Un any més, l'últim diumenge de febrer l'ha protagonitzat l'entrega dels Oscars, aquest cop, en la seva versió més blanca. En Chris Rock no ha deixat passar la oportunitat i ha parlat del gran tema d'aquest any, tot i que a alguns els ha semblat reiteratiu el seu missatge,  no es podia esperar una altra cosa més que  una (merescuda) bronca sobre l'excés de palidesa dels nominats, tenint en compte l'activisme de Chris Rock.


A banda de polèmiques, aquest any serà recordat per l'Oscar d'en Leonardo DiCaprio que ha fet un gran discurs d'acceptació, el tercer Òscar consecutiu d'Emmanuel Lubezki com a director de fotografia i també l'any en que ha triomfat la modèstia d'Spotlight per sobre de la pel•lícula d'Alejandro González Iñárritu: El Renacido.

El Palmarès ha quedat de la següent manera:

Pel•lícula

Pamfletada insultant la que s'ha tret de la màniga l'Spielberg, en la que és la seva personal seqüela espiritual de Salvar al Soldado Ryan. Tot el magisteri narratiu del que va ser un dels més eficaços directors del Hollywood dels 80 i primera meitat dels 90 malbaratat, un cop més, en una història insulsa a més de patriòticament forçada.

El pitjor del cas és que l'Spielberg sembla començar la pel·lícula en la direcció oposada: L'advocat James B. Donovan (Tom Hanks) s'oposa a la bel·ligerant i venjativa majoria dels seus conciutadans, convençut com està que fins i tot un espia com el Rudolf Abel, un enemic d'Amèrica, mereix un judici just, i no un d'exprés per fer veure que se l'ha jutjat justament. En Donovan (l'Spielberg, s'entén) defensa que els codis morals no han de ser un simple maquillatge, sinó que, justament, emprar-los, aplicar-los, és el que els fa diferents dels seus enemics. Contra la seva pròpia societat i els estaments que la ordenen (justícia, policia, política), el Donovan s'entesta en donar-li a l'espia Abel la millor defensa possible. I fins aquí la cinta deambula per terrenys coneguts però tolerables: al cap i a la fi, qualsevol nació pot voler creure's millor que les demés.

Però és llavors quan a l'Spielberg li entren les ganes d'èpica i introdueix el conflicte d'un parell de presoners nord-americans, un pilot i un estudiant, detinguts a dues bandes per la URSS i per la RDA. A en Donovan se li encarrega la tasca de fer un intercanvi de presoners entre l'espia i el pilot, però s'entesta en incloure a l'estudiant en el tracte, contradient les prioritats de la CIA i posant en risc l'operació sencera. I és en el seu viatge a Berlin per fer efectiva la negociació que a l'Spielberg se li en va de les mans la seva pròpia moral i passa de tractar als enemics com a persones a considerar-los uns dolents clàssics de Hollywood, malvats sense cor, aprofitats, busca-raons i assassins. Les ganes d'explicar una història d'espies el pot, i comença a jugar amb els tòpics oblidant tot allò que havia plantejat en la primera meitat de la cinta. El tracte humà que tant ell com a director com el seu protagonista li donaven a l'enemic ara es torna una caricatura i es traeix a si mateix.


Al final resulta que tot això era una trampa, i de les grosses, d'aquelles en les que hi caus de quatre grapes a poc que rellisquis i et deixis portar per la pastanaga. L'Spielberg no se'n pot estar de muntar-nos dues escenes emmirallades, una cap al principi en la que la societat americana mira malament i jutja amb la mirada al pobre advocat que lluita pels drets de tots els homes (inclosos els enemics), i una altra cap al final en la que la mateixa societat (els mateixos actors, fins i tot, en el mateix autobús) no només el perdonen sinó que l'admiren pel que ha fet. És a dir, que al final el que importa sí és el maquillatge. Els valors i els principis morals no existeixen si no són reconeguts, si no són onejats davant dels nassos dels demés, tal com fa aquesta pel·lícula, que oneja patriòticament en cinemes de tot el món intentant convèncer-nos, un cop més, que Amèrica és superior en tot.

Corren uns temps en els que la ficció, tant cinematogràfica com televisiva, ha vingut derrocant el periodisme com a gran valedor de la veritat, lloc honorífic que els 70 (i la primera meitat dels 80) li van atorgar. Lluny queden els Woodward i Bernstein de Todos los hombres del presidente, el Lou Grant o tot el reguitzell de periodistes de guerra que infligien batzegades de llum a barbàries a l'altra banda del món. És precisament per això que sorprèn molt gratament l'aparició d'un film que, justament, busca parcialment enaltir la figura del reporter d'investigació que destapa les misèries d'una societat a la que les tones de maquillatge no deixen ja entreveure els rastres de bruta i miserable veritat que rauen sota la superfície.
I no deixa de ser una certa ironia que el seu director, el Thomas McCarthy, interpretés en la cinquena temporada de la mítica sèrie de TV The Wire a un periodista trepa que assegura que un assassí en sèrie s'ha posat en contacte amb ell per fer-lo servir com a altaveu exclusiu quan, en realitat, és mentida i ni tan sols hi ha cap assassí en sèrie.

I un podria esperar —molts, a jutjar per les seves crítiques així semblen haver-ho fet— que una pel·lícula d'heroisme periodístic en pla 2015 fos una mena de sorkinada o, en el seu defecte, una fincherada. I no. El gran —enorme— encert de Spotlight és, justament, el ser capaç d'explicar una història periodística escabrosa amb un rigor cinematogràfic tan excels com elegant, sense deixar que la narrativa audiovisual suplanti en cap moment la veritat que vol exposar. Per dir-ho d'alguna manera, Spotlight és l'antitesi de The revenant. Una posa l'èmfasi en la veritat (la trama, la història, el tema) i l'altra en la mentida (la tècnica, la fotografia, l'enquadrament).


No hi ha, doncs, estirabots exagerats, plànols estrafolaris, llargues diatribes sobre el periodisme entaforades a les boques dels protagonistes, actuacions desesperades rematades amb cops de punys sobre la taula o cops de porta. El McCarthy no ens vol distreure d'allò que li importa, d'allò que ha vingut a contar. Tal com ja va fer amb les seves esplèndides The station agent (amb un molt jove Peter Dinklage d'absolut protagonista) i The visitor (amb un enorme Richard Jenkins), la seva càmera no molesta, no intervé, no destorba. I caldria no confondre això amb mediocritat narrativa. Ans al contrari, Spotlight és una delícia narrativa, cinematogràficament parlant, amb una elegància més pròpia d'altres èpoques que de l'actual narrativa altisonant i petulant.


Se li afegeix, a més, una direcció d'actors refinada i igualment mesurada. Hagués estat molt fàcil regalar-li aquesta pel·lícula als seus protagonistes, tots ells reputats actors i actrius, i deixar que fessin d'ella un espectacle pirotècnic de ganyotes i escarafalls. Però no, McCarthy modula la intensitat i els converteix en valedors del periodisme de trinxera sense que hagin de convèncer algú amb altra cosa que no sigui els fets. Els Keaton, McAdams, Ruffalo, Tucci, Slatery, Schreiber, D'Arcy, Crudup, etc, estan fantàstics en la seva discreció, i et duen de la mà per les entranyes d'una història periodística que demanava rigor i no ostentació interpretativa.

I el millor de tot, potser, és el fet que McCarthy tingui l'obsessió de posar l'èmfasi de la pel·lícula no en la vanaglòria del periodisme o en l'exposició de la veritat, sinó en dos aspectes molt més interessants i menys retratats pel cinema. Per una banda la responsabilitat (o és culpa?) de cadascú al respecte de l'exposició de la veritat. I per una altra la por de la societat a exposar les impureses del nostre sistema de creences, no fos que trontollés la nostra fe, de tan dèbil com és (l'escena en que l'àvia demana un got d'aigua a la seva néta per poder "empassar-se" la notícia és deliciosa). Allò que importa és l'exposició dels fets, obligar-los a romandre sota el focus (l'spotlight del títol), això és el veritable periodisme, aquell que s'ha obliterat a cop de lobby.

Així, Spotlight és un encert absolut, un raig d'esperança cinematogràfica que ens recorda que el cinema no sempre és pirotècnia narrativa i que, de vegades, explicar una història gran amb la boca petita és més efectiu que no a l'inrevés.

El dia de Nadal d'enguany els Radiohead van penjar al seu perfil de Soundcloud la descàrrega gratuita de la seva cançó per a Spectre (2015), l'última pel·lícula de James Bond.

Thom Yorke comenta que fa un any se'ls va encarregar que escriguessin una cançó per als crèdits inicials de la nova pel·lícula, que havia de ser la continuació d'Skyfall.
Diuen que totes les bandes volen una cançó seva a la franquícia Bond, i pel tuit de Thom York veiem que a ells els hagués fet més il·lusió del que nosaltres haguéssim pensat. En Thom tuitejava això:

“Last year we were asked to write a theme tune for the Bond movie 'Spectre.' Yes we were. It didn’t work out, but became something of our own, which we love very much. As the year closes we thought you might like to hear it. Merry Christmas. May the force be with you.”

.. As the year closes we thought you might like to hear it. Merry Christmas. May the force be with you ... https://t.co/BXN8MQKJyQ

— Thom Yorke (@thomyorke) diciembre 25, 2015

Finalment no va poder ser, i la guanyadora del mèrit d'obrir l'última pel·lícula de Bond va ser Writing's On The Wall de Sam Smith.

Sam Smith o Radiohead, què preferiu?

Personalment prefereixo el falset de Thom Yorke al de Sam Smith, tot i que les dues cançons ho tenen difícil per superar la fortuna crítica de la cançó d'Adele per Skyfall.

Per a que pugueu comparar us deixem els crèdits originals d'Spectre i un muntatge que hem trobat dels crèdits de la pel·lícula amb la cançó dels Radiohead.

I a vosaltres, quina us agrada més?

Ni un segon de descans, ni un plànol de repòs, ni un moment de solaç. La nova aventura de Mad Max, un quart de segle més tard, retruny amb més força del que mai va poder somiar el George Miller. Dotada d'un ADN fonamentalment analògic, amb uns efectes visuals molt més recolzats en la realitat que en la recreació digital, Mad Max no deixa un instant de fuga d'un món post-apocalíptic recreat amb detall, cura i realisme. El muntatge hiper-accelerat, la banda sonora boombàstica, i una inventiva planificació de les seqüències forja un pel·lícula d'acció absolutament col·losal que torna a col·locar el gènere en el calaix del cinema respectable, lloc que havia perdut des que la llei del retoc digital s'imposà a la força en un Hollywood esgotat i esmunyit fins l'extenuació.

Ha calgut que tornés el George Miller des dels 90 per imaginar una pel·lícula d'acció decent que no es dirigeix únicament als consumidors irreductibles de les franquícies del gènere. I Mad Max és respectable perquè s'esforça en plantejar una fugida endavant farcida d'escenes sempre al límit, un límit que mai -MAI, absolutament MAI- traspassa. Miller es disfressa de malabarista per mantenir a l'aire diverses micro-escenes d'acció en paral·lel, realimentant el cicle cada cop que una d'elles s'acaba. Mad Max és una metralladora incansable de la que el Miller mai no deixa anar el gallet. I vinga, i tornem-hi, i una, i una altra, i encara una més. Incansable, incessant, inclement amb un espectador aclaparat, cobert de sorra, suor i sang.

No val a posar-la en un pedestal per la seva suposada actitud feminista (si aquest és tot el feminisme que li podem demanar al cinema, malament anem), ni per la seva superficial distòpia descafeïnada. Mad Max mereix reconeixement per la seva puresa i per la seva habilitat narrativa, per condensar més testosterona en combustió de la que sembla cabre-hi en un parell d'hores de cinema. I també val a reconèixer-li l'habilitat per dibuixar un món, un escenari, creïble i icònic. Perquè Mad Max, anem-ho posant sobre el paper, és una pel·lícula de la qual l'imaginari col·lectiu en recordarà moltes imatges icòniques.

Visualment aclaparadora, sonorament atronadora, aquesta nova Mad Max és tot allò que qualsevol pel·lícula d'acció hauria de ser i, donat que és de les poques que ho aconsegueixen, està destinada a convertir-se en un referent aspiracional, allò que totes les pel·lícules del gènere veritablement ambicioses, somiaran amb ser: un espectacle cinematogràfic d'alt octanatge.

El problema d'Ex Machina és que es queda a mitges, només aquest. La pel·lícula és correcta, està ben filmada (sobretot tenint en compte la inexperiència del seu director), els actors estan força bé, tots els elements són al seu lloc. Però un no pot fer una pel·lícula de ciència ficció sobre la Intel·ligència Artificial i quedar-se en la superfície.
I no pot perquè ja se n'ha parlat i molt d'això al cinema, i se n'ha parlat a fons. Des de 2001 del Kubrick fins a Ghost in the shell, passant per la pròpia Artificial Intelligence de l'Spielberg, aquestes i moltes altres cintes han aprofundit en l'ànima de la màquina, plantejant més preguntes que respostes.
I d'això, a Ex Machina, res de res. Seria més just titllar Ex Machina de pel·lícula d'intriga que no de ciència ficció perquè quan s'hi vol posar (que ho intenta) patina per la superfície i en cap cas s'atreveix a jugar cartes més interessants. Tot queda en un joc d'enganys més típica d'una pel·lícula del Mamet que no pas de les anteriorment citades.

I això, per descomptat, tampoc no té perquè ser dolent. Si algú vol passar una estona entretinguda al voltant d'un robot i els seus creadors, que provi de veure Ex Machina. Ara, que no s'esperi res més, que no ho obtindrà.