L'has de veure, ho saps. No et pots perdonar no haver-la vist encara. És un clàssic, un tros de clàssic. És una obra mestra (o això diu tothom). Ha guanyat tots els premis prestigiosos haguts i per haver. Però no l'has vista perquè et fa mandra. Dura tres hores. O és d'un director que les fa lentes, amb plànols llargs i insistents en els que no es mou ni un bri d'aire i ningú diu res durant molta estona. Què vols?, fa mandra.
Doncs a l'Última Projecció, fans com som de les pel·lícules pretensioses, amb aquell punt d'esnobisme que ens caracteritza i sempre amb la vocació de servei públic per endavant, volem donar-vos un cop de mà, tot llistant una sèrie de trucs que us permetran escometre tants clàssics llargs i lents com vulgueu. Som-hi, que comencem:

1. Aïlla't

Desconnecta tots els dispositius, alarmes, despenja el telèfon fix i tot. Una interrupció al mig d'una pel·lícula llarga pot ser nefasta, et pot fer abandonar després de l'esforç d'haver aguantat ja més de mig metratge.

2. Redueix les interferències biològiques

A una pel·lícula que se'ns resisteix cal atacar-la amb el cos en perfectes condicions. Cal afrontar tres hores de metratge amb una puresa interior literal. Dit d'una altra manera: ves al bany abans. I si no en tens ganes, doncs te les fas venir, que diu la meva sogra. No voldràs que el teu cos —savi com és— tingui a bé interrompre't cada cop que a la pel·lícula hi surti un riu o una aixeta oberta, no?
De la mateixa manera, menja alguna cosa abans de començar. Això sí, evita coses que et donin set o massa copioses; volem apaivagar la biologia, no estimular-la! El cos del cinèfil és un temple.(NOTA: aquest truc no serveix per veure pel·lícules de set hores com 'Satántangó' de Béla Tarr).

3. No et preparis res per picar

Ah, no, ni de broma. Si per "passar millor" l'estona mentre veus la pel·lícula comences a picar estàs perdut. Tal com passa al cinema amb les crispetes, saber que tens alguna cosa per picar a l'abast fa que el teu cervell reservi una part de la seva activitat per insistir repetidament en recordar-te que pots fer-ho, que t'està esperant, tal com si les galetes de l'Alícia et diguessin allò de "menja'm".

4. Apaga els llums

Tot i córrer el risc d'adormir-se, el motiu de la present recomanació és concentrar l'atenció del cervell al màxim en la pantalla. Fes-ho.

5. Fora mascotes i derivats

Hi ha poques coses menys cinematogràfiques que un gat caçant les estrelles del firmament de 2001 en l'escena dels valsos. Bonic? I tant! Cute? Segur! Però no és a això al que hem vingut aquí, oi? Doncs això: mascotes castigades. I si tens criatures humanes, doncs també. O les endosses a uns tiets, a uns avis o a uns veïns, o les hi regales la Playstation 4 perquè no surtin de l'habitació en hores.

6. Deixa't portar


En les pel·lícules lentes (pensa en Tarkovsky, Kubrick, Bergman, Dreyer, etc.) passen moltes més coses de les que semblen, però aquestes, a diferència del cinema de crispetes, no són tan literals a nivell de llenguatge o d'actors. Per posar un exemple, un plànol fix de vora deu minuts amb el que Tarkovsky obre 'Sacrifici' (Offret, 1986) no busca tant explicar-te coses literals com posar-te en situació, a to, per preparar-te per la resta del metratge. La cadència i el ritme visual d'aquest tipus de pel·lícules són l'oposat a 'Los Vengadores' (The Avengers, 2012, Josh Wheddon) i l'experiència fílmica que busquen regalar-te té a veure amb una qüestió anímica i emocional, no tan racional. Un altre exemple magnífic: una de les escenes de "vent" de 'Satántangó' (1994) de Béla Tarr. Mira-la amb atenció encara que sigui durant 30 segons i diga'm que no té un "rotllo" increïble, un embruix estrany que et captiva, tot i estar mirant una cosa tan estàtica com aquesta:
Per tant, deixa't portar, deixa't endur per aquesta cadència, per aquest riu d'imatges i de sons que t'ha de transportar anímicament a un altre indret (no, no és a l'Hotel Morfeu).

7. Deixa de preguntar-te si l'estàs entenent

És veritat que, molts cops, aquests tipus de pel·lícules tenen un rerefons intel·lectual de vegades complex de copsar de bones a primeres. Són d'aquelles pel·lícules que necessitaràs digerir més enllà del seu visionat. No tinguis pressa, doncs, perquè el Kubrick no vol que entenguis què carall significa el monòlit quan encara estan els micos donant-li voltes. Si no pares de preguntar-te tota l'estona si l'estàs entenent et bloquejaràs i deixaràs de percebre allò més evident alhora que perdràs el to i ja no et serà fàcil tornar a reconnectar amb la pel·lícula.

8. No et bloquegis

Si, encara que no t'ho preguntis, ets conscient que no estàs entenent res, no t'amoïnis. Molt probablement el David Lynch no pretén que entenguis res fins al final de les seves pel·lícules. Les seves cintes són com trencaclosques dels quals ell tan sols et facilita algunes peces. Al final, però, sempre te'n facilitarà una que les uneix totes o que, si més no, et permet posar-li fil a l'agulla. No tinguis pressa. Al final tot prendrà sentit.

9. Gaudeix dels esdeveniments que trenquen

Portes una hora i mitja veient, amb un to molt assossegat, com un pare i una filla que viuen en una casa pairal atrotinada fan vida normal, es lleven, es vesteixen, es fan l'esmorzar, se'l mengen, van a cuidar del seu cavall, tornen a l'interior per cuinar el dinar, se'l mengen, es fa fosc, encenen una espelma, callen i, en definitiva, no fan res especial. És llavors —recorda, una hora i mitja més tard— quan piquen a la porta. I aquell esdeveniment senzill, comú i quotidià et parteix en dos. El repic a la porta t'esquerda l'ànima. Talment com si fos un ensurt en una pel·lícula de por, el truc a la porta redibuixa tot el que has vist fins al moment, li dóna sentit a aquesta mena de sopor que s'ha anat apoderant de tu. Un simple truc a la porta, que en qualsevol altra pel·lícula no seria més que un fet quasi imperceptible, aquí esdevé un món, una de les escenes cabdals de la pel·lícula i, al final de tot, una d'aquelles que mai no oblidaràs com et vas sentir. Tot això passa a 'El caballo de Turín' (The Turin horse, 2011) del Béla Tarr. I, com et pots imaginar, sense la primera hora i mitja de "normalitat" desproveïda d'emocions, aquest truc a la porta no faria el mateix efecte. Confia, sempre arribarà el moment de trencament.

10. Practica i tingues paciència

No és el mateix llengua que llenguatge. I el cinema és un llenguatge que, en realitat, fa servir diferents llengües, com si de diferents idiomes es tractés. I si bé hi ha idiomes més accelerats (el parlen directors com el J.J. Abrams, el Roland Emmerich, James Cameron i gent així), n'hi ha d'altres més pausats (articulats per directors com Kurosawa, Lean, Malick, Kar-Wai, Koreeda, Ki-Duk, i molts altres grans mestres). Cal aprendre la llengua, acostumar-se a com sona (i com es veu) i anar assimilant-ne les seves ressonàncies. Al final et resultarà tan natural com veure les pel·lícules que sempre has vist. Tingues paciència. Quants cops no has rellegit un llibre que no vas poder acabar fa anys i ara s'ha convertit en llibre de referència per a tu? Doncs el mateix passa amb les pel·lícules. Així que si ho intentes i no t'agrada, no defalleixis; probablement més endavant t'entrarà millor.

I per últim...

Ah!, i recorda: una pel·lícula llarga, suposada obra mestra i que tothom diu que és la millor no té perquè agradar-te. No tens cap obligació més enllà que la de tenir gust propi.

Alan Rickman ens ha deixat i és molt difícil escriure sobre un actor que ha treballat tant, sense caure en tòpics i paraules buides. Tot i així ho intento, perquè avui he vist que no era capaç de no escriure sobre ell. És molt difícil triar un sol personatge, no sé qui és el meu paper preferit dels que va interpretar Alan Rickman, segurament és perquè en tots ells hi havia quelcom d'especial que el feia únic i tremendament atractiu.



No era només la seva veu, profunda com cap altre, o la seva dicció absolutament exacta que et feia estar atent a la pantalla fins que acabava de pronunciar la última síl·laba. Ja fos a The song of Lunch, recitant Shakespeare o a Harry Potter, ell es delectava en la seva dicció lenta, precisa i teatral. Podria escoltar l'Snape per sempre, és el meu personatge preferit de Harry Potter, sense cap mena de dubte. Però no era només la seva veu el que el feia únic. No, eren més coses.

M'encantava com es movia, suau, felinament acostant-se als altres personatges de manera silenciosa i tremendament efectiva, i, molt de sobte, es girava, o es posava a còrrer, o es tensava com un cable... La petició és estranya però fixeu-vos (quan pugueu) en els seus girs sobtats. En Rickman girant-se de sobte, és absolutament còmic:  l'Snape, el Sheriff de Nottingham, l'Ed de El Asesino del calendario, en Gruber de La Jungla de Cristal... la manera com combinava els moviments ràpids i lents en un personatge, era molt sorprenent i divertida. Penso que per això ens encanten els seus dolents, personatges malvats amb sentit de l'humor que ens resulten divertits i acabem adorant... No hi ha ningú millor que el Sheriff de Nottingham al Robin Hood, príncep dels lladres: va robar la pel·lícula de principi a fi, ni tan sols un Kevin Costner pentinat i vestit com un flamant heroi dels 90 pot treure-li protagonisme al Sheriff amb menys paciència de la història del cinema.


I és que es pot dir que tot i que va fer majoritàriament papers secundaris, acabava sempre interpretant personatges que robaven la pel·lícula a la resta d'intèrprets: Ja sigui a Sentit i sensibilitat (on el Coronel Brandon ens fa patir com mai, amb la seva contenció i control) o bé a Love Actually, ambdues amb una Emma Thomson en estat de gràcia. Ni rodejat de grans actors era capaç de fer un secundari que passés desapercebut.


Feu una altra prova: mireu qualsevol pel·lícula en la que ell hi surti i fixeu-vos en els plans on ell hi apareix però no és el protagonista, les seves reaccions en segon terme no tenen preu. El protagonista ja pot estar dient el monòleg més emocionant, que si en Rickman està en el mateix pla els nostres ulls es desvien per observar-lo, atents a tots els seus moviments. Això és el que molts han qualificat com "carisma"o "atractiu". Es una paraula que no deixa de sortir a gairebé tots els articles que l'intenten definir.


Molts companys seus han parlat de la seva gran capacitat com actor, del seu sentit del humor, de la seva bondat i la seva fidelitat. En Daniel Radcliffe, en Kevin Smith o l'Emma Thomson per citar-ne només alguns, ens han donat una pista de la seva personalitat, aquella part d'un actor que els espectadors no arribem mai a conèixer, però que en el cas de l'Alan Rickman podíem percebre en les seves (enormes) interpretacions.
Descansa en pau Alan Rickman.

Un any més, els Golden Globes ens deixen amb un somriure a la cara: la mala baba de Ricky Gervais, els premis sorpresa (Lady Gaga), els ja esperats ("Del Revés"), els que fan il·lusió (Ennio Morricone) i els que no ens esperàvem (Jon Hamm). Aquí teniu la llista sencera dels guardonats  i uns quants vídeos que (esperem) que us alegrin el matí, més que els acudits de Jonah Hill.

Aquests han estat els guardonats:

Cinema: 

MILLOR PEL·LÍCULA DRAMA
The Revenant
dirigida per Alejandro G. Iñárritu

MILLOR PEL·LÍCULA COMÈDIA O MUSICAL
Marte
dirigida per Ridley Scott

MILLOR DIRECTOR
Alejandro G. Iñárritu
per The Revenant

MILLOR ACTOR PRINCIPAL DRAMA
Leonardo di Caprio
per The Revenant

MILLOR ACTIU PRINCIPAL DRAMA
Brie Larson
per Room

MILLOR ACTOR PRINCIPAL COMÈDIA O MUSICAL
Matt Damon
per Marte

MILLOR ACTRIU PRINCIPAL COMÈDIA O MUSICAL
Jennifer Lawrence
per Joy

MILLOR ACTOR SECUNDARI
Sylvester Stallone
per Creed


MILLOR ACTRIU SECUNDÀRIA
Kate Winslet
per Steve Jobs

MILLOR GUIÓ
Aaron Sorkin
per Steve Jobs

MILLOR CANÇÓ
Writing's On The Wall
per Spectre

MILLOR BANDA SONORA ORIGINAL
Ennio Morricone
per The Hateful Eight

MILLOR PEL·LÍCULA EXTRANGERA 
Son of Saul (Hongria)
de László Nemes

MILLOR PEL·LÍCULA D'ANIMACIÓ
Del Revés
de Pete Docter i Ronnie Del Carmen

Televisió 

MILLOR SÈRIE DE TV DRAMA
Mr. Robot

MILLOR SÈRIE DE TV COMÈDIA O MUSICAL
Mozart in the Jungle

MILLOR ACTOR PRINCIPAL SÈRIE TV DRAMA
Jon Hamm
per Mad Men

MILLOR ACTRIU PRINCIPAL SÈRIE TV DRAMA
Taraji Henson
per Empire

MILLOR ACTOR PRINCIPAL SÈRIE TV COMÈDIA O MUSICAL
Gael García Bernal
per Mozart in the Jungle

MILLOR ACTRIU PRINCIPAL SÈRIE TV COMÈDIA O MUSICAL
Rachel Bloom
per Crazy ex-girlfriend

MILLOR MINISÈRIE O TVMOVIE
Wolf Hall

MILLOR ACTOR EN MINISÈRIE O TVMOVIE
Oscar Isaac
per Show me a hero

MILLOR ACTRIU EN MINISÈRIE O TVMOVIE
Lady Gaga
per American Horror Story


MILLOR ACTOR SECUNDARI EN SÈRIE, MINISÈRIE O TVMOVIE
Christian Slater
per Mr. Robot

MILLOR ACTRIU SECUNDÂRIA EN SÈRIE, MINISÈRIE O TVMOVIE
Maura Tierney
per The Affair

Videos: 

Denzel Washington rep el Premi Cecil B. DeMille



Lady Gaga apartant subtilment en Leo, en el seu camí a recollir el premi

The staircase passa per ser, molt probablement, la primera serialització televisiva d'un documental judicial. Ara que les peripècies del Robert Durst a The jinx o del Steven Avery a Making of a murderer han aconseguit esmunyir-se entre les millors sèries de l'any competint en igualtat de condicions amb sèries de ficció ben reputades (Mr. Robot, Mad men, Unreal, Leftovers, Fargo, Sense8, etc.) pot ser interessant revisar The staircase per veure un plantejament molt similar. Estructurada al voltant de vuit episodis d'uns quaranta minuts, explica el bastiment de l'estratègia defensiva al voltant de la figura del Michael Peterson, acusat d'assassinar la seva esposa, tot i que ell assegura que va ser un accident, que va caure per les escales. El director del documental, en Jean-Xavier de Lestrade (que ja havia guanyat un oscar documental per Un coupable idéal), segmenta la narració en aquests capítols de forma força cronològica des de la trucada del Michael al 911 demanant ajut fins a l'emissió del veredicte per part del jurat, passant pel treball exhaustiu de recerca de proves, les simulacions d'interrogatoris, etc.

The staircase, per tant, a diferència de The jinx o Making of a murderer, opta per una aproximació més realista, menys intervencionista. Aquí no hi ha reconstruccions ficcionades del suposat assassinat, no hi ha (excessiva) manipulació temporal, no hi ha un exagerat sentit de la dramaturgia (si de cas, hi ha un exagerat sentit de la documentació). Per tant, ens atrevim a dir que aquesta sèrie documental agradarà particularment a aquells que van trobar The jinx massa manipuladora (que ho és, però alguns en vam gaudir molt, d'aquesta manipulació).
Allò que importa a The staircase és que hi hagi una càmera present en tot moment del procés. Interessa veure com l'acusació munta el cas de presumpte homicidi a partir del que l'acusat diu que és un accident. Interessen els fills i el que en pensen, del seu pare i de la seva suposada innocència. Interessa veure com l'equip defensor, ben pagat i amb artilleria pesada, s'aboca a la defensa del seu representat amb unes exhaustives sessions d'anàlisi de la situació, comptant amb multitud d'experts en diferents camps, organitzant focus groups per assabentar-se de com es percep un cas tan mediàtic en la societat. Interessa, per tant, la veritat. (La pròpia veritat, sense excessiva intervenció del director, ja ens aporta un acusat amb secrets, unes proves misterioses, revelacions sobtades i, fins i tot, un equip del fiscal del districte absolutament malvats i malintencionats). Però, sobretot, interessa la justícia i com aquesta s'articula al voltant de les persones implicades, deshumanitzant-les i convertint-les en peces soltes en un tauler dominat per mans alienes. La justícia no surt ben parada d'aquest documental, i això no té a veure amb si el veredicte final ens sembla just o no, si ens sorprèn o no. Té a veure amb la clínica dissecció de la mort violenta d'una persona.

Fes una cosa: si has arribat aquí i no has vist 'The Jinx' encara, ves a veure-la i torna després.
Fes-ho, perquè aquesta sèrie documental és una d'aquelles que és una aposta segura, una recomanació serièfila amb la que no fallaries mai. Per què? Perquè és fantàstica, de cap a peus, perquè és original i conté algun dels moments més fantàstics de la història de la televisió moderna. Perquè ens entenguem, alguns dels seus moments estan a l'alçada de la trucada que anuncia la mort de la Laura Palmer, la revelació de la cara del Robin Masters, la sessió motivacional del David Brent, el 'not Penny's boat' o el final de 'A dos metros bajo tierra'.

I et fem aquesta recomanació sabent que cada cosa de més que sàpigues sobre el personatge del Robert Durst abans de veure aquest documental serialitzat, pitjor, molt pitjor. L'Andrew Jarecki, que ja ens va trasbalsar amb el seu 'Capturing the Friedmans' i amb la producció del fascinant 'Catfish', fa allò que els documentalistes moderns (i no tan moderns) fan a la perfecció: convertir una història real en un artifici deliciós i que t'estira cadascun dels pèls per posar-los tots de punta. Se n'ha parlat molt, en realitat, de la veracitat o de la manipulació a la que Jarecki sotmet la trama documental d'aquest personatge televisiu ja mític que és el Robert Durst. Però tant se val. És evident que manipula la cronologia, selecciona molt curosament els testimonis, etc. Però, insisteixo, tant se val.

Tant se val perquè la història que està explicant és allò que se'n diu stranger than fiction. Veient els sis capítols de The Jinx un té la sensació, en molts moments, d'estar veient alguna cosa impossible, que no pot ser real, que s'assembla massa al que hem vist recentment a 'True Detective' o a qualsevol episodi de 'Mentes Criminales'. L'inici de la sèrie, amb la troballa d'un cos desmembrat, a trossos, llençat a un llac poc profund ja ens sembla impossible. Però és que The Jinx té tants asos a les mànigues com capítols. I cada cop que un creu haver assistit a alguna cosa absolutament inversemblant, la realitat ens colpeja un cop més. Perquè ens entenguem: aquest assassinat horrible, aquest esquarterament inicial no és més que la punta del fil que, en tibar-lo, desenreda tot el cabdell, revelant una de les històries més increïbles que mai s'han narrat en televisió.


No és pas, The Jinx, el primer documental serialitzat —el primer del que tenim constància és el mític 'El caso de la escalera' (Soupçons, 2004, Jean-Xavier de Lestrade), tot i que també podríem tenir en compte 'The lost paradise' (1996, Joe Berlinger i Bruce Sinofsky), que si bé es tractava inicialment d'una pel·lícula del 1996, se'n van produir dues continuacions que la convertirien en "seriada"— però la potència de la seva història i l'hàbil forja de la narrativa per part de Jarecki (embolcallat en una producció magnífica, hi ha molts diners aquí dins) el converteixen en un pinacle indiscutible de la televisió moderna. La seva estructura narrativa, partint d'un in media res que et col·loca al bell mig de l'huracà per després descobrir com s'hi ha arribat i desvetllant una fotografia molt més àmplia i tenebrosa, t'atrapa inexorablement mentre et du cap als racons més repugnants de la nostra societat. La ingent panòplia de familiars, amics, testimonis, detectius, policies, fiscals del districte que deambulen per davant les càmeres de Jarecki converteixen el visionat en un complex trencaclosques que el propi espectador pot anar muntant a mesura que les noves pistes i punts de vista reforcen o refuten possibles teories.

I ara sí, paraula: si no has vist sencera The Jinx fes el favor de no continuar llegint. T'espatllaràs una de les més intenses experiències televisives de la història.



COMPTE: SPOILERS HORRIBLES A PARTIR D'AQUÍ________________________________

Aquesta experiència televisiva definitiva que és The Jinx (i molt particularment el seu final) ens ha deixat diverses curiositats amb les que aquell que l'hagi vista podrà delectar-se. Repassem-les:
     - Dos anys, dos anys sencers van passar des que les paraules finals del Robert Durst van ser

Com es pot resumir aquesta pel·lícula? Fàcil. Són dos energumens egocèntrics que es piquen durant anys. Ja està. El que dues altres persones més assenyades haguessin resolt amb un parell de minuts i haguessin seguit amb les seves vides, ells no, ells necessiten dedicar tots els seus esforços a superar l'altre. Són, per dir-ho així, d'aquella gent tòxica que no és feliç si no és en referència als demés. Tu imagina't: a un paio guapo, seductor, divertit, que sap gaudir de la vida, amb les admiradores penjades del coll tot el dia se li pot amargar la tarda si no guanya una cursa. El paio és capaç d'oblidar tot allò bo que té al seu abast si l'altra en discòrdia el supera, el guanya. Així d'intel·lectualment complexos són aquests dos personatges retratats aquí.

La gràcia, és clar, està en que un dels dos, si més no, se n'adona, d'això, i aprèn a valorar allò que té més enllà de la competició. No tinc clar que calgués tota una pel·lícula per explicar això, però és veritat que el Ron Howard (director pel qual no tinc cap mena d'interès) és capaç de filmar alguna cosa decent (decent, no bona, no fantàstica, no obra mestra, simplement decent) amb una història ben simple/ximple al voltant d'una cosa aparentment tan avorrida per a un servidor com són les curses de cotxes.

Li agraeixo al Howard no haver volgut insistir massa en les curses, no haver farcit la meitat de la pel·lícula amb "emocionantíssimes" escenes de cotxes retrunyint i avançant temeràriament d'altres (per això me'n vaig un dia a la carretera de La Rabassada i ja em faig a la idea). Una altra pel·lícula que explica alguna cosa molt similar com és Días de trueno (Days of thunder, 1990, Tony Scott) queia, justament, en aquest parany i la cosa era avorrida com... com una cursa de Fòrmula 1 (per a algú que no n'és fan). El Howard, doncs, sembla més interessat en les vides privades i els pensaments d'aquests dos energumens. I s'agraeix.


S'agraeix també el to retro, l'encert físic del càsting (tot i el lamentable desaprofitament dels personatges femenins), que el Hemsworth sigui dels pocs actors que triomfen pel físic però que poden actuar i dir algunes ratlles sense haver-nos de posar tot taps a les orelles. Ara bé, no se li agraeix gens ni mica que faci servir a l'insofrible Daniel Brühl, aquí a més amb unes dentoles que li impedeixen articular paraula, per encarnar al Nikki Lauda. Això sí que no t'ho perdonaré mai, Ron.

Filies i fòbies a banda, en tot cas, la pel·lícula no és inaguantable, la qual cosa ja sembla molt tenint en compte que explica la història de dos pelacanyes lamentables dotats d'uns cervells microscòpics obcecats amb la competitivitat interpersonal.

Què li passa al J.C. Chandor que en totes les seves pel·lícules, tenint diners, un bon i selecte grup d'actors i una bona història que explicar sempre entrega pel·lícules fredes i incomplertes, com mancades d'alguna cosa? No li direm que és un mal director perquè, al cap i a la fi, les seves tres pel·lícules fins a data d'avui són prou decents i, probablement, per sobre de la mitjana habitual. Però sempre ens deixa la sensació, amb aquell fredor tan seva, que alguna cosa no rutlla, que el resultat no dóna més que la suma dels seus elements per separat.

I està clar que una història d'un immigrant (Abel Morales, serè i segur Oscar Isaac) que regenta un prosper negoci de distribució de gasoil i que busca culminar el seu ascens amb la compra d'una propietat que li assegurarà el domini del mercat és interessant, molt interessant. I ho és, molt en particular, perquè l'Abel vol fer-ho sense caure en el mal, en les conductes mafioses i violentes tan pròpies del sector. I ho vol ser perquè vol complir el seu somni americà sense jugar amb les cartes marcades. Però es pot complir el somni americà sense les cartes marcades?, sense violència?. La seva muller (pertinent, Jessica Chastain, multipremiada) és americana, filla de l'empresari al que l'Abel li ha comprat el negoci. Ella sap la resposta a aquestes preguntes.



I està clar que tant l'Oscar Isaac com la Jessica Chastain funcionen i aixequen les escenes per si sols. I està clar que el guió és sòlid. I que els sobtats ensurts (forçats amb efectes de so fora mida) et trasbalsen i et reconnecten a una història que parla de violència sense passar-te-la per la cara.
No hi ha, en definitiva, res dolent en aquesta pel·lícula. Tot és bo, els ingredients són de qualitat. Potser tan sols li falta aquell relligat que tan sols els xefs més delicats i enginyosos saben coure.

El dia de Nadal d'enguany els Radiohead van penjar al seu perfil de Soundcloud la descàrrega gratuita de la seva cançó per a Spectre (2015), l'última pel·lícula de James Bond.

Thom Yorke comenta que fa un any se'ls va encarregar que escriguessin una cançó per als crèdits inicials de la nova pel·lícula, que havia de ser la continuació d'Skyfall.
Diuen que totes les bandes volen una cançó seva a la franquícia Bond, i pel tuit de Thom York veiem que a ells els hagués fet més il·lusió del que nosaltres haguéssim pensat. En Thom tuitejava això:

“Last year we were asked to write a theme tune for the Bond movie 'Spectre.' Yes we were. It didn’t work out, but became something of our own, which we love very much. As the year closes we thought you might like to hear it. Merry Christmas. May the force be with you.”

.. As the year closes we thought you might like to hear it. Merry Christmas. May the force be with you ... https://t.co/BXN8MQKJyQ

— Thom Yorke (@thomyorke) diciembre 25, 2015

Finalment no va poder ser, i la guanyadora del mèrit d'obrir l'última pel·lícula de Bond va ser Writing's On The Wall de Sam Smith.

Sam Smith o Radiohead, què preferiu?

Personalment prefereixo el falset de Thom Yorke al de Sam Smith, tot i que les dues cançons ho tenen difícil per superar la fortuna crítica de la cançó d'Adele per Skyfall.

Per a que pugueu comparar us deixem els crèdits originals d'Spectre i un muntatge que hem trobat dels crèdits de la pel·lícula amb la cançó dels Radiohead.

I a vosaltres, quina us agrada més?

Els British Independent Film Awards que es van entregar a Londres la passada nit van premiar la pel·lícula Ex-Machina d'Alex Garland amb 4 guardons: Millor Pel·lícula independent, Millor director, Millor guió i els Millors efectes visuals.

Altres guanyadors van ser Tom Hardy pel seu doble paper a Legend i Saoirse Ronan per Brooklyn.
     - Premi Discovery: Orion: The Man Who Would Be King
     - Premi Variety: Kate Winslet
     - Assoliment Destacat en Art: Andrew Whitehurst pels efectes visuals de Ex Machina
     - Millor Curtmetratge: Edmond
     - Millor promesa debutant: Abigail Hardingham, Nina Forever
     - Premi Richard Harris: Chiwetel Ejiofor
     - Premi Especial del Jurat: Chris Collins

Tom Hardy, a la catifa vermella uns minuts abans de recollir el seu premi al Millor actor per Legend

Espero que la disfruteu!

Ningú pot dubtar a aquestes alçades de la partida que el Ridley Scott és un director capaç d'infligir dues hores de tensió espacial (com a Alien) o d'explicar faules de ciència ficció existencials (com Blade Runner). Però que ho sàpiga fer, que ho hagi demostrat amb antelació no vol dir que ho hagi tornat a fer. Perquè a The martian, ja us ho diem ara, no ha fet cap de les dues coses. Scott ha prescindit parcialment de la tensió dramàtica i totalment de la intenció cienciaficcional. I entenem que ho ha fet volent.

Perquè sembla molt evident que Scott ha volgut, amb The martian, fer un entreteniment grandiloqüent i car, farcit d'estrelles de diverses magnituds però totes reconeixibles (Matt Damon, Jessica Chastain, Jeff Daniels, Chiwetel Ejiofor, Kristen Wiig, Kate Mara, Michael Peña, Sean Bean, Donald Glover) que entretingui durant dues hores i un se'n vagi a casa tan content, sense replantejar-se la vida ni l'existència. I compleix, abastament.

The martian és una pel·lícula d'aventures a l'espai (que no de ciència ficció), amb tot el que això comporta. El pobre Matt Damon, un cop més, és deixat enrere (per error involuntari, per descomptat, sempre és involuntari) pel seu país. I, és clar, el seu país, representant com és dels valors de la humanitat del segle XXI, no pot deixar-lo allà tirat: cal anar-lo a buscar, jugar-s'ho tot a una carta (és a dir, les vides d'altres) per rescatar una vida humana, doncs el seu valor és incalculable (i si és el Matt Damon, encara més). Per tant, la pel·lícula segueix en paral·lel els esforços dels humans que fan el que poden per organitzar-se i col·laborar en la salvació de l'astronauta, alhora que el pobre Matt Damon, tot sol i cada cop més mancat de subministraments, es busca la vida per aguantar fins que arribi la cavalleria.


I aquesta lluita per la supervivència de l'astronauta, que en altres mans hagués suposat un tour de force extenuant contra els elements (un Gravity, per entendre'ns), aquí és servit enfocant-se més en les solucions que no pas en els problemes. Dit d'una altra manera, l'Scott no ens planteja amb suficient dramatisme ni èmfasi en cadascun dels petits/grans problemes que l'astronauta afronta per sobreviure, sinó que, directament, ens mostra al Matt Damon tenint la idea que li solucionarà el problema de manera quasi immediata. No tinc prou queviures? Doncs planto patates. Tinc fred? Tinc aquí una càpsula d'urani que em farà d'estufa. Etc. La càrrega dramàtica no està en el problema, està en la solució, en l'habilitat de Damon per sortir-se'n de totes les situacions compromeses aparentment sense massa esforç (és capaç, ell solet, de llevar una coberta de la nau d'un pes aproximat de 400 kg, després d'haver patit restriccions alimentàries durant molts mesos).
És a dir, que per descomptat que hi ha tensió en quant als obstacles que li van apareixent, però aquests es dissolen ràpid doncs el Matt Damon ho pot tot. La ciència, l'ésser humà intel·ligent, ho poden tot. I l'Scott no ens vol fer patir massa, en aquest sentit. El desconfort de l'espectador dura poc, el confort, per contra, se li subministra ininterrompudament (amb l'afegitó d'uns quants tocs de sentit de l'humor, allò que Ridley Scott mai no ha tingut ni fet gala). I tothom està disposat a col·laborar-hi. Fins i tot el govern xinès, que accedeix a descobrir un projecte aeroespacial secret per, de mutu propi, proposar ajudar a la NASA. Perquè, això sí, la pel·lícula és políticament correcta en tots els sentits.


I si el Ridley té a bé desproveir la pel·lícula d'un excés de tensió, també sembla fugir de qualsevol intenció filosòfica o de reflexió al respecte del que està explicant (fuig de fer allò que en diríem un Interstellar, un 2001, què carall!, un Blade Runner!). Aquí no hi ha massa a mastegar. I, de fet, la inclusió cap al final d'un epíleg francament lamentable més que donar-li el punt intel·lectual el que fa és fer-te adonar que, en realitat, acabes de passar dues hores (dues bones hores) sense pensar en res, deixant-te convèncer que l'home i la ciència ho poden tot si col·laboren. Perquè aquesta pel·lícula, amics, no va de pensar: va d'entretenir.

La nostra estimada IMDB (Internet Movie DataBase) celebra enguany els seus 25 anys d`'història, i com qualsevol amant del cinema, nosaltres els felicitem de tot cor.

Curiositats: 

- Vladimir, tal com t'havia dit anteriorment, si veiés que has millorat...
- Però com puc millorar si estic empitjorant?!?! Intento dir-te que cada dia estic pitjor per les circumstàncies, per la situació, i em dius "fins que vegi que estàs millor". Cada cop estic pitjor! Així que deu ser pel tractament, o per la situació, o el lloc, o... o els altres pacients internats. No sé per què. Només vull tornar a la presó, on haig d'estar.


Aquesta conversa té lloc entre un representant del comitè que ha de aprovar o denegar l'alta d'un pacient en el centre psiquiàtric de Bridgewater (Massachusetts) i el Vladimir, un pacient que hi ha estat enviat des de la presó del comtat. Després d'un any i mig, el Vladimir prefereix tornar a la presó que quedar-se a Bridgewater.

Frederick Wiseman és un dels més grans documentalistes de la història del cinema (amb el permís dels meus adorats Errol Morris i Werner Herzog). I és, a més, com els bons documentalistes, un cineasta irredempt (als seus 85 anys, aquesta temporada ens ha entregat una de les millors pel·lícules, National Gallery), inquiet i incansable, incapaç de no embarcar-se, any rere any, en la filmació d'algun nou treball, sovint amb la intenció d'apropar-se (i apropar-li al públic) aspectes de la nostra societat prou desconeguts. És, justament, el cas de la seva primera pel·lícula, aquesta Titicut Follies, en la que el Wiseman s'escola dins del sistema d'institucions psiquiàtriques.


I perquè us en feu una idea, el que va filmar (era l'any 1966) va provocar, previ a la seva exhibició al Festival de Cinema de Nova York, que l'estat de Massachusetts en prohibís l'exhibició, prohibició que, a pesar de les apel·lacions de Wiseman, romangué vigent fins al 1991. I és que el que l'ull del Wiseman va filmar allà dins foren pacients reclosos en cel·les durant dies sencers, alimentació a la força, condicions higièniques molt laxes, vexacions diverses, i un llarg etcètera de tractaments inhumans. El més esfereïdor de tot, però, és l'absoluta manca d'empatia dels guàrdies de la institució, incapaços de tractar-los amb dignitat, de cuidar-los, de ser comprensius o de fer-los-hi costat. Aïllats del món, reclosos sota la vigilància de funcionaris despreocupats i mancats de la més mínima decència humana, els malalts deambulen per les seves cel·les, pel pati o per les instal·lacions abstrets en les seves pròpies paranoies, abocats a l'angoixa permanent per un món que no els vol ni veure ni comprendre.


Amb una narració intencionadament insidiosa, deixant que la càmera rodi quan res no sembla presagiar una reacció valuosa o memorable, Wiseman encapsula en 80 minuts un retrat d'una societat que mira cap a una altra banda mentre l'egòlatra superintendent de Bridgewater organitza un concurs de talents entre els pacients a major glòria d'ell mateix i de les seves habilitats de showman. I retrata aquesta societat posant l'ull, justament, sobre allò que aquesta no vol veure, allò que li incomoda i molesta, allò que preferiria que no existís.

Ha estat aquesta Mr. Robot, del Sam Esmail, sens dubte, la sèrie més anomenada aquest estiu entre els cercles dels més àvids addictes a les sèries. La història d'un jove, l'Elliot, amb enormes problemes de sociabilitat però, alhora, crac absolut del hacking i del cracking, que es veu barrejat en una trama per salvar el món de les grans corporacions capitalistes que la dominen i subjuguen.
I ha creat allò que se'n diu buzz entre els serie-addictes perquè, inevitablement, Mr. Robot és una bona sèrie. I ho és, per començar, des del seu embolcall, una fotografia freda i intencionadament desenquadrada (el director del pilot és el Niels Arden Oplev, autor de la versió danesa de 'Millenium 1: Los hombres que no amaban a las mujeres'), que sempre convida al desencaix emocional. I l'Elliot, encaputxat, cap cot, evitant mirar als ulls del món, li parla a l'espectador del que li està passant, fent-lo servir d'àncora . Li pregunta què ha de fer, si s'ha d'ajuntar amb aquesta colla de penjats informàtics que volen dinamitar els pilars del món, o si és millor que s'alinei amb les corporacions, o si ha de salvar els amics, o si, o si, o si... Dubtes i més dubtes; inseguretats i desconfiances. Perquè el problema de l'Elliot no és saltar-se barreres de seguretat informàtiques. El problema de l'Elliot és saltar-se les barreres humanes i emocionals que el connectarien —i, per tant, el deixarien exposat— a altres persones. Parapetat darrera de firewalls i proxies, l'Elliot és com un ordinador (un robot, potser?) que guarda secrets que no vol que ningú —ni ell mateix— descobreixi.


Visualment llaminera, amb una trama molt interessant, encara que farcida de trucs, trampes i errors importants (algú ens pot explicar perquè hem vist imatges de l'inexistent pare de l'Elliot quan ell no hi és present? És un error narratiu? O és que nosaltres, els espectadors, també veiem visions?), Mr. Robot entrega deu capítols molt per damunt de la mitjana i, a pesar de la seva languidesa narrativa, aconsegueix atrapar l'espectador en aquest enteranyinat d'interessos, bits i revolucionaris sense dutxar. L'Esmail s'agrada, i es nota. La seva virginitat com a creador i showrunner, si bé li han fet cometre algunes patinades, sembla no importar-li i insisteix en atrevir-se a explicar una història amb visos d'autoria i pols propi i intransferible.
No agradarà a tothom, però Mr. Robot és una sèrie molt apreciable, seriosa, rabiosament actual, ostentosament moderna i de grans possibilitats que els àvids devoradors de sèries apreciaran per la seva actitud i moderada complexitat.

S'acaba la pel·lícula. Fos en negre. Comença a sonar la música. Alguns espectadors s'aixequen i fan ombres sobre els títols de crèdit. Però tu no, tu et quedes assegut, potser amb els ulls aclucats, tot escoltant la música. Tot escoltant el "End titles theme", la cançó que tanca l'experiència fílmica.
I si bé hi ha pel·lícules que escullen qualsevol cançó per tancar-se, qualsevol tema pop de l'artista del moment que ha de permetre augmentar les vendes dels CDs de la banda sonora, altres, per contra, escullen un tema que acabi d'arrodonir-la, que, fins i tot, li afegeixi una mica més de sentit a tot plegat, que sigui la clau per entendre allò que el director pretenia amb la última escena.
En aquesta secció, precisament, busquem recopilar aquestes cançons tan especials, aquelles que realment formen part de la pel·lícula i que no són un afegitó més. 


Just darrera d'una pel·lícula tan fantàstica com és El lluitador (The wrestler, 2008, Darren Aronofsky) calia un llaç que arrodonís la història d'aquest perdedor perseverant, d'aquest intent de pare, intent d'amant, intent de persona que és el Randy "The Ram" Robinson. I el llaç el posà el Bruce Sprinsgteen amb una d'aquelles peces saturades de sentit i d'intenció: One trick pony.

El Marc Hernández, un melòman i cinèfil de primera, ens va passar un comentari del mateix Bruce Springsteen al respecte del tema:

You find your identity in the damage that's been done to you. Your find your identity in wounds and places you've been beaten up, and you turn them into a medal. And it's a very dangerous thing to do.
We all wear the things we survive with some honour. But the honour is in wearing these things but also in transcending. So this is somebody living in the search of that honour.

Have you ever seen a one trick pony in the field so happy and free?
If you've ever seen a one trick pony then you've seen me
Have you ever seen a one-legged dog making his way down the street?
If you've ever seen a one-legged dog then you've seen me

Then you've seen me, I come and stand at every door
Then you've seen me, I always leave with less than I had before
Then you've seen me, bet I can make you smile when the blood, it hits the floor
Tell me, friend, can you ask for anything more?
Tell me can you ask for anything more?

Have you ever seen a scarecrow filled with nothing but dust and wheat?
If you've ever seen that scarecrow then you've seen me
Have you ever seen a one-armed man punching at nothing but the breeze?
If you've ever seen a one-armed man then you've seen me

Then you've seen me, I come and stand at every door
Then you've seen me, I always leave with less than I had before
Then you've seen me, bet I can make you smile when the blood, it hits the floor
Tell me, friend, can you ask for anything more?
Tell me can you ask for anything more?

These things that have comforted me, I drive away
This place that is my home I cannot stay
My only faith's in the broken bones and bruises I display

Have you ever seen a one-legged man trying to dance his way free?
If you've ever seen a one-legged man then you've seen me