Fa un lustre, el mateix Wiseman ens va permetre veure com funcionava un museu de renom a National Gallery. Era un documental enorme, directe, gens ampul·lós, molt generós de metratge i d'idees. I ara ens arriba Ex Libris, un plantejament idèntic que, en aquest cas, ens obre les portes d'una biblioteca fascinant com és la New York Public Library.

Wiseman s'escola silenciosament (mai més apropiat comportament) en l'interior d'un mastodont de la cultura, buscant explicar no només com funciona una institució així sinó quina funció té, en realitat, en els nostres temps. Estan caduques, les biblioteques? Com s'adapten al segle XXI, a les noves tecnologies, a l'abundància d'alternatives per accedir a contingut divers? Wiseman ens dóna respostes deixant-nos assistir a conferències, reunions, visites d'escoles, històries personals (però també universals), deixant allà la càmera, com aquell qui no vol la cosa, deixant que capturi una llenca de la vida bibliotecària, dels seus racons, de les seves seus, dels seus treballadors i usuaris.


I és en aquesta no-intervenció de Wiseman que es situa a les antípodes de documentalistes com Jarecki o Herzog. De fet s'allunya, fins i tot, de sí mateix i dels seus inicis (veieu sinó l'estil raicalment diferent de la seva primera obra, l'esgarrifosa Titicut follies). No sabem quina cara té, el Wiseman. No cal. Ell no és el documental. Ell només mira i comparteix la seva mirada amb nosaltres.

És cert, en tot cas, que altres cops li ha funcionat millor, aquest mètode. Sense anar més lluny, allò que va capturar a National Gallery era molt més revelador i fascinant, potser perquè l'aura de l'art és més llampant que la de les lleixes d'una biblioteca, qui sap. Però el cert és que el metratge extens d'Ex Libris sembla contenir escenes sovint massa llargues i menys reveladores del que l'esforç i la paciència semblen merèixer. Wiseman sembla no haver estat de sort i la caça de moments notables en les tres hores del documental és lleugerament escadussera.


Potser el problema rau en que el mateix Wiseman confessa no haver posat un peu en una biblioteca en 45 anys. "Pensava que hi anaves a demanar llibres en préstec —diu en aquesta entrevista. No tenia ni idea de l'enorme varietat d'activitats que s'hi duen a terme." I qualsevol que hi hagi posat els peus en els darrers 45 anys sap que les biblioteques han canviat enormement i que el préstec de llibres és tan sols una de les seves moltes activitats i funcions.

Queda, en tot cas, una visita esplèndida i fascinant per una institució magnífica, una pedagogia de la seva labor i dels esforços d'adaptació a un nou món que sembla voler menystenir el valor de les biblioteques o de qualsevol institució que no hagi nascut amb el nou segle. I tot això de la mà d'un dels més grans documentalistes de la història que als seus 90 anys segueix volent descobrir el món i compartir-ho amb nosaltres.

- Vladimir, tal com t'havia dit anteriorment, si veiés que has millorat...
- Però com puc millorar si estic empitjorant?!?! Intento dir-te que cada dia estic pitjor per les circumstàncies, per la situació, i em dius "fins que vegi que estàs millor". Cada cop estic pitjor! Així que deu ser pel tractament, o per la situació, o el lloc, o... o els altres pacients internats. No sé per què. Només vull tornar a la presó, on haig d'estar.


Aquesta conversa té lloc entre un representant del comitè que ha de aprovar o denegar l'alta d'un pacient en el centre psiquiàtric de Bridgewater (Massachusetts) i el Vladimir, un pacient que hi ha estat enviat des de la presó del comtat. Després d'un any i mig, el Vladimir prefereix tornar a la presó que quedar-se a Bridgewater.

Frederick Wiseman és un dels més grans documentalistes de la història del cinema (amb el permís dels meus adorats Errol Morris i Werner Herzog). I és, a més, com els bons documentalistes, un cineasta irredempt (als seus 85 anys, aquesta temporada ens ha entregat una de les millors pel·lícules, National Gallery), inquiet i incansable, incapaç de no embarcar-se, any rere any, en la filmació d'algun nou treball, sovint amb la intenció d'apropar-se (i apropar-li al públic) aspectes de la nostra societat prou desconeguts. És, justament, el cas de la seva primera pel·lícula, aquesta Titicut Follies, en la que el Wiseman s'escola dins del sistema d'institucions psiquiàtriques.


I perquè us en feu una idea, el que va filmar (era l'any 1966) va provocar, previ a la seva exhibició al Festival de Cinema de Nova York, que l'estat de Massachusetts en prohibís l'exhibició, prohibició que, a pesar de les apel·lacions de Wiseman, romangué vigent fins al 1991. I és que el que l'ull del Wiseman va filmar allà dins foren pacients reclosos en cel·les durant dies sencers, alimentació a la força, condicions higièniques molt laxes, vexacions diverses, i un llarg etcètera de tractaments inhumans. El més esfereïdor de tot, però, és l'absoluta manca d'empatia dels guàrdies de la institució, incapaços de tractar-los amb dignitat, de cuidar-los, de ser comprensius o de fer-los-hi costat. Aïllats del món, reclosos sota la vigilància de funcionaris despreocupats i mancats de la més mínima decència humana, els malalts deambulen per les seves cel·les, pel pati o per les instal·lacions abstrets en les seves pròpies paranoies, abocats a l'angoixa permanent per un món que no els vol ni veure ni comprendre.


Amb una narració intencionadament insidiosa, deixant que la càmera rodi quan res no sembla presagiar una reacció valuosa o memorable, Wiseman encapsula en 80 minuts un retrat d'una societat que mira cap a una altra banda mentre l'egòlatra superintendent de Bridgewater organitza un concurs de talents entre els pacients a major glòria d'ell mateix i de les seves habilitats de showman. I retrata aquesta societat posant l'ull, justament, sobre allò que aquesta no vol veure, allò que li incomoda i molesta, allò que preferiria que no existís.

Podríem passar-nos segles preguntant-nos què és l'art. I en acabar, seguiríem sense tenir una resposta clara i unànime. Però, i si ens preguntéssim què hi ha darrera l'art?

Aquesta és la pregunta que es fa el veterà (i mític) director de documentals Frederick Wiseman. El seu primer treball, allà per l'any 1967, Titicut Follies, va aixecar enorme polseguera als Estats Units en retratar, des de l'interior, el funcionament d'una presó psiquiàtrica en la que els zeladors cometien brutals abusos físics i psicològics contra els reclusos (el documental, per descomptat, va estar prohibit en diversos estats).
Ara, als seus 84 anys, insisteix en buscar una mirada des de dins a un tema tan complex com l'art i la seva essència.

Per fer-ho, fica la seva càmera a l'interior d'un museu, de "el" Museu: la National Gallery de Londres. I d'allà estant, Wiseman busca donar respostes no a què és l'art -com dèiem- sinó a què hi ha darrera l'art. I ens ho lliura amb una mena de díptic que capta ambdues bandes del llenç: davant i darrera.
Així, per una banda ens dóna pistes per entendre el curós detall, la planificació, el rigor acadèmic de la preparació d'una exposició i, per l'altra, ens les dóna per entendre, des de la perspectiva de públic, les obres que observem. Directors, gestors, caps de comunicació, restauradors, il·luminadors, guies, a un costat del llenç. El públic per l'altra. La labor pedagògica, acadèmica, de preservació cultural i artística a un costat, l'avidesa, la curiositat, el delit i la fascinació per l'altre.


Fascinant en la seva exposició anti-intervencionista, Wiseman ens permet descobrir i entendre l'exquisidesa de la cura pels detalls a l'hora de col·locar les obres o el focus de llum que n'ha de revelar els seus més íntims secrets, les tècniques precises (però arriscades) d'aquells que, periòdicament, restauren les peces, les disquisicions institucionals i polítiques a les que els gestors del museu s'enfronten, etc.

I, al mateix temps, Wiseman es fixa en l'espectador i la seva experiència estètica davant d'un quadre. Com mirem un quadre? Com l'hem de mirar? Per què tothom posa cara seriosa i fins i tot aspra en encarar-se a una obra? Particularment fascinant en aquest aspecte el paper dels guies del museu, capaços de donar-nos les pistes no ja per entendre un quadre (es pot entendre, completament, un quadre?) sinó per situar-nos mentalment en la posició correcte per poder-nos-hi interessar, per poder-nos preguntar veritablement si ens agrada o no una obra.


Encisador, revelador, a estones lànguid i contemplatiu, National Gallery és un passeig sense restriccions pel què hi ha darrera l'experiència de gaudir de l'art, una glorificació d'un temple de la humanitat com és un museu, "el" Museu: la National Gallery.