Comanchería és una d'aquelles pel·lícules que podriem incloure en el gènere "cine de frontera". De la mateixa manera que existeix una música i una cuina de frontera que barregen sons i sabors que es creen als dos costats del Río Grande, el cinema de frontera té l'estètica típica de pel·lícules com No hay país para viejos, l'ambient dels llibres d'en Cormac Macarthy que tan bé ha retratat l'aspror i crueltat de les planúries texanes.

Aquí, el cel que s'allarga fins l'horitzó i els camps surcats de carreteres sense fi, el paisatge texà que hem vist tants cops, també actúa com a metàfora a més d'imprimir aspror al caràcter dels seus habitants, tants els antics senyors de les planúries, els comanxes, com els actuals propietaris.

Hi ha una categoria de sèries de TV que inclou aquelles que, sense formar part de les llistes de títols cabdals de la història recent de la ficció televisiva (pensem en els Soprano, The Wire, Lost, Mad men, etc.) bé mereixen una menció doncs, per dir-ho així, són molt millors del que la seva fama suggereix. Friday night lights n'és un dels exemples més evidents.

Imagina't que has nascut en un poblet de mala mort de Texas, anomenat Dillon. És un poble petit, conservador, tradicional sureny, i està completament abocat a l'equip de futbol americà del seu institut. Tot és futbol, tot gira al voltant del futbol i dels seus jugadors. Els empresaris del poble esponsoritzen l'equip, les noietes de l'institut s'assignen els diferents jugadors per fer-los de serventes i, en general, tothom segueix l'equip, tothom n'és fan. No hi ha res més important. I no hi ha res més important perquè no hi ha cap esperança de ser res a la vida. Has nascut en un poble de mala mort i allà moriràs, fent de cambrera, de mecànic greixós, quedant embarassada als 18, tornant-te alcohòlic als 19 i ficant-te en baralles als bar més sòrdids de la zona i vivint en una caravana al mig del no res. El futbol és l'única alegria que els queda, l'única esperança de somiar en ser alguna cosa, en ser respectats (pels demés i per si mateixos), el bitllet d'anada a una universitat a través d'una beca esportiva.
En això que arriba un entrenador nou, amb la seva dona i la seva filla. I arriba amb un codi moral molt sòlid, rígid i exigent, que vol aplicar als jugadors, acostumats com estan a ser tractats com a estrelles. És el coach Taylor, un "molder of men" (forjador d'homes) que haurà de lluitar com mai per inculcar uns valors en una colla de rednecks sense cap propòsit a la vida més que la de sobreviure.

 Aquesta és la premissa de Friday night Lights, una sèrie creada pel Peter Berg arran de la pel·lícula del mateix títol (protagonitzada pel Billy Bob Thornton) que ell mateix va dirigir. Molt material se li va quedar a la cartera, i Berg va buscar la manera de convertir-ho en una sèrie que va acabar no només lluint durant cinc temporades a l'NBC sinó també assolint tones de premis de tots els colors per la seva brillant factura. Rodada càmera en mà i sense ni un sol plànol d'estudi (tot exteriors o interiors reals, rodats en múlti-càmera) Berg cercava el realisme més absolut i autèntic, confiant a un repartiment absolutament memorable i inspirat la creació i evolució dels molts personatges que vagaregen per aquest poble de mala mort.

Tècnicament impecable, les escenes dels partits estan rodades amb un vigor i una claredat que fa que aquells que no tinguin ni idea de futbol americà puguin seguir el desenvolupament del joc sense perdre's i vivint-ho amb tota la intensitat i l'emoció que Berg sap entaforar en cada ocasió. Però compte! No fugiu si no sou fans del futbol americà o de l'esport en general! Friday Night Lights no és una sèrie d'esport, és una sèrie dramàtica de primer ordre que conté algunes de les escenes familiars més meravelloses i creïbles de la història de la televisió. El futbol n'és una anècdota, tot i que el perfecte encaix amb les trames fa que fins i tot aquells menys avesats a l'esport de la pilota amb forma de meló s'emocionin amb les evolucions dels Panthers de Dillon.


Menció a banda mereixen els actors i actrius, tots ells absolutament esplèndids (i multipremiats, òbviament): des del sempre efectiu Kyle Chandler (Edición anterior, Bloodline, etc.) fins a la meravellosa Connie Britton (Spin city, American horror story I), passant pels joves talents Adrianne Palicky, Minka Kelly, Jesse Plemons (ara el tenim molt recent per Fargo 2) o el Michael B. Jordan (ara molt en boca de tothom per encarnar al fill de l'Apollo a Creed). La naturalitat de tots ells, la seva identificació amb els personatges, esdevenen factors clau per concebre una sèrie com aquesta, absolutament recolzada en un ventall humà esplèndid i molt poc habitual en televisió.

El Peter Berg, que no havia passat de dirigir algunes minúcies en cinema (la més decent potser seria Hanckock, amb Will Smith), va trobar en aquest projecte l'embolcall perfecte per a una història que, basada en un llibre de força èxit als EUA, necessitava espai i temps. Una primera temporada de 22 episodis, una segona de 15 interrompuda abruptament per la vaga de guionistes del 2008 i tres temporades més de tan sols 13 capítols conformen una de les millors sèries de la història de la televisió i una sèrie memorable i que es degusta a grapats perquè un és absolutament incapaç de veure un episodi i no voler saber què els hi passarà a aquests pobres i mísers habitants de Dillon. Podran escapar al seu destí?