band (que no una one-woman-band), no és col·lectiu, és individual. És lloat per saltar-se les normes, contradir l'autoritat, abusar dels seus companys amb l'excusa de traure el millor d'ells, fer-se el fatxenda davant les victòries i culpar als demés en les derrotes. És, per dir-ho així, el pitjor dels herois possible.

Queda la incògnita, doncs, de si és possible un altre tipus de lideratge quan es lluita per ser l'elit, per ser l'absolut millor de tots els temps. Potser no. Però les crítiques a aquest model, que n'hi ha en el documental, no són suficients i totes, absolutament totes, acaben en el mateix lloc: era necessari. Era un bully, però era el nostre bully, era el preu a pagar per la glòria, per guanyar (però per guanyar campionats, que tampoc no van guanyar un Nobel, no sé si m'explico), per triomfar, per ser lloats, recordats, per ser mítics i formar part de la història.

Així de febles som, alguns/els humans, éssers fàustics sempre disposats a vendre's al diable per aconseguir allò que creiem que és més important.

Hi ha una categoria de sèries de TV que inclou aquelles que, sense formar part de les llistes de títols cabdals de la història recent de la ficció televisiva (pensem en els Soprano, The Wire, Lost, Mad men, etc.) bé mereixen una menció doncs, per dir-ho així, són molt millors del que la seva fama suggereix. Friday night lights n'és un dels exemples més evidents.

Imagina't que has nascut en un poblet de mala mort de Texas, anomenat Dillon. És un poble petit, conservador, tradicional sureny, i està completament abocat a l'equip de futbol americà del seu institut. Tot és futbol, tot gira al voltant del futbol i dels seus jugadors. Els empresaris del poble esponsoritzen l'equip, les noietes de l'institut s'assignen els diferents jugadors per fer-los de serventes i, en general, tothom segueix l'equip, tothom n'és fan. No hi ha res més important. I no hi ha res més important perquè no hi ha cap esperança de ser res a la vida. Has nascut en un poble de mala mort i allà moriràs, fent de cambrera, de mecànic greixós, quedant embarassada als 18, tornant-te alcohòlic als 19 i ficant-te en baralles als bar més sòrdids de la zona i vivint en una caravana al mig del no res. El futbol és l'única alegria que els queda, l'única esperança de somiar en ser alguna cosa, en ser respectats (pels demés i per si mateixos), el bitllet d'anada a una universitat a través d'una beca esportiva.
En això que arriba un entrenador nou, amb la seva dona i la seva filla. I arriba amb un codi moral molt sòlid, rígid i exigent, que vol aplicar als jugadors, acostumats com estan a ser tractats com a estrelles. És el coach Taylor, un "molder of men" (forjador d'homes) que haurà de lluitar com mai per inculcar uns valors en una colla de rednecks sense cap propòsit a la vida més que la de sobreviure.

 Aquesta és la premissa de Friday night Lights, una sèrie creada pel Peter Berg arran de la pel·lícula del mateix títol (protagonitzada pel Billy Bob Thornton) que ell mateix va dirigir. Molt material se li va quedar a la cartera, i Berg va buscar la manera de convertir-ho en una sèrie que va acabar no només lluint durant cinc temporades a l'NBC sinó també assolint tones de premis de tots els colors per la seva brillant factura. Rodada càmera en mà i sense ni un sol plànol d'estudi (tot exteriors o interiors reals, rodats en múlti-càmera) Berg cercava el realisme més absolut i autèntic, confiant a un repartiment absolutament memorable i inspirat la creació i evolució dels molts personatges que vagaregen per aquest poble de mala mort.

Tècnicament impecable, les escenes dels partits estan rodades amb un vigor i una claredat que fa que aquells que no tinguin ni idea de futbol americà puguin seguir el desenvolupament del joc sense perdre's i vivint-ho amb tota la intensitat i l'emoció que Berg sap entaforar en cada ocasió. Però compte! No fugiu si no sou fans del futbol americà o de l'esport en general! Friday Night Lights no és una sèrie d'esport, és una sèrie dramàtica de primer ordre que conté algunes de les escenes familiars més meravelloses i creïbles de la història de la televisió. El futbol n'és una anècdota, tot i que el perfecte encaix amb les trames fa que fins i tot aquells menys avesats a l'esport de la pilota amb forma de meló s'emocionin amb les evolucions dels Panthers de Dillon.


Menció a banda mereixen els actors i actrius, tots ells absolutament esplèndids (i multipremiats, òbviament): des del sempre efectiu Kyle Chandler (Edición anterior, Bloodline, etc.) fins a la meravellosa Connie Britton (Spin city, American horror story I), passant pels joves talents Adrianne Palicky, Minka Kelly, Jesse Plemons (ara el tenim molt recent per Fargo 2) o el Michael B. Jordan (ara molt en boca de tothom per encarnar al fill de l'Apollo a Creed). La naturalitat de tots ells, la seva identificació amb els personatges, esdevenen factors clau per concebre una sèrie com aquesta, absolutament recolzada en un ventall humà esplèndid i molt poc habitual en televisió.

El Peter Berg, que no havia passat de dirigir algunes minúcies en cinema (la més decent potser seria Hanckock, amb Will Smith), va trobar en aquest projecte l'embolcall perfecte per a una història que, basada en un llibre de força èxit als EUA, necessitava espai i temps. Una primera temporada de 22 episodis, una segona de 15 interrompuda abruptament per la vaga de guionistes del 2008 i tres temporades més de tan sols 13 capítols conformen una de les millors sèries de la història de la televisió i una sèrie memorable i que es degusta a grapats perquè un és absolutament incapaç de veure un episodi i no voler saber què els hi passarà a aquests pobres i mísers habitants de Dillon. Podran escapar al seu destí?