Trucs per veure pelis lentes i/o llargues

Cap comentari

L'has de veure, ho saps. No et pots perdonar no haver-la vist encara. És un clàssic, un tros de clàssic. És una obra mestra (o això diu tothom). Ha guanyat tots els premis prestigiosos haguts i per haver. Però no l'has vista perquè et fa mandra. Dura tres hores. O és d'un director que les fa lentes, amb plànols llargs i insistents en els que no es mou ni un bri d'aire i ningú diu res durant molta estona. Què vols?, fa mandra.
Doncs a l'Última Projecció, fans com som de les pel·lícules pretensioses, amb aquell punt d'esnobisme que ens caracteritza i sempre amb la vocació de servei públic per endavant, volem donar-vos un cop de mà, tot llistant una sèrie de trucs que us permetran escometre tants clàssics llargs i lents com vulgueu. Som-hi, que comencem:

1. Aïlla't

Desconnecta tots els dispositius, alarmes, despenja el telèfon fix i tot. Una interrupció al mig d'una pel·lícula llarga pot ser nefasta, et pot fer abandonar després de l'esforç d'haver aguantat ja més de mig metratge.

2. Redueix les interferències biològiques

A una pel·lícula que se'ns resisteix cal atacar-la amb el cos en perfectes condicions. Cal afrontar tres hores de metratge amb una puresa interior literal. Dit d'una altra manera: ves al bany abans. I si no en tens ganes, doncs te les fas venir, que diu la meva sogra. No voldràs que el teu cos —savi com és— tingui a bé interrompre't cada cop que a la pel·lícula hi surti un riu o una aixeta oberta, no?
De la mateixa manera, menja alguna cosa abans de començar. Això sí, evita coses que et donin set o massa copioses; volem apaivagar la biologia, no estimular-la! El cos del cinèfil és un temple.(NOTA: aquest truc no serveix per veure pel·lícules de set hores com 'Satántangó' de Béla Tarr).

3. No et preparis res per picar

Ah, no, ni de broma. Si per "passar millor" l'estona mentre veus la pel·lícula comences a picar estàs perdut. Tal com passa al cinema amb les crispetes, saber que tens alguna cosa per picar a l'abast fa que el teu cervell reservi una part de la seva activitat per insistir repetidament en recordar-te que pots fer-ho, que t'està esperant, tal com si les galetes de l'Alícia et diguessin allò de "menja'm".

4. Apaga els llums

Tot i córrer el risc d'adormir-se, el motiu de la present recomanació és concentrar l'atenció del cervell al màxim en la pantalla. Fes-ho.

5. Fora mascotes i derivats

Hi ha poques coses menys cinematogràfiques que un gat caçant les estrelles del firmament de 2001 en l'escena dels valsos. Bonic? I tant! Cute? Segur! Però no és a això al que hem vingut aquí, oi? Doncs això: mascotes castigades. I si tens criatures humanes, doncs també. O les endosses a uns tiets, a uns avis o a uns veïns, o les hi regales la Playstation 4 perquè no surtin de l'habitació en hores.

6. Deixa't portar


En les pel·lícules lentes (pensa en Tarkovsky, Kubrick, Bergman, Dreyer, etc.) passen moltes més coses de les que semblen, però aquestes, a diferència del cinema de crispetes, no són tan literals a nivell de llenguatge o d'actors. Per posar un exemple, un plànol fix de vora deu minuts amb el que Tarkovsky obre 'Sacrifici' (Offret, 1986) no busca tant explicar-te coses literals com posar-te en situació, a to, per preparar-te per la resta del metratge. La cadència i el ritme visual d'aquest tipus de pel·lícules són l'oposat a 'Los Vengadores' (The Avengers, 2012, Josh Wheddon) i l'experiència fílmica que busquen regalar-te té a veure amb una qüestió anímica i emocional, no tan racional. Un altre exemple magnífic: una de les escenes de "vent" de 'Satántangó' (1994) de Béla Tarr. Mira-la amb atenció encara que sigui durant 30 segons i diga'm que no té un "rotllo" increïble, un embruix estrany que et captiva, tot i estar mirant una cosa tan estàtica com aquesta:
Per tant, deixa't portar, deixa't endur per aquesta cadència, per aquest riu d'imatges i de sons que t'ha de transportar anímicament a un altre indret (no, no és a l'Hotel Morfeu).

7. Deixa de preguntar-te si l'estàs entenent

És veritat que, molts cops, aquests tipus de pel·lícules tenen un rerefons intel·lectual de vegades complex de copsar de bones a primeres. Són d'aquelles pel·lícules que necessitaràs digerir més enllà del seu visionat. No tinguis pressa, doncs, perquè el Kubrick no vol que entenguis què carall significa el monòlit quan encara estan els micos donant-li voltes. Si no pares de preguntar-te tota l'estona si l'estàs entenent et bloquejaràs i deixaràs de percebre allò més evident alhora que perdràs el to i ja no et serà fàcil tornar a reconnectar amb la pel·lícula.

8. No et bloquegis

Si, encara que no t'ho preguntis, ets conscient que no estàs entenent res, no t'amoïnis. Molt probablement el David Lynch no pretén que entenguis res fins al final de les seves pel·lícules. Les seves cintes són com trencaclosques dels quals ell tan sols et facilita algunes peces. Al final, però, sempre te'n facilitarà una que les uneix totes o que, si més no, et permet posar-li fil a l'agulla. No tinguis pressa. Al final tot prendrà sentit.

9. Gaudeix dels esdeveniments que trenquen

Portes una hora i mitja veient, amb un to molt assossegat, com un pare i una filla que viuen en una casa pairal atrotinada fan vida normal, es lleven, es vesteixen, es fan l'esmorzar, se'l mengen, van a cuidar del seu cavall, tornen a l'interior per cuinar el dinar, se'l mengen, es fa fosc, encenen una espelma, callen i, en definitiva, no fan res especial. És llavors —recorda, una hora i mitja més tard— quan piquen a la porta. I aquell esdeveniment senzill, comú i quotidià et parteix en dos. El repic a la porta t'esquerda l'ànima. Talment com si fos un ensurt en una pel·lícula de por, el truc a la porta redibuixa tot el que has vist fins al moment, li dóna sentit a aquesta mena de sopor que s'ha anat apoderant de tu. Un simple truc a la porta, que en qualsevol altra pel·lícula no seria més que un fet quasi imperceptible, aquí esdevé un món, una de les escenes cabdals de la pel·lícula i, al final de tot, una d'aquelles que mai no oblidaràs com et vas sentir. Tot això passa a 'El caballo de Turín' (The Turin horse, 2011) del Béla Tarr. I, com et pots imaginar, sense la primera hora i mitja de "normalitat" desproveïda d'emocions, aquest truc a la porta no faria el mateix efecte. Confia, sempre arribarà el moment de trencament.

10. Practica i tingues paciència

No és el mateix llengua que llenguatge. I el cinema és un llenguatge que, en realitat, fa servir diferents llengües, com si de diferents idiomes es tractés. I si bé hi ha idiomes més accelerats (el parlen directors com el J.J. Abrams, el Roland Emmerich, James Cameron i gent així), n'hi ha d'altres més pausats (articulats per directors com Kurosawa, Lean, Malick, Kar-Wai, Koreeda, Ki-Duk, i molts altres grans mestres). Cal aprendre la llengua, acostumar-se a com sona (i com es veu) i anar assimilant-ne les seves ressonàncies. Al final et resultarà tan natural com veure les pel·lícules que sempre has vist. Tingues paciència. Quants cops no has rellegit un llibre que no vas poder acabar fa anys i ara s'ha convertit en llibre de referència per a tu? Doncs el mateix passa amb les pel·lícules. Així que si ho intentes i no t'agrada, no defalleixis; probablement més endavant t'entrarà millor.

I per últim...

Ah!, i recorda: una pel·lícula llarga, suposada obra mestra i que tothom diu que és la millor no té perquè agradar-te. No tens cap obligació més enllà que la de tenir gust propi.

Cap comentari :