Alan Rickman (1946 - 2016)

Cap comentari
Alan Rickman ens ha deixat i és molt difícil escriure sobre un actor que ha treballat tant, sense caure en tòpics i paraules buides. Tot i així ho intento, perquè avui he vist que no era capaç de no escriure sobre ell. És molt difícil triar un sol personatge, no sé qui és el meu paper preferit dels que va interpretar Alan Rickman, segurament és perquè en tots ells hi havia quelcom d'especial que el feia únic i tremendament atractiu.



No era només la seva veu, profunda com cap altre, o la seva dicció absolutament exacta que et feia estar atent a la pantalla fins que acabava de pronunciar la última síl·laba. Ja fos a The song of Lunch, recitant Shakespeare o a Harry Potter, ell es delectava en la seva dicció lenta, precisa i teatral. Podria escoltar l'Snape per sempre, és el meu personatge preferit de Harry Potter, sense cap mena de dubte. Però no era només la seva veu el que el feia únic. No, eren més coses.

M'encantava com es movia, suau, felinament acostant-se als altres personatges de manera silenciosa i tremendament efectiva, i, molt de sobte, es girava, o es posava a còrrer, o es tensava com un cable... La petició és estranya però fixeu-vos (quan pugueu) en els seus girs sobtats. En Rickman girant-se de sobte, és absolutament còmic:  l'Snape, el Sheriff de Nottingham, l'Ed de El Asesino del calendario, en Gruber de La Jungla de Cristal... la manera com combinava els moviments ràpids i lents en un personatge, era molt sorprenent i divertida. Penso que per això ens encanten els seus dolents, personatges malvats amb sentit de l'humor que ens resulten divertits i acabem adorant... No hi ha ningú millor que el Sheriff de Nottingham al Robin Hood, príncep dels lladres: va robar la pel·lícula de principi a fi, ni tan sols un Kevin Costner pentinat i vestit com un flamant heroi dels 90 pot treure-li protagonisme al Sheriff amb menys paciència de la història del cinema.


I és que es pot dir que tot i que va fer majoritàriament papers secundaris, acabava sempre interpretant personatges que robaven la pel·lícula a la resta d'intèrprets: Ja sigui a Sentit i sensibilitat (on el Coronel Brandon ens fa patir com mai, amb la seva contenció i control) o bé a Love Actually, ambdues amb una Emma Thomson en estat de gràcia. Ni rodejat de grans actors era capaç de fer un secundari que passés desapercebut.


Feu una altra prova: mireu qualsevol pel·lícula en la que ell hi surti i fixeu-vos en els plans on ell hi apareix però no és el protagonista, les seves reaccions en segon terme no tenen preu. El protagonista ja pot estar dient el monòleg més emocionant, que si en Rickman està en el mateix pla els nostres ulls es desvien per observar-lo, atents a tots els seus moviments. Això és el que molts han qualificat com "carisma"o "atractiu". Es una paraula que no deixa de sortir a gairebé tots els articles que l'intenten definir.


Molts companys seus han parlat de la seva gran capacitat com actor, del seu sentit del humor, de la seva bondat i la seva fidelitat. En Daniel Radcliffe, en Kevin Smith o l'Emma Thomson per citar-ne només alguns, ens han donat una pista de la seva personalitat, aquella part d'un actor que els espectadors no arribem mai a conèixer, però que en el cas de l'Alan Rickman podíem percebre en les seves (enormes) interpretacions.
Descansa en pau Alan Rickman.

Cap comentari :