Mad Max: Fúria en la carretera (2015) - George Miller

Ni un segon de descans, ni un plànol de repòs, ni un moment de solaç. La nova aventura de Mad Max, un quart de segle més tard, retruny amb més força del que mai va poder somiar el George Miller. Dotada d'un ADN fonamentalment analògic, amb uns efectes visuals molt més recolzats en la realitat que en la recreació digital, Mad Max no deixa un instant de fuga d'un món post-apocalíptic recreat amb detall, cura i realisme. El muntatge hiper-accelerat, la banda sonora boombàstica, i una inventiva planificació de les seqüències forja un pel·lícula d'acció absolutament col·losal que torna a col·locar el gènere en el calaix del cinema respectable, lloc que havia perdut des que la llei del retoc digital s'imposà a la força en un Hollywood esgotat i esmunyit fins l'extenuació.

Ha calgut que tornés el George Miller des dels 90 per imaginar una pel·lícula d'acció decent que no es dirigeix únicament als consumidors irreductibles de les franquícies del gènere. I Mad Max és respectable perquè s'esforça en plantejar una fugida endavant farcida d'escenes sempre al límit, un límit que mai -MAI, absolutament MAI- traspassa. Miller es disfressa de malabarista per mantenir a l'aire diverses micro-escenes d'acció en paral·lel, realimentant el cicle cada cop que una d'elles s'acaba. Mad Max és una metralladora incansable de la que el Miller mai no deixa anar el gallet. I vinga, i tornem-hi, i una, i una altra, i encara una més. Incansable, incessant, inclement amb un espectador aclaparat, cobert de sorra, suor i sang.

No val a posar-la en un pedestal per la seva suposada actitud feminista (si aquest és tot el feminisme que li podem demanar al cinema, malament anem), ni per la seva superficial distòpia descafeïnada. Mad Max mereix reconeixement per la seva puresa i per la seva habilitat narrativa, per condensar més testosterona en combustió de la que sembla cabre-hi en un parell d'hores de cinema. I també val a reconèixer-li l'habilitat per dibuixar un món, un escenari, creïble i icònic. Perquè Mad Max, anem-ho posant sobre el paper, és una pel·lícula de la qual l'imaginari col·lectiu en recordarà moltes imatges icòniques.

Visualment aclaparadora, sonorament atronadora, aquesta nova Mad Max és tot allò que qualsevol pel·lícula d'acció hauria de ser i, donat que és de les poques que ho aconsegueixen, està destinada a convertir-se en un referent aspiracional, allò que totes les pel·lícules del gènere veritablement ambicioses, somiaran amb ser: un espectacle cinematogràfic d'alt octanatge.