Quan el David Simon s'asseu davant la seva màquina d'escriure —no ho podem certificar, però ens la jugaríem a que en té, de màquina d'escriure, d'algun model vellot i sorollós que desperta als veïns quan, a les tantes de la matinada, li ve la inspiració— ho fa amb una intenció. El Simon vol explicar alguna cosa des del seu ull de periodista dotat de narrativa vigorosa i de veu pròpia. I quan tota la seva seriografia compleix la mateixa condició —aquesta mena d'exposició de veritats com temples sovint amagades en la història més recent dels EUA— l'espectador sap que cada nova pàgina de la història de la televisió que escriu s'afegirà a les anteriors, en aquesta mena de memòria història social que, en poc més de 15 anys (des de The corner), ha anat confeccionant.


Show me a hero és, per damunt de tot, un parsimoniós relat de l'estancament polític, de l'incessant degoteig dels ideals, de la més absoluta utilització de les persones per a finalitats personals relacionades amb el poder i amb l'addicció que aquest provoca en alguns humans. Perquè si bé el Nick Wasicsko (fabulós Oscar Isaac, tan sols el cap més visible d'un repartiment de luxe) inicia la seva singladura política a la ciutat suburbial de Yonkers amb la innocència, l'optimisme i l'idealisme del jove inexpert que és, el seu sobtat i matiner accés a l'alcaldia el comença a transformar de manera inexorable. Aconsegueix els vots tot prometent oposar-se fins a les últimes conseqüències a una resolució judicial que obliga a la creació de 200 habitatges de protecció oficial distribuïts a diferents barriades de classe mitja (i blanca) per donar acollida a famílies marginades (i negres). Wasicsko, doncs, s'alinea amb la classe mitja acomodada que protesta de manera vehement per la sentència: els que vinguin causaran problemes, que si drogues, que si aldarulls, que si els preus del sòl cauran en picat. Però, un cop elegit, es veu obligat a defensar la causa contrària (és a dir, la creació dels habitatges) per evitar que el jutge que ha instaurat el projecte els condemni a multes que portaran a la bancarrota a la ciutat. Els seus votants, decebuts, se li tiren al damunt.


I a partir d'aquí, el declivi. Declivi polític i moral. Perquè en Wasicsko ja s'ha cregut les seves pròpies mentides i està convençut que ell sempre ha defensat el projecte. Però ja no importa. Ha tastat el poder, ha sentit el cuir de la poltrona arrapar-se-li al contorn polític i el vol recuperar. És per això que, si bé aquesta obra polièdrica que és Show me a hero també franqueja llindars de temes difícils com la segregació, l'urbanisme i l'acomodament moral, per damunt de tots ells en plana un de més poderós: la confecció de la identitat i dels factors que ens ajuden/obliguen a adoptar-ne una de concreta. En Wasicsko, un cop ha estat alcalde, no es veu a si mateix com a altra cosa que alcalde, de la mateixa manera que el líder de la plataforma anti-habitatges segueix la seva protesta més enllà del necessari, igual que una família del conflictiu barri de Schlobohm acaba creient que no es mereix una altra realitat que la dels matons, el tràfic de drogues a les cantonades i els trets perduts en algun carreró solitari, ja força entrada la nit.


Simon, dirigit per Paul Haggis (Crash, In the valley of Elah), desgrana amb cura i amb calma (en sis capítols d'una hora) un episodi real de la política social nord-americana. I ho fa empenyent l'espectador cap a allò ineludible: la sensació que la política ja fa temps que ha mort. Visca la política.

Què li passa al J.C. Chandor que en totes les seves pel·lícules, tenint diners, un bon i selecte grup d'actors i una bona història que explicar sempre entrega pel·lícules fredes i incomplertes, com mancades d'alguna cosa? No li direm que és un mal director perquè, al cap i a la fi, les seves tres pel·lícules fins a data d'avui són prou decents i, probablement, per sobre de la mitjana habitual. Però sempre ens deixa la sensació, amb aquell fredor tan seva, que alguna cosa no rutlla, que el resultat no dóna més que la suma dels seus elements per separat.

I està clar que una història d'un immigrant (Abel Morales, serè i segur Oscar Isaac) que regenta un prosper negoci de distribució de gasoil i que busca culminar el seu ascens amb la compra d'una propietat que li assegurarà el domini del mercat és interessant, molt interessant. I ho és, molt en particular, perquè l'Abel vol fer-ho sense caure en el mal, en les conductes mafioses i violentes tan pròpies del sector. I ho vol ser perquè vol complir el seu somni americà sense jugar amb les cartes marcades. Però es pot complir el somni americà sense les cartes marcades?, sense violència?. La seva muller (pertinent, Jessica Chastain, multipremiada) és americana, filla de l'empresari al que l'Abel li ha comprat el negoci. Ella sap la resposta a aquestes preguntes.



I està clar que tant l'Oscar Isaac com la Jessica Chastain funcionen i aixequen les escenes per si sols. I està clar que el guió és sòlid. I que els sobtats ensurts (forçats amb efectes de so fora mida) et trasbalsen i et reconnecten a una història que parla de violència sense passar-te-la per la cara.
No hi ha, en definitiva, res dolent en aquesta pel·lícula. Tot és bo, els ingredients són de qualitat. Potser tan sols li falta aquell relligat que tan sols els xefs més delicats i enginyosos saben coure.