Titicut Follies (1967) - Frederick Wiseman

- Vladimir, tal com t'havia dit anteriorment, si veiés que has millorat...
- Però com puc millorar si estic empitjorant?!?! Intento dir-te que cada dia estic pitjor per les circumstàncies, per la situació, i em dius "fins que vegi que estàs millor". Cada cop estic pitjor! Així que deu ser pel tractament, o per la situació, o el lloc, o... o els altres pacients internats. No sé per què. Només vull tornar a la presó, on haig d'estar.


Aquesta conversa té lloc entre un representant del comitè que ha de aprovar o denegar l'alta d'un pacient en el centre psiquiàtric de Bridgewater (Massachusetts) i el Vladimir, un pacient que hi ha estat enviat des de la presó del comtat. Després d'un any i mig, el Vladimir prefereix tornar a la presó que quedar-se a Bridgewater.

Frederick Wiseman és un dels més grans documentalistes de la història del cinema (amb el permís dels meus adorats Errol Morris i Werner Herzog). I és, a més, com els bons documentalistes, un cineasta irredempt (als seus 85 anys, aquesta temporada ens ha entregat una de les millors pel·lícules, National Gallery), inquiet i incansable, incapaç de no embarcar-se, any rere any, en la filmació d'algun nou treball, sovint amb la intenció d'apropar-se (i apropar-li al públic) aspectes de la nostra societat prou desconeguts. És, justament, el cas de la seva primera pel·lícula, aquesta Titicut Follies, en la que el Wiseman s'escola dins del sistema d'institucions psiquiàtriques.


I perquè us en feu una idea, el que va filmar (era l'any 1966) va provocar, previ a la seva exhibició al Festival de Cinema de Nova York, que l'estat de Massachusetts en prohibís l'exhibició, prohibició que, a pesar de les apel·lacions de Wiseman, romangué vigent fins al 1991. I és que el que l'ull del Wiseman va filmar allà dins foren pacients reclosos en cel·les durant dies sencers, alimentació a la força, condicions higièniques molt laxes, vexacions diverses, i un llarg etcètera de tractaments inhumans. El més esfereïdor de tot, però, és l'absoluta manca d'empatia dels guàrdies de la institució, incapaços de tractar-los amb dignitat, de cuidar-los, de ser comprensius o de fer-los-hi costat. Aïllats del món, reclosos sota la vigilància de funcionaris despreocupats i mancats de la més mínima decència humana, els malalts deambulen per les seves cel·les, pel pati o per les instal·lacions abstrets en les seves pròpies paranoies, abocats a l'angoixa permanent per un món que no els vol ni veure ni comprendre.


Amb una narració intencionadament insidiosa, deixant que la càmera rodi quan res no sembla presagiar una reacció valuosa o memorable, Wiseman encapsula en 80 minuts un retrat d'una societat que mira cap a una altra banda mentre l'egòlatra superintendent de Bridgewater organitza un concurs de talents entre els pacients a major glòria d'ell mateix i de les seves habilitats de showman. I retrata aquesta societat posant l'ull, justament, sobre allò que aquesta no vol veure, allò que li incomoda i molesta, allò que preferiria que no existís.