Making a murderer (2015) - Moira Demos, Laura Ricciardi

Portem una temporada en la que, francament, un ja té molt clar que intentarà allunyar-se dels jutjats dels EUA. Ni que sigui per casualitat, ni que sigui acusat per un crim que no has comès, més et val que no t'asseguin a la banqueta dels acusats, perquè el sistema, francament, grinyola sorollosament. Això és el que, si més no, ens ve explicant la narrativa documental seriada recent, un gènere poc explotat encara en televisió i que ara, amb l'empenta de The Jinx (i recolzant-se en experiments tan intensos com The staircase), ha portat a la palestra a un enginy com Making a murderer.
La història comença pel que sembla un final: un pres, l'Steven Avery, acusat de violació, és alliberat després de 18 anys en demostrar-se via proves d'ADN, que no n'era el culpable. Els primers compassos d'aquest esgarrifós documental ens duen a través de la injustícia comesa i ens presenta alguns dels personatges de l'entramat policial i judicial de Manitowoc County. Però la potència d'aquesta sèrie arrenca quan l'Steven Avery decideix demanar que es faci justícia i que es castigui a aquells que van empresonar-lo durant tants anys sense proves definitives. És llavors quan l'engranatge jurídicopolicial, quan la màfia i la corrupció, tot aprofitant una subtil i macabra coincidència del destí, es posa a funcionar per tapar les misèries d'una gent menyspreable així com per venjar-se d'aquell que, com el Josef K d'El procés de Kafka, gosa desafiar la justícia.


Sorgida d'un treball de final de grau d'un parell d'estudiants que buscaven una excusa per filmar un documental petit i manejable, Making a murderer mostra una de les cares més lamentables de l'ésser humà, aquella que dibuixa els contorns dels que han comès un error i el volen tapar amb d'altres més grossos. Contada amb una convicció poc habitual, essent capaç d'explicar convincentment una trama complexa i plena de personatges secundaris (aquí hi ha una feina absolutament fantàstica de disseny gràfic que va merèixer un Emmy), les dues directores mostren una capacitat narrativa enorme i diàfana que t'atrapa i t'arrossega cap a les misèries d'un sistema que permet, protegeix i fins i tot glorifica a aquells que són portadors de la responsabilitat de garantir i executar la justícia.


Si el contracte social és aquell que, en última instància, atorga el poder de la violència a uns estaments que han d'impartir la llei, el contracte s'ha trencat. El poble l'ha regalat a uns ens i a uns personatges que n'han fet el seu territori inexpugnable i que creuen que l'exercici de la violència (a través del poder policial i judicial) és el capdamunt de la piràmide moral quan, en realitat, és l'escalafó més baix de l'ésser humà modern, el soterrani on es cometen les més atroces barbaritats a l'empar d'un consentiment general que mira cap a una altra banda. Making a murderer, si més no, ens obliga a mirar a aquells que imparteixen la justícia a la cara.
I les directores, Demos i Ricciardi, són prou hàbils com per bastir una trama ben digna de la millor ficció televisiva contemporània, amb els seus herois (els advocats defensors que treballen plegats), els seus malvats (el fiscal, un dels personatges més aclaparadorament vils i mesquins que ha donat la televisió recent) i les seves víctimes (el propi Avery i els seus pares, però també el seu pobre nebot, implicat en la trama de manera matussera pels policies del comtat).
Més realista que The Jinx, menys manipulador i, per tant, també menys intens, Making a murderer aconsegueix, però, arrapar-te a la pantalla durant deu capítols magnífics que ens arrosseguen cap al costat fosc de la justícia i de la llei.