El Renacido (The Revenant, 2015) - Alejandro G. Iñárritu

Falten poquíssims dies per saber si, finalment, El Renacido (The Revenant) s’emportarà algun dels 12 Oscars als que l’Acadèmia ha nominat la pel·lícula d’Alejandro González Iñarritu. Des de Lincoln (2012) no hi havia una pel·lícula amb tantes nominacions i com cada vegada que una pel·lícula iguala a Ben Hur, la polèmica està servida. 

Mentre per a alguns El Renacido és un film ple d'adrenalina i que no deixa descansar l’espectador ni un minut, altres ens hem quedat a les portes de sentir alguna cosa. No explicaré la trama per si algú no l’ha vista i ha pogut escapar dels milers d’spoilers que campen per les xarxes socials. 

El Renacido és una de les pel·lícules més ben dirigides que hem vist, bella com poques i tampoc està mancada d’èpica. El virtuosisme d’Iñárritu és indiscutible; segurament no trobaríem a massa directors capaços de planificar i rodar escenes com ell (Cuarón, a tot estirar...). El Renacido és una pel·lícula tècnicament complexa que combina panoràmiques sobre espais oberts magnífics amb moviments de càmera ràpids (què ràpids, vertiginosos!), primeríssims primers plànols, moviments de càmera circulars que ens acosten als ulls de DiCaprio i un segon després al canó d’una escopeta per tornar a envoltar DiCaprio i marxar a un altre punt de vista improbable. Ningú mou la càmera com l’Alejandro, això queda fora de tot dubte. I potser és aquest virtuosisme el que em va allunyar de sentir: estava tan atenta al recorregut de les càmeres que no vaig acabar d’entrar i sentir el patiment de DiCaprio. 

No ens enganyem, la pel·lícula dura més de dues hores i mitja i passa ràpidament, dubto que hi hagi espectadors que s’hagin avorrit. També és cert que el desenllaç s’espera amb impaciència, ja que a prop del final s’acusa una mica la reiteració de l’estructura narrativa, però no direm aquí que és avorrida. No. 

I aleshores què passa? Doncs sincerament, no ho tinc clar. Sé que no és culpa de DiCaprio, que està (com sempre) molt correcte, no és el seu millor paper però és un gran actor i des d’aquí li desitgem l’Oscar. Tampoc és culpa de l’antagonista: adorem a Hardy en totes les seves formes i versions (calb, pelut, malcarat, sorneguer, ben vestit o com un “hobo”) en Hardy està molt correcte. La resta d'interpretacions no desentonen, l'Iñarritu és (també) un bon director d'actors. Potser és la història la que no em convenç: he de confessar que les històries de superació d’un home sol davant la natura tipus Jack London mai m’han impressionat, o potser l'ambientació enmig de paratges gelats em va contagiar la fredor, qui sap. Per últim, la segona lectura més espiritual aquí és tan subtil i s’hi fa tan poc èmfasi que en el meu cas no m’arriba a tocar la fibra, l’Iñárritu no vol ser Malick, almenys no en aquest film. 

Així que aquí em trobo, aplaudint una factura impecable, amb el cor tan fred com la mirada d'aquest home:  

No sabem a hores d’ara com acabarà la pel·lícula als Oscars, imagino que la direcció és seva i tècnicament s’endurà tot el que no s’endugui Mad Max, incloent la fotografia, que tot i que ens encantaria que se l'emportés Sicario, creiem que aquí el Lubezki té totes les de guanyar.