Stalker (1979) - Andrei Tarkovsky

Era Asimov el que deia:

"Les històries de ciència ficció poden semblar trivials als crítics més obtusos i als filòsofs d'avui, però el cor de la ciència ficció, la seva essència ha esdevingut crucial per a la nostra salvació, si és que hem de ser salvats."

I justament d'això parla Stalker, una de les més intenses peces de la curta filmografia del director rus Andrei Tarkovsky. No se'n sap exactament el motiu (els rumors parlen d'un meteorit), però alguna cosa li ha passat a un indret concret —ara denominat la Zona—. Es diu que a la Zona regeixen unes lleis diferents de les universals, s'han pervertit el temps i l'espai. És més, hi ha un indret dins la Zona, una habitació, que es diu que garanteix els desitjos d'aquell que s'hi atansa.
La Zona, per descomptat, ha estat acordonada per les autoritats per impedir-hi  l'accés, no se sap si per qüestions de seguretat nacional o bé de seguretat individual, donat que, pel que es veu, la Zona no és segura i pot "castigar" als seus vianants. La Zona sembla, fins i tot, tenir una mena de consciència pròpia, que la fa capaç de jutjar als homes que s'hi endinsen, recompensant als que s'adapten a les seves normes de funcionament i castigant a aquells que les incompleixen.

La Zona, per tant, és aquell Altre fantasmàtic, aquell espai que es troba més enllà d'allò real. I en ella penetren un guia (a aquests guies els anomenen "stalkers"), un professor d'història i un escriptor de renom. L'stalker els ha promès (a canvi de diners), portar-los a l'habitació que garanteix els desitjos. Per arribar-hi, però, hauran de sortejar nombrosos obstacles i perills. Per començar, el trio s'ha d'esmunyir entre els trets de la policia que ha acordonat l'àrea. Però un cop dins hauran de ser prou cautelosos en no infringir cap de les lleis no escrites de la Zona (ni el propi guia sembla conèixer-les totes), no fos que la sollevessin i els castigués. El problema, potser, és que els dos convidats, molt en particular el lacònic i descregut escriptor, no semblen creure massa en la Zona i els seus poders i constantment volen posar-la a prova.

Arribats al llindar de l'habitació que compleix els desitjos, Tarkovsky planeja una escena llarga de diàleg i de revelació. La Zona no fa res, l'habitació no garanteix els desitjos de ningú. És un altre espai abandonat, tal com ho han estat tots els anteriors pels que han passat. Però compte, no val a dir que la Zona no existeix. I tant que existeix. Però existeix des del mateix moment en que se li posen confins, barreres, des de l'instant en que l'(in)conscient col·lectiu l'aïlla de la seva realitat atorgant-li una naturalesa diferent (amb les seves lleis pròpies, contràries a les del nostre món "real"). La Zona, i la seva habitació dels desitjos és una invenció popular esdevinguda monumental amb la connivència de tothom. Els stalkers, doncs, busquen donar solaç als seus convidats a través de la fe. Perquè l'habitació és, en realitat, la materialització de la fe. És un espai buit i abandonat que perd tot el sentit en tangibilitzar-la. L'habitació —com a màquina que garanteix desitjos— només existeix, en realitat, en les ments i els cors dels desesperançats, que s'hi arrapen indefensos en front d'una realitat inadmissible i insuportable. El seu trajecte, el seu pelegrinatge cap a la Zona és per a ells, inicialment, el camí cap al reforç i cap a la comprovació de la seva fe. Un "creient" pot anar a la Zona, demanar el seu desig i després trobar centenars d'explicacions diferents sobre el perquè de que aquesta no li hagi finalment garantit (hem decebut a la Zona, hem infringit alguna de les seves normes, etc.).


A tot això, Tarkovsky s'ha assegurat que el nostre trajecte cap a l'interior de la Zona sigui dens. La Zona és un espai post-apocaliptic, deixat, brut, ple de runes, vestigis de cases i d'instal·lacions, túnels, bassals d'aigua estancada, en una metàfora encertada de l'ànima humana desesperada que hi cerca solució als seus problemes. El "creient" que s'hi endinsa ha desestimat qualsevol tipus d'esperança en si mateix i en la seva raça: ara ja tan sols confia en la Zona. I aquesta desesperança converteix el seu interior en un solar abandonat. La manca de confiança i de proactivitat dessola l'ésser humà i l'empeny cap a un deixar-se anar per la glera del destí.

Amb tot, Tarkosvky creu convenient que hi hagi una Zona. El professor, que en realitat pretenia fer volar l'habitació pels aires, destruir-la per assegurar-se que no queia en males mans, acaba desestimant el seu propòsit. A l'humanitat potser sí que li cal una Zona, un espai de somni en el que res no és real i on tot és possible. A l'igual que la Dorothy i els seus amics discapacitats descobreixen que Oz no és més que una engalipada general, la Zona de Tarkovsky és una falsedat necessària. I, de la mateixa manera que a la pel·lícula de Fleming, quan s'esvaeix la il·lusió, allò que queda és l'ésser davant de si mateix, de les seves (in)capacitats per controlar el seu destí i la seva felicitat.


Justament aquí és on divergeixen enormement ambdues visions d'una temàtica similar. Allà on el Màgic d'Oz tot eren cantarelles, balls i emocions, a Stalker el camí és tan feixuc i insuls com la pròpia existència dels convidats a la Zona. Si a la Dorothy el camí l'estimula i la hi dóna embranzida per donar el salt per tornar a casa, al professor i a l'escriptor el camí de despulles de civilització no fa més que ensorrar-los, sepultar-los sota tones de realitat. Pel que sembla, l'habitació de la Zona sí era, definitivament, la seva última oportunitat d'escapar del pou de desesper, mentre que Oz no era més que una porta que revelava un mirall.

Tarkovsky, fins i tot, juga amb l'espectador i es permet mostrar un plànol de la filla paralítica de l'stalker en el que sembla que torna a caminar, tan sols per desvetllar-nos que és a collibè del seu pare. Potser sí que per a ell, per a l'stalker que entabanava als demés venent-los esperança, l'habitació dels desitjos ha servit per alguna cosa: per no desentendre's d'allò que l'envolta.