Rush (2013) - Ron Howard

Com es pot resumir aquesta pel·lícula? Fàcil. Són dos energumens egocèntrics que es piquen durant anys. Ja està. El que dues altres persones més assenyades haguessin resolt amb un parell de minuts i haguessin seguit amb les seves vides, ells no, ells necessiten dedicar tots els seus esforços a superar l'altre. Són, per dir-ho així, d'aquella gent tòxica que no és feliç si no és en referència als demés. Tu imagina't: a un paio guapo, seductor, divertit, que sap gaudir de la vida, amb les admiradores penjades del coll tot el dia se li pot amargar la tarda si no guanya una cursa. El paio és capaç d'oblidar tot allò bo que té al seu abast si l'altra en discòrdia el supera, el guanya. Així d'intel·lectualment complexos són aquests dos personatges retratats aquí.

La gràcia, és clar, està en que un dels dos, si més no, se n'adona, d'això, i aprèn a valorar allò que té més enllà de la competició. No tinc clar que calgués tota una pel·lícula per explicar això, però és veritat que el Ron Howard (director pel qual no tinc cap mena d'interès) és capaç de filmar alguna cosa decent (decent, no bona, no fantàstica, no obra mestra, simplement decent) amb una història ben simple/ximple al voltant d'una cosa aparentment tan avorrida per a un servidor com són les curses de cotxes.

Li agraeixo al Howard no haver volgut insistir massa en les curses, no haver farcit la meitat de la pel·lícula amb "emocionantíssimes" escenes de cotxes retrunyint i avançant temeràriament d'altres (per això me'n vaig un dia a la carretera de La Rabassada i ja em faig a la idea). Una altra pel·lícula que explica alguna cosa molt similar com és Días de trueno (Days of thunder, 1990, Tony Scott) queia, justament, en aquest parany i la cosa era avorrida com... com una cursa de Fòrmula 1 (per a algú que no n'és fan). El Howard, doncs, sembla més interessat en les vides privades i els pensaments d'aquests dos energumens. I s'agraeix.


S'agraeix també el to retro, l'encert físic del càsting (tot i el lamentable desaprofitament dels personatges femenins), que el Hemsworth sigui dels pocs actors que triomfen pel físic però que poden actuar i dir algunes ratlles sense haver-nos de posar tot taps a les orelles. Ara bé, no se li agraeix gens ni mica que faci servir a l'insofrible Daniel Brühl, aquí a més amb unes dentoles que li impedeixen articular paraula, per encarnar al Nikki Lauda. Això sí que no t'ho perdonaré mai, Ron.

Filies i fòbies a banda, en tot cas, la pel·lícula no és inaguantable, la qual cosa ja sembla molt tenint en compte que explica la història de dos pelacanyes lamentables dotats d'uns cervells microscòpics obcecats amb la competitivitat interpersonal.