Ex Libris (2017) - Frederick Wiseman

Fa un lustre, el mateix Wiseman ens va permetre veure com funcionava un museu de renom a National Gallery. Era un documental enorme, directe, gens ampul·lós, molt generós de metratge i d'idees. I ara ens arriba Ex Libris, un plantejament idèntic que, en aquest cas, ens obre les portes d'una biblioteca fascinant com és la New York Public Library.

Wiseman s'escola silenciosament (mai més apropiat comportament) en l'interior d'un mastodont de la cultura, buscant explicar no només com funciona una institució així sinó quina funció té, en realitat, en els nostres temps. Estan caduques, les biblioteques? Com s'adapten al segle XXI, a les noves tecnologies, a l'abundància d'alternatives per accedir a contingut divers? Wiseman ens dóna respostes deixant-nos assistir a conferències, reunions, visites d'escoles, històries personals (però també universals), deixant allà la càmera, com aquell qui no vol la cosa, deixant que capturi una llenca de la vida bibliotecària, dels seus racons, de les seves seus, dels seus treballadors i usuaris.


I és en aquesta no-intervenció de Wiseman que es situa a les antípodes de documentalistes com Jarecki o Herzog. De fet s'allunya, fins i tot, de sí mateix i dels seus inicis (veieu sinó l'estil raicalment diferent de la seva primera obra, l'esgarrifosa Titicut follies). No sabem quina cara té, el Wiseman. No cal. Ell no és el documental. Ell només mira i comparteix la seva mirada amb nosaltres.

És cert, en tot cas, que altres cops li ha funcionat millor, aquest mètode. Sense anar més lluny, allò que va capturar a National Gallery era molt més revelador i fascinant, potser perquè l'aura de l'art és més llampant que la de les lleixes d'una biblioteca, qui sap. Però el cert és que el metratge extens d'Ex Libris sembla contenir escenes sovint massa llargues i menys reveladores del que l'esforç i la paciència semblen merèixer. Wiseman sembla no haver estat de sort i la caça de moments notables en les tres hores del documental és lleugerament escadussera.


Potser el problema rau en que el mateix Wiseman confessa no haver posat un peu en una biblioteca en 45 anys. "Pensava que hi anaves a demanar llibres en préstec —diu en aquesta entrevista. No tenia ni idea de l'enorme varietat d'activitats que s'hi duen a terme." I qualsevol que hi hagi posat els peus en els darrers 45 anys sap que les biblioteques han canviat enormement i que el préstec de llibres és tan sols una de les seves moltes activitats i funcions.

Queda, en tot cas, una visita esplèndida i fascinant per una institució magnífica, una pedagogia de la seva labor i dels esforços d'adaptació a un nou món que sembla voler menystenir el valor de les biblioteques o de qualsevol institució que no hagi nascut amb el nou segle. I tot això de la mà d'un dels més grans documentalistes de la història que als seus 90 anys segueix volent descobrir el món i compartir-ho amb nosaltres.