En els títols de crèdit finals de High life trobem un cartell que diu:


I en aquest petit cartell rau la clau per comprendre de què ens està parlant High Life. Posem-nos en situació.

Eliasson, l'any 2003, va confeccionar una instal·lació per a la Sala de Turbines de la Tate Modern de Londres que va acabar resultant una de les obres d'art més importants del recent estrenat segle XXI. El seu títol era 'The weather project' i consistia en penjar al damunt de l'enorme sala un centenar llarg de bombetes molt potents en forma de sol, regular la temperatura de la sala per deixar-la al nivell d'un dia assolellat d'hivern, i completar-ho amb una boira que envoltava als espectadors que s'hi atansaven.


L'efecte que produïa era fascinant. La gent s'hi passava estones llargues passejant, asseient-se, estirant-se al bell mig de la sala per deixar-se engolir per la instal·lació. Eliasson estava jugant amb un concepte que en el món de l'Estètica artística sempre ha estat font de grans i interessantíssims debats: allò sublim.

I d'això mateix, d'allò sublim, és del que parla High life. Veiem-ne les relacions.

QUÈ ÉS SUBLIM?
Allò sublim és quelcom gran, inabastable, inaprehensible, que no es pot comprendre, que no es pot analitzar, però alhora simple en el seu concepte. Com un sol. O com el forat negre al que s'aboquen els ex-reclusos confinats a la nau de High Life.

Però és que el sol, de fet, és justament el contrari que un forat negre. El sol és font de vida, mentre que el forat negre ho és de mort. El sol representa la llum i el forat negre, evidentment, la foscor. El sol representa —tirant de Plató— el món de les Idees, el Bé absolut, mentre que el forat negre representaria el Mal. Els ex-reclusos de High life, naturalment, s'aboquen a la mort, al suïcidi, a l'influx del Mal.

En art, allò sublim sempre s'ha relacionat amb un concepte absolut, indivisible en parts (com un sol o un forat negre) i no com una suma d'elements o de detalls. Per posar dos exemples, una marina, amb les seves barquetes, les seves gavines, les onades perfectament definides acumulant-se contra el port, no pot ser, de cap manera, sublim doncs els seus elements individuals són perfectament reconeixibles. En canvi, un quadre "marí" de Turner sí podria ser-ho, amb la seva informalitat (és difícil distingir elements, només sembla haver-hi llums), amb la seva sensació d'eteri i de difuminat.

Marina - Raul Moreira

Posta de sol sobre un llac - J.M.W. Turner

Justament, el forat negre de High life és exactament això, un espai informe, sense elements discernibles, una massa ingent de no-res, de buidor. I els ex reclusos de la nau s'hi acosten talment com els visitants de la instal·lació d'Eliasson a la Tate Modern.

COPSAR I SENTIR ALLÒ SUBLIM
Però els teòrics de l'estètica de l'art han insistit sempre en que per copsar veritablement allò sublim cal que succeeixi alguna cosa molt particular. Per sentir allò sublim cal, primer de tot, endinsar-s'hi, tenir-hi accés, sentir-s'hi dins, formar-ne part. L'espectador d'allò sublim ha de deixar-se engolir per l'obra, per allò que és sublim, si vol percebre-ho. No ho podrà fer des de fora. De la mateixa manera que un és engolit pel forat negre de High life, és clar.

Però és que, a més de deixar-se engolir cal un altre element, encara més important, per poder copsar allò sublim. Cal superar les simples sensacions i accedir al gaudi intel·lectual. "Sentir" simplement una cosa sublim no significa accedir-hi. Allò sublim està més enllà de les pulsions i emocions bàsiques. El sentiment de sublimitat esdevé quan es traspassa el llindar de les emocions, del món sensible, i s'accedeix a un estadi intel·lectual en el que es contempla allò sublim des del món de les Idees, des d'una posició d'incomprensió absolutament conscient d'allò que s'està observant. Sé que estic dins d'alguna cosa extremadament bella i sublim, no sé per què ho és, no ho entenc, però en sóc totalment conscient.


Justament, al llarg de la pel·lícula veiem com els passatgers de la nau estan absolutament entregats, subjugats, per les seves pulsions, pels seus sentiments, majorment sexuals. L'obsessió per la satisfacció superficial, instantània i urgent se'ls menja, els consumeix per dins. Són éssers d'emocions bàsiques, gens treballades intel·lectualment, descontrolades, quasi pulsions irrefrenables. Per contra, el personatge del Monte (Robert Pattinson) renuncia a aquest joc d'emocions superficials; busca el celibat, l'abstinència, l'auto-control. És l'únic de la nau que mostra signes de veritable intel·ligència, d'estar a un nivell cognitiu superior als demés en el que és capaç de dominar les seves pulsions animals.


D'aquesta manera, quan qualsevol altre passatger intenta endinsar-se en el forat negre pereix irremissiblement, és literalment destrossat des de dins, absolutament incapaç d'accedir a l'estadi superior, aquell que el podria dur a abraçar (o ser abraçats per) allò sublim, el forat negre. Monte, per contra, quan hi accedeix s'hi emmotlla, s'hi endinsa, s'hi fusiona, com si fos un amb el forat negre. Hi accedeix des de l'intel·lecte, no des de les emocions.

High life, en última instància, ens parla justament d'aquesta capacitat de fer el traspàs del món sensible al món de les Idees, de l'efervescència matussera de les pulsions animals a la serena contemplació intel·lectual de tot allò que ens envolta, fins i tot d'allò que no comprenem, decidits a acceptar que som molt petits, una engruna insignificant en un univers insondable i absolutament incomprensible.

Ha estat, indubtablement, la pel·lícula de l'any, si més no en quan a popularitat. No només tothom l'ha vista (i quan dic tothom em refereixo a TOTHOM, incloses persones habitualment allunyades de la música rock, de Queen o, simplement, del cinema). Ha estat, per dir-ho així, quelcom més que una pel·lícula i s'ha convertit en una fita cultural d'abast amplíssim que s'ha escolat entre converses informals arreu i entre tot tipus d'interlocutors. Però com ha estat això possible? Per què 'Bohemian Rhapsody' s'ha convertit en aquest fenomen de masses indiscutible?

Primer de tot (i per damunt de tot), perquè el temps ha legitimat Queen i el Freddie Mercury com a alta cultura. I per bé que els conceptes de high brow (alta cultura) i low brow (baixa cultura) fa ja molts anys que s'han desestimat en entorns acadèmics, encara no ho han fet en el context popular i, de manera general, bona part del públic consumidor de productes culturals diferencia clarament entre aquestes dues categories (sovint TOT el teatre, l'òpera i la música clàssica són considerats alta cultura, independentment de qualsevol altre factor). Així, la música rock de Queen ha deixat de ser un reducte de fans i melòmans per ser accedit per espectadors que mai han escoltat un disc de Queen.


En segon terme, perquè el film és convencional i sense arestes, perfectament alineat amb els criteris morals actuals. Fa 20 anys un biopic en el que s'insistís en l'homosexualitat del Freddie Mercury no hagués gaudit de la popularitat que ha gaudit enguany (per bé que, segurament, hagués aixecat polèmica). Però avui en dia la causa LGTBI+ no només està majorment acceptada sinó que per a qui no forma part d'aquests col·lectius fer-ne bandera s'ha convertit, també, en una construcció personal, un marcador moral que va en consonància amb els temps (i amb el sentit comú). Ara bé, Bohemian Rhapsody abraça, defensa i exposa la condició sexual d'un mite com Mercury, però, per contra, no té cap mirament en apartar la mirada/càmera quan el protagonista se'n va al llit amb algú del seu mateix sexe. Petons sí, que ara els petons entre homes al cinema popular ja estan permesos, ja són tolerats, però escenes de llit no, gràcies, que molesten, que són massa gràfiques, que són de mal gust.

En tercer lloc, perquè el format de biopic sempre ha tingut molt bona acollida entre les audiències més populars, donat que està sempre envernissat d'una capa d'historicisme realista que fa que es pugui mirar creient que allò és un testimoni fidel, molt proper al documental, del que va succeir. És, per dir-ho així, la conversió a gènere de la famosa frase "basada en fets reals" que adorna els inicis de moltes pel·lícules que busquen un grau de complicitat extra en el públic. Encara més, l'habitual estructura de biopic musical basada en la dicotomia auge/caiguda és rematat aquí amb un capítol final que el converteix en auge/caiguda/redempció tan de l'agrat del públic d'educació cristiana (i aquí no parlo de devots ni de creients, sinó d'educació en valors cristians com el perdó i la redempció, absolutament atrinxerats en el nostre ADN des de fa segles). El Freddie Mercury creix, comet errors, els esmena (demanant perdó i aconseguint-lo) i, finalment, es redimeix davant d'un públic que encara l'adora mentre, de pas, salva uns quants nens africans.


I en quart lloc perquè, justament, aquest final amb el mític concert de Live Aid és la cirereta popular que li faltava a un film com aquest. Els plans dels telèfons rebent trucades de benefactors i donants, col·locats com estan al mig de l'actuació de Queen, volen significar que va ser la seva actuació (i no la dels demés) la que va provocar un allau de trucades i de recaptació. Aquest fet, sobretot tenint en compte que, tal com ja és sabut des de fa anys, la iniciativa Live Aid va tenir uns mínims efectes sobre la població etíop degut a l'obcecació del Bob Geldof de no fer cas a Metges Sense Fronteres que l'advertia que el problema no era de fam sinó de corrupció i violència política, és particularment revelador de les intencions del film: santificar Queen i al Mercury.

Bohemian Rhapsody, doncs, és un producte cultural molt ben elaborat, precís i mil·limètric, que ha sabut confeccionar-se des de la lectura d'una població que respon a estímuls ben concrets i que no té cap queixa quan se li presenta una pel·lícula així perquè a) sadolla les seves necessitats de sensació d'estar consumint alta cultura, b) no l'obliga a veure allò que podria molestar, c) li permet sentir-se redemptor, i d) li permet encimbellar la figura com el gran Freddie Mercury i convertir-lo en mite assumit i acollit en el nostre panteó modern.

L'has de veure, ho saps. No et pots perdonar no haver-la vist encara. És un clàssic, un tros de clàssic. És una obra mestra (o això diu tothom). Ha guanyat tots els premis prestigiosos haguts i per haver. Però no l'has vista perquè et fa mandra. Dura tres hores. O és d'un director que les fa lentes, amb plànols llargs i insistents en els que no es mou ni un bri d'aire i ningú diu res durant molta estona. Què vols?, fa mandra.
Doncs a l'Última Projecció, fans com som de les pel·lícules pretensioses, amb aquell punt d'esnobisme que ens caracteritza i sempre amb la vocació de servei públic per endavant, volem donar-vos un cop de mà, tot llistant una sèrie de trucs que us permetran escometre tants clàssics llargs i lents com vulgueu. Som-hi, que comencem:

1. Aïlla't

Desconnecta tots els dispositius, alarmes, despenja el telèfon fix i tot. Una interrupció al mig d'una pel·lícula llarga pot ser nefasta, et pot fer abandonar després de l'esforç d'haver aguantat ja més de mig metratge.

2. Redueix les interferències biològiques

A una pel·lícula que se'ns resisteix cal atacar-la amb el cos en perfectes condicions. Cal afrontar tres hores de metratge amb una puresa interior literal. Dit d'una altra manera: ves al bany abans. I si no en tens ganes, doncs te les fas venir, que diu la meva sogra. No voldràs que el teu cos —savi com és— tingui a bé interrompre't cada cop que a la pel·lícula hi surti un riu o una aixeta oberta, no?
De la mateixa manera, menja alguna cosa abans de començar. Això sí, evita coses que et donin set o massa copioses; volem apaivagar la biologia, no estimular-la! El cos del cinèfil és un temple.(NOTA: aquest truc no serveix per veure pel·lícules de set hores com 'Satántangó' de Béla Tarr).

3. No et preparis res per picar

Ah, no, ni de broma. Si per "passar millor" l'estona mentre veus la pel·lícula comences a picar estàs perdut. Tal com passa al cinema amb les crispetes, saber que tens alguna cosa per picar a l'abast fa que el teu cervell reservi una part de la seva activitat per insistir repetidament en recordar-te que pots fer-ho, que t'està esperant, tal com si les galetes de l'Alícia et diguessin allò de "menja'm".

4. Apaga els llums

Tot i córrer el risc d'adormir-se, el motiu de la present recomanació és concentrar l'atenció del cervell al màxim en la pantalla. Fes-ho.

5. Fora mascotes i derivats

Hi ha poques coses menys cinematogràfiques que un gat caçant les estrelles del firmament de 2001 en l'escena dels valsos. Bonic? I tant! Cute? Segur! Però no és a això al que hem vingut aquí, oi? Doncs això: mascotes castigades. I si tens criatures humanes, doncs també. O les endosses a uns tiets, a uns avis o a uns veïns, o les hi regales la Playstation 4 perquè no surtin de l'habitació en hores.

6. Deixa't portar


En les pel·lícules lentes (pensa en Tarkovsky, Kubrick, Bergman, Dreyer, etc.) passen moltes més coses de les que semblen, però aquestes, a diferència del cinema de crispetes, no són tan literals a nivell de llenguatge o d'actors. Per posar un exemple, un plànol fix de vora deu minuts amb el que Tarkovsky obre 'Sacrifici' (Offret, 1986) no busca tant explicar-te coses literals com posar-te en situació, a to, per preparar-te per la resta del metratge. La cadència i el ritme visual d'aquest tipus de pel·lícules són l'oposat a 'Los Vengadores' (The Avengers, 2012, Josh Wheddon) i l'experiència fílmica que busquen regalar-te té a veure amb una qüestió anímica i emocional, no tan racional. Un altre exemple magnífic: una de les escenes de "vent" de 'Satántangó' (1994) de Béla Tarr. Mira-la amb atenció encara que sigui durant 30 segons i diga'm que no té un "rotllo" increïble, un embruix estrany que et captiva, tot i estar mirant una cosa tan estàtica com aquesta:
Per tant, deixa't portar, deixa't endur per aquesta cadència, per aquest riu d'imatges i de sons que t'ha de transportar anímicament a un altre indret (no, no és a l'Hotel Morfeu).

7. Deixa de preguntar-te si l'estàs entenent

És veritat que, molts cops, aquests tipus de pel·lícules tenen un rerefons intel·lectual de vegades complex de copsar de bones a primeres. Són d'aquelles pel·lícules que necessitaràs digerir més enllà del seu visionat. No tinguis pressa, doncs, perquè el Kubrick no vol que entenguis què carall significa el monòlit quan encara estan els micos donant-li voltes. Si no pares de preguntar-te tota l'estona si l'estàs entenent et bloquejaràs i deixaràs de percebre allò més evident alhora que perdràs el to i ja no et serà fàcil tornar a reconnectar amb la pel·lícula.

8. No et bloquegis

Si, encara que no t'ho preguntis, ets conscient que no estàs entenent res, no t'amoïnis. Molt probablement el David Lynch no pretén que entenguis res fins al final de les seves pel·lícules. Les seves cintes són com trencaclosques dels quals ell tan sols et facilita algunes peces. Al final, però, sempre te'n facilitarà una que les uneix totes o que, si més no, et permet posar-li fil a l'agulla. No tinguis pressa. Al final tot prendrà sentit.

9. Gaudeix dels esdeveniments que trenquen

Portes una hora i mitja veient, amb un to molt assossegat, com un pare i una filla que viuen en una casa pairal atrotinada fan vida normal, es lleven, es vesteixen, es fan l'esmorzar, se'l mengen, van a cuidar del seu cavall, tornen a l'interior per cuinar el dinar, se'l mengen, es fa fosc, encenen una espelma, callen i, en definitiva, no fan res especial. És llavors —recorda, una hora i mitja més tard— quan piquen a la porta. I aquell esdeveniment senzill, comú i quotidià et parteix en dos. El repic a la porta t'esquerda l'ànima. Talment com si fos un ensurt en una pel·lícula de por, el truc a la porta redibuixa tot el que has vist fins al moment, li dóna sentit a aquesta mena de sopor que s'ha anat apoderant de tu. Un simple truc a la porta, que en qualsevol altra pel·lícula no seria més que un fet quasi imperceptible, aquí esdevé un món, una de les escenes cabdals de la pel·lícula i, al final de tot, una d'aquelles que mai no oblidaràs com et vas sentir. Tot això passa a 'El caballo de Turín' (The Turin horse, 2011) del Béla Tarr. I, com et pots imaginar, sense la primera hora i mitja de "normalitat" desproveïda d'emocions, aquest truc a la porta no faria el mateix efecte. Confia, sempre arribarà el moment de trencament.

10. Practica i tingues paciència

No és el mateix llengua que llenguatge. I el cinema és un llenguatge que, en realitat, fa servir diferents llengües, com si de diferents idiomes es tractés. I si bé hi ha idiomes més accelerats (el parlen directors com el J.J. Abrams, el Roland Emmerich, James Cameron i gent així), n'hi ha d'altres més pausats (articulats per directors com Kurosawa, Lean, Malick, Kar-Wai, Koreeda, Ki-Duk, i molts altres grans mestres). Cal aprendre la llengua, acostumar-se a com sona (i com es veu) i anar assimilant-ne les seves ressonàncies. Al final et resultarà tan natural com veure les pel·lícules que sempre has vist. Tingues paciència. Quants cops no has rellegit un llibre que no vas poder acabar fa anys i ara s'ha convertit en llibre de referència per a tu? Doncs el mateix passa amb les pel·lícules. Així que si ho intentes i no t'agrada, no defalleixis; probablement més endavant t'entrarà millor.

I per últim...

Ah!, i recorda: una pel·lícula llarga, suposada obra mestra i que tothom diu que és la millor no té perquè agradar-te. No tens cap obligació més enllà que la de tenir gust propi.

El Marlon Brando li parla de l'horror al Martin Luther King

No es pot acumular més genialitat en una sola foto, Charles Chaplin + Albert Einstein

El Johnny Depp s'intenta camuflar amb els Oasis

El Robert Downey, Jr. i l'Slash... quina por ajuntar aquests dos...

L'Adam West (Batman televisiu) i el Leonard Nimoy (Dr. Spock) formant una banda galàctica

L'univers no estava preparat per això: El Nicholas Cage amb una samarreta del 'meme' del Nicholas Cage, una copa a la mà i un bastó a l'altra es troba amb el Andrew Dice Clay (Ford Farlaine) en un concert dels Guns 'n Roses. Només hagués faltat que se'ls hi afegís l'Axl Rose i ja completàvem la foto més WTF the la història d'aquesta secció

El Ricky Gervais presumint en el seu Twitter d'amics de borratxera (Russell Crowe)

El Mel Gibson i la Sigourney Weaver fumant puros

El Dustin Hoffman vestit de Tootsie abraçat/da a l'Andy Warhol

El Jaleel White fent d'Urkel saluda al president Bill Clinton

Dir que a un no li agraden els spoilers és com no dir res. A ningú li agraden. Però el que hem descobert amb aquests anys que portem fent el blog amb vosaltres, és que que cadascú té el seu nivell d'spoiler.Vull dir que el que per a un és un spoiler per un altre no és més que una dada insignificant de la pel·lícula.

Així que ens hem proposat de definir i classificar clarament el que significa per nosaltres un spoiler.

Spoiler final (o "spoiler de jutjat de guàrdia"): Revelar algun aspecte relacionat amb com acaba la peli és motiu d'enemistat, d'unfollow o de crim passional (vull dir que el crim s'executa amb passió, amb ganes, com si diguéssim). T'estronca tota la peli, te la fa veure desencisat, ja saps que els protagonistes estan predeterminats a un final concret, no ténen elecció i, per tant, la pel·lícula perd la gràcia.

Spoiler final misteriós (o "spoiler de gir final"): Compte que d'aquests n'hi han molts. I els que els cometen es pensen que no estan fent un spoiler. Són aquells que van, més o menys, així: "... i el final és sorprenent", o "... ui... i ja veuràs al final!". Ambdues formes han de ser, forçosament, considerades spoilers. Tot i no saber què passarà, et passes tota la pel·lícula fent elucubracions i teories sobre quin pot ser el gir final. Quan aquest arriba, o bé ja se t'havia passat pel cap (amb el desencís que això comporta) o bé ja estàs tan cansat de fer teories que tampoc no et sorprèn (doncs has arribat a la conclusió que, al cap i a la fi, qualsevol final és possible).

Spoiler central (o "spoiler esguerra-trames"): No és, molt sovint, considerat com a spoiler, però quan algú et desvetlla algun aspecte clau de la pel·lícula que passa al mig de la trama, de sobte tot ha perdut sentit. Ni t'interessa el principi (doncs ja saps cap a on va la peli quan comença) ni t'interessa el final (doncs ve marcat per aquest fet central). El pitjor d'aquests spoilers, en realitat, és que van "de tapat". Sovint són explicats com a part de la trama a l'estil de "la peli va d'un paio que l'assassinen..." i resulta que comences a veure la peli i el tio segueix viu durant massa estona, per dir-ho així. De manera que el que probablement hagués hagut de ser una sorpresa ja no és tal cosa i, el que és pitjor, et passes la primera part de la peli pensant "ara!, ara ve quan el maten!". Cada cop que el paio parla amb algú esperes que li tregui una pistola i se'l carregui. Cada cop que el tio creua un carrer esperes que l'atropellin. Cada cop que està menjant esperes que s'ennuegui. Total, que et destrossa la pel·lícula perquè et tornes un paranoic fílmic. Quan, un cop vista la pel·lícula, li comentes a l'spoilerman o spoilerwoman que te la va esguerrar, aquest sempre et contesta "però si passa al principi de toooot!", com escapolint-se de l'acusació.

Spoilers inicials (o "spoilers de situació"): Hi ha pelis, admetem-ho, de les que millor no explicar res. Us poso algun exemple (totalment lliure d'spoilers): Memento, Catfish, etc. Són pel·lícules que, precisament, la gràcia és el plantejament que en fan d'una situació. La gràcia està en veure-les completament net de prejudicis i idees preconcebudes i deixar-se portar. És un spoiler estrany aquest, doncs si te l'expliquen et venen unes ganes boges d'anar a veure la peli, però, al mateix temps, li treu la gràcia. Total, que si ningú et diu de què va Catfish, ningú veuria una peli amb un títol tan absurd.

Spoilers de tema (o "spoilers de tema", sí, què passa? són spoilers de tema, i punt): Vigileu amb aquests. De vegades, en intentar resumir una peli se'ns diu "és una història d'amor tràgica". Cagada. Ja saps com acaba. O "és una història d'amor tortuosa". Cagada. Ja saps com acaba. Diguéssim que, en intentar resumir la pel·lícula, la resumim sencereta, és a dir, donant-li sentit, quan el sentit l'hauria de trobar cada espectador al final de la pel·lícula. És una història de redemció", i resulta que el protagonista no es redimeix fins al final. Ja sabeu, aquest estil d'spoilers.

Spoilers de títol (o "spoilers de traductors malparits"): A veure, no us vull posar cap exemple de pel·lícula famosa (que seria caure en un spoiler imperdonable), i per això us en poso un d'una peli que, ja em perdonareu, quasi millor que algú faci l'spoiler per evitar que ningú la vegi. Fixeu-vos en aquest pòster.

Què? Endevineu de què va la peli? És més, endevineu com acaba? Sap greu, perquè el títol original és "Ice princess", que ésp rou neutre, no? I, ja us dic, hi ha exemples a dojo de pelis moooolt famoses que no us volem mencionar per no esguerrar-vos-les. Si teniu curiositat o sou valents, aquí en trobareu uns quants exemples.

Spoilers de judici (o "spoilers de crític desesperat"): Molt pocs en dirien spoilers, però per nosaltres, que algú vingui i et digui que una peli és "mooooooolt bona! Obra mestraaaa! La millor de la trilogia" o qualsevol exacerbació semblant és un spoiler en tota regla. No et permet veure la peli en les mateixes condicions. Ja sigui perquè et crees expectatives que després no es compleixen de tan altes com eren, ja sigui perquè hi vas convençudíssim de que és una obra mestra i la veus com a tal, encara que sigui la sisena part de Fast and furious.

De fet, el gran Sheldon Cooper ja ho va explicar molt bé en un episodi de The big bang theory, encara que no amb pel·lícules sinó amb còmics.



- Ho fliparàs.
- Perdoooona! Alerta d'spoilers! Ara me'l llegiré pre-flipat!

Curiosament, no passa el mateix en l'altra extrem: quan algú et diu (i nosaltres ho fem molt sovint, ja ens perdonareu) que una peli és "una castanya, horrorosa, una presa de pèl, infumable" o bé no vas a veure-la o bé vas a veure-la esperant el pitjor, amb la qual cosa la major part de les vegades li acabes trobant una certa gràcia. "No era tan dolenta", acabes dient. Però, és clar, això no és ni de bon tros tan terrible com l'extrem anterior.


Un cop enllestida la taxonomia spoilerística, deixeu-nos també descatalogar alguns spoilers o, si més no, esmentar alguns atenuants que haurien, forçosament, de reduir la pena.
La pregunta és: quan una peli deixa de ser spoilejable? Quants anys han de passar fins que en poguem desvetllar el final sense patir? Òbviament, la clau està en poder assumir, sense risc, que la pràctica totalitat de la humanitat que ens envolta ha vist la pel·lícula. A veure, 40 anys més tard de la seva estrena, no podem considerar allò de "Luke, yo soy tu padre" com un spoiler, estem d'acord? Vull dir que si encara hi ha alguna ànima perduda que no ha vist la pel·lícula i s'ha passat en la inòpia aquestes quatre últimes dècades, si s'ha tancat a pany i forrellat en una cabana al bosc com si fos un anacoreta i no sap ni qui és Darth Vader... potser sí que es mereix que li fem un spoiler, no?

Llavors potser podríem convenir amb una determinada quantitat d'anys per poder spoilejar lliurement i sense recança. 20? 30? No ens podem mullar. Més que res perquè encara hi ha pel·lícules, molt menys incrustades en la cultura popular que Star Wars que poden ser molt espoilejables i, així, esguerrar a molta gent la possibilitat de descobrir-les.


I, per concloure, deixeu-me afegir que el pitjor de tot és que els spoilermen o spoilerwomen mai es reconeixen com a tal. Encara no hi ha dades suficients per confirmar que és degut a que són mercenaris a sou d'una organització secreta esguerra-pel·lícules i que, per aquest motiu, en ser acusats amaguen el cap sota l'ala. Però la veritat és que cada cop que algú fa un spoiler i és acusat s'espolsa les responsabilitats.
Aturem-ho! Aturem ara mateix l'impunitat spoilereística d'aquells que cometen un crim d'aquesta grandària. Obliguem-los, com a càstig, a veure les pel·lícules que ens han destrossat marxa enrere. Apliquem-los-hi el "ull per ull" i desvetllem-los-hi spoilers de pel·lícules i sèries que encara no han vist, amarguem-los-hi la vida tal com ells ens l'han amargada a nosaltres.