Aquí van unes reflexions sobre Tenet, tant per als que ja l'heu vista com per als que no (no només lliure d'espòilers sinó de comentaris que desvetllin res de la trama). Som-hi.

Tenet és la màxima expressió del cinema del Christopher Nolan. Per dir-ho així, esta feta 100% de "nolanadesdolla" (un terme que ja estem en procés de registrar). No hi ha altra cosa que no sigui això, "nolanadesnolla". Això no hauria de ser pas una mala cosa. Tenet són 150 minuts d'enginys narratius complexos servits pel que és, sens dubte, l'actual "rei del mindfuck" cinematogràfic, en Nolan.

Ara bé, si està feta 100% de "nolanadesdolla" això implica, necessàriament, que no hi ha espai per a res més. I em temo que és exactament així. Tenet és, probablement, la més freda de totes les pel·lícules del Nolan. Els personatges no troben aire en aquest artefacte de precisió narrativa, no troben el seu espai ni recorregut per anar més enllà de mers ninotets que el guió (del mateix Nolan) belluga frenèticament al llarg de la pel·lícula.

Per contra, però, aquest mateix artefacte està tan pensat i repensat que empeny bruscament a l'espectador cap endavant sense un segon de descans, sense temps per meditar allò que està veient, sense opció de processar-ho. En contra del que podria semblar, Tenet no és una pel·lícula que l'espectador vegi racionalment sinó que l'ha de viure, necessàriament, amb les entranyes. Si un intenta analitzar-la probablement en surti escaldat, desconnecti i "surti" del film.

Així que el resultat és una pel·lícula extremadament entretinguda més que res perquè no hi ha descans, perquè no deixen de passar coses de manera molt accelerada. (De vegades massa accelerada, impedint que una escena d'acció "normal", sense "mindfucks", s'entengui mínimament). Potser Tenet és la pel·lícula que necessitàvem després de tant de temps sense estrenes rellevants: un mecanisme molt complex dissenyat per un enginyer quàntic del cinema del qual no pots escapar. Si el cinema és evasió, Tenet és LA evasió.

Altra cosa és que, com molts havien pretès, Tenet vingui (del futur?) a salvar el cinema. Si aquest és el cinema (car, ampul·lós, fred, que renega del recorregut dramàtic dels seus personatges) que ha de venir potser que ens ho fem mirar. Si aquesta pel·lícula està funcionant decentment en taquilla és perquè és d'en Nolan i perquè se'n porta fent buzz des que va començar el confinament. Tenet no és només una pel·lícula, també és una conversa sobre el cinema. I probablement en aquesta conversa hi hagi allò més interessant.

La nostra estimada IMDB (Internet Movie DataBase) celebra enguany els seus 25 anys d`'història, i com qualsevol amant del cinema, nosaltres els felicitem de tot cor.

Curiositats: 

Christopher Nolan és, definitivament, al meu gust, un dels directors més sobrevalorats de la història del cinema, i les seves últimes pel·lícules sobre l'emmascarat nocturn, unes de les pel·lícules més enormement sobrevenudes i "recontralloades". Dic això com a contraposició de totes aquelles opinions que he sentit que l'encimbellaven com un dels grans (dels grans? de quins grans? dels Dreyer, Kubrick, Bergman, Coppola, Antonioni, Hitchcock?). Ho dic també en contraposició de les opinions que la nominen com a millor trilogia de la història (per damunt de El Padrino, per exemple?).

Nolan no és un dels grans. Una simple revisió de les seves pel·lícules revela que la seva filmografia està plena de mitjanies i productes poc reeixits com Following, Insomnio, The prestige, Inception i qualsevol d'aquestes d'en Batman. La única peli realment interessant, original i ben portada fins a les últimes conseqüències és, sens dubte, Memento, tot un exercici de guió molt ben passat a la pantalla.

Però és que la trilogia del senyor fosc és francament pobra. No és dolenta, ni molt menys. Igual que detesto que s'alci a en Nolan als altars del cinema tampoc no puc estar-me'n de dir que no és pas un mal director. Així, en Nolan és capaç de dirigir una història impossible i un guió molt fragmentat i buit amb certa solvència i convertir-lo en un entreteniment d'aquests que es porten avui en dia, on el més important sembla ser el que es veu i no el que no es veu, les explosions que es senten i no les converses. Deixeu-me dir, a aquest respecte dels diàlegs que si ja eren poc importants en les dues anteriors de la nissaga, aquí en Nolan ha escollit un dolent que porta màscara i també fa el ridícul parlant enrogallament i forçadament, fent que les seves (poques) frases siguin tan memorables com un pet tirat al mig del bosc (perdó per la grolleria).

Això sí, li he d'agrair a The dark knight rises que m'hagi, finalment, il·luminat al respecte del Nolan. Diuen que els bons directors sempre fan la mateixa pel·lícula amb arguments diferents. Que els més grans, fins i tot, al final resulta que sempre parlen del mateix o que els seus estil·lemes es repeteixen constantment en el seu cinema, cosa que només es pot veure quan ja porta una llarga carrera. Doncs està clar que en Nolan -al meu pesar- haurà de ser considerat un dels grans, perquè porta fent, des de Memento, la mateixa pel·lícula. Són pel·lícules fragmentades, en les que les diferents seqüències no casen entre sí, que no hi ha sol·lució de continuïtat dramàtica. Igual que li passava al Lenny de Memento, aquesta tercera part del Batman podria estar explicada a l'inrevés i ni ens en adonaríem. Cada escena es tanca de manera abrupta, ansiosa per passar a la següent, com si el temps aprestés (ironia en una peli de dues hores i mitja). Nolan no ha sabut mai el que és la tensió dramàtica. No sap fer-ho d'una altra manera que no sigui amuntegant pecs d'un trencaclosques (que, probablement, no encaixin del tot) en finals rocambolescs i operístics. La diferència és que a Memento aquesta era, justament, la gràcia de la pel·lícula, per això li va sortir tan rodona.

Dels personatges (clau dramàtica en una pel·lícula, aquesta classe el Nolan se la va perdre a l'escola de cinema) millor no parlar-ne massa. De fet és que no hi ha massa de què parlar. Ningú pot esperar que en una pel·lícula de superherois els seus protagonistes tinguin profunditat bergmaniana, no, no es tracta d'això. Però és que les pinzellades són tan gruixudes i la cura en ells és tan poca que:
a) el Bruce Wayne és lamentable (i quan es posa la màscara, encara més).
b) el gran Gary Oldman sembla una caricatura de sí mateix.
c) el Joseph Gordon-Levitt no ha estat rescatat de la seva bombolla de pèssim actor.
d) la Anne Hathaway s'esforça en fer creïble un personatge, el de Catwoman, que si un no sabés que es diu així no diria que té ànima de gat (revisem, si us plau, a la Pfeiffer i al guió magnífic de Batman Returns).
e) el Bane, el dolent de torn, no fa cap mena de por, no és més que un munt de músculs darrera d'una màscara.
f) la miriada d'actors més o menys famosos (molts provinents de sèries d'èxit, The Wire, Dexter, etc.) veuen limitada la seva presència a un parell de ratlles.

De la pira tan sols vull salvar el personatge més interessant d'aquesta nissaga, el de l'Alfred (fantàstic Michael Caine), única presència profunda en un guió farcit de tòpics i redundàncies.

Ja us comentava l'altre dia que entenc perfectament que molta gent quedi embadalida davant de productes com Kill Bill o la nissaga nolaniana del Batman. Són pel·lícules d'acció emmascarades darrera de productes d'autor. Però no deixen de ser el que són, el que porten a l'ADN, una seqüència estúpida d'escenes d'acció encadenades més o menys maldestrament (depenent de l'habilitat del director, el Tarantino en sap, el Nolan no) amb petits espais per a diàlegs d'ascensor portats al cinema, d'aquells que tothom que hi participa sembla tenir ganes d'arribar al seu pis per deixar de parlar.

I el perill de tot això és gran. Molt gran. Cada cop que encimbellem un producte com The dark knight rises a l'olimp dels més grans estem rebaixant el nivell d'exigència de Hollywood. Cada cop que una peli com Spiderman, the Avengers, Thor o The dark knight rises destrossa les taquilles, a Hollywood un banquer pren el lloc d'un guionista o d'un autor. Ja no cal talent per fer una pel·lícula, només calen diners. I aquest és el missatge que els hi estem donant anant a veure en massa aquestes pel·lícules i lloant-les fins l'extenuació, posant-les al costat dels grans. Ens falten referents, ens falta memòria, ens falten hores de cinema, ens falta criteri, ens falta exigència.

Plena de forats argumentals, pretesament profunda en intentar parlar del decliu de la civilització en un moment com el que estem vivint (i carregant contra les especulacions immobiliàries!) i amb un guió extremadament tan poc exigent com ampul·lós.

En definitiva, perdoneu per les voltes que he donat, The dark knight rises és una altra castanya peluda. I si n'hi haguessin, seria una castanya peluda i soporífera.