Pure (2019) - Aneil Karia i Alicia MacDonald (directors)

La ficció televisiva (com tots els mitjans de massa) té una certa tendència a simplificar, a llimar les arestes de qualsevol malaltia, síndrome o condició, quan no a convertir-les en meres anècdotes o, fins i tot, a usar-les com a disparadors de gags i de comedietes barroeres.

No és el cas —repetim: no és el cas— de Pure, una sèrie britànica de sis capítols (i una sola temporada, de moment) al voltant d'una jove, la Marnie, constantment bombardejada per persistents pensaments obscens que l'assalten en qualsevol moment i que, evidentment, li impedeixen desenvolupar-se amb comoditat en societat. La Marnie s'imagina de tot i amb tothom, tot li suggereix pensaments pertorbadors de caire sexual. I ella intenta dissimular-ho, mentre es pregunta sobre la seva sexualitat i dubta de la seva integritat mental.


Aquest trastorn l'empeny a fugir del seu poble i buscar refugi, solucions i, de pas, a ella mateixa, a Londres. I la sèrie segueix, justament, aquesta fugida endavant de la Marnie, a la recerca d'una cura, d'una estabilitat mental.

Recolzada sobre una protagonista en un estat de gràcia constant (la quasi debutant Charly Clive) i en un to que barreja a la perfecció una certa lleugeresa de comèdia i un rerefons dramàtic, Pure és capaç d'alertar-nos sobre el que significa patir un trastorn mental i entendre als que els pateixen, però també busca fer-nos partícips de la dificultat d'encaixar, de ser un mateix i acceptar-se com a tal, de fer-se un lloc en un espai i no sentir com si fóssim una peça perduda d'un trencaclosques diferent.


Allunyant-se de trames i de trops gastats, sabent injectar alhora respecte i esperança, aquesta adaptació d'un llibre autobiogràfic de la Rose Cartwright funciona perquè és, fonamentalment, respectuosa, tant amb qui pateix qualsevol tipus de trastorn mental com amb l'espectador, creient-lo capaç d'entomar un tema difícil sense escatimar-ne detalls ni convertir-lo en una banalitat televisiva.