Una nau no militar i amb bones intencions es veu obligada a desviar-se de la curs per aterrar en un indret inhòspit en el que troben unes formes de vida estranyes i infeccioses que se'ls hi fiquen dins la nau i els persegueixen fins a la mort. És l'argument d'Alien: Covenent? Sí. Però també d'Alien (la primera)i de Prometheus. Exactament el mateix. El maleït mateix argument. I —toca't allò que no et sona— resulta que el director és el mateix, el "gran" Ridley Scott. Mira, ara no carregaré tintes contra un director que ha estat capaç de rodar algunes de les més meravelloses pel·lícules de la història del cinema (llegeixis Blade Runner) o, si més no de les frontisses dels 70s i 80s (llegeixis Els duelistes i Alien). Però és que aquest home repapieja fílmicament.

La seva pretensió de immiscir-se en el devenir de la saga el fa col·locar, després de la força infame Prometheus, la desajustada, sincopada i absolutament inanimada Covenant, en l'escletxa que li queda fins que arribi, cronològicament parlant, l'Alien del 1979. Res és nou i tot grinyola. Les estupideses de guió són més grans que les naus dels enginyers, i n'hi ha més que ous de xenomorfs (ah!, no!, que ara són neomorfs). No hi ha cap dubte que Scott, tipus aparentment intel·ligent, té alguna cosa a dir. I la diu. "Totes les creacions volen destruir el seu creador". I ja està dit. És l'única idea vagament interessant d'un refregit de déja vus que segur que ell dirà que són homenatges o regals per als fans. (I si tots els regals que els hi fa als fans són com el curtmetratge lamentable que és The crossing, potser millor que no se'ls estimi tant, als fans).


La idea, en tot cas, permetria que algú amb menys ganes de copiar-se a si mateix en fes una trilogia (no en tinc cap dubte que ho faran), de la mateixa manera que el James Cameron va saber afegir la temàtica maternal a una nissaga que, d'altra manera, s'hagués perdut en la repetició. Però no n'hi ha prou per insuflar-li vida a una pel·lícula que ha nascut més morta que tots els tripulants de naus de càrrega que responen a crides anònimes i misterioses de planetes encara per descobrir.

Ningú pot dubtar a aquestes alçades de la partida que el Ridley Scott és un director capaç d'infligir dues hores de tensió espacial (com a Alien) o d'explicar faules de ciència ficció existencials (com Blade Runner). Però que ho sàpiga fer, que ho hagi demostrat amb antelació no vol dir que ho hagi tornat a fer. Perquè a The martian, ja us ho diem ara, no ha fet cap de les dues coses. Scott ha prescindit parcialment de la tensió dramàtica i totalment de la intenció cienciaficcional. I entenem que ho ha fet volent.

Perquè sembla molt evident que Scott ha volgut, amb The martian, fer un entreteniment grandiloqüent i car, farcit d'estrelles de diverses magnituds però totes reconeixibles (Matt Damon, Jessica Chastain, Jeff Daniels, Chiwetel Ejiofor, Kristen Wiig, Kate Mara, Michael Peña, Sean Bean, Donald Glover) que entretingui durant dues hores i un se'n vagi a casa tan content, sense replantejar-se la vida ni l'existència. I compleix, abastament.

The martian és una pel·lícula d'aventures a l'espai (que no de ciència ficció), amb tot el que això comporta. El pobre Matt Damon, un cop més, és deixat enrere (per error involuntari, per descomptat, sempre és involuntari) pel seu país. I, és clar, el seu país, representant com és dels valors de la humanitat del segle XXI, no pot deixar-lo allà tirat: cal anar-lo a buscar, jugar-s'ho tot a una carta (és a dir, les vides d'altres) per rescatar una vida humana, doncs el seu valor és incalculable (i si és el Matt Damon, encara més). Per tant, la pel·lícula segueix en paral·lel els esforços dels humans que fan el que poden per organitzar-se i col·laborar en la salvació de l'astronauta, alhora que el pobre Matt Damon, tot sol i cada cop més mancat de subministraments, es busca la vida per aguantar fins que arribi la cavalleria.


I aquesta lluita per la supervivència de l'astronauta, que en altres mans hagués suposat un tour de force extenuant contra els elements (un Gravity, per entendre'ns), aquí és servit enfocant-se més en les solucions que no pas en els problemes. Dit d'una altra manera, l'Scott no ens planteja amb suficient dramatisme ni èmfasi en cadascun dels petits/grans problemes que l'astronauta afronta per sobreviure, sinó que, directament, ens mostra al Matt Damon tenint la idea que li solucionarà el problema de manera quasi immediata. No tinc prou queviures? Doncs planto patates. Tinc fred? Tinc aquí una càpsula d'urani que em farà d'estufa. Etc. La càrrega dramàtica no està en el problema, està en la solució, en l'habilitat de Damon per sortir-se'n de totes les situacions compromeses aparentment sense massa esforç (és capaç, ell solet, de llevar una coberta de la nau d'un pes aproximat de 400 kg, després d'haver patit restriccions alimentàries durant molts mesos).
És a dir, que per descomptat que hi ha tensió en quant als obstacles que li van apareixent, però aquests es dissolen ràpid doncs el Matt Damon ho pot tot. La ciència, l'ésser humà intel·ligent, ho poden tot. I l'Scott no ens vol fer patir massa, en aquest sentit. El desconfort de l'espectador dura poc, el confort, per contra, se li subministra ininterrompudament (amb l'afegitó d'uns quants tocs de sentit de l'humor, allò que Ridley Scott mai no ha tingut ni fet gala). I tothom està disposat a col·laborar-hi. Fins i tot el govern xinès, que accedeix a descobrir un projecte aeroespacial secret per, de mutu propi, proposar ajudar a la NASA. Perquè, això sí, la pel·lícula és políticament correcta en tots els sentits.


I si el Ridley té a bé desproveir la pel·lícula d'un excés de tensió, també sembla fugir de qualsevol intenció filosòfica o de reflexió al respecte del que està explicant (fuig de fer allò que en diríem un Interstellar, un 2001, què carall!, un Blade Runner!). Aquí no hi ha massa a mastegar. I, de fet, la inclusió cap al final d'un epíleg francament lamentable més que donar-li el punt intel·lectual el que fa és fer-te adonar que, en realitat, acabes de passar dues hores (dues bones hores) sense pensar en res, deixant-te convèncer que l'home i la ciència ho poden tot si col·laboren. Perquè aquesta pel·lícula, amics, no va de pensar: va d'entretenir.