National Gallery (2014) - Frederick Wiseman

Cap comentari
Podríem passar-nos segles preguntant-nos què és l'art. I en acabar, seguiríem sense tenir una resposta clara i unànime. Però, i si ens preguntéssim què hi ha darrera l'art?

Aquesta és la pregunta que es fa el veterà (i mític) director de documentals Frederick Wiseman. El seu primer treball, allà per l'any 1967, Titicut Follies, va aixecar enorme polseguera als Estats Units en retratar, des de l'interior, el funcionament d'una presó psiquiàtrica en la que els zeladors cometien brutals abusos físics i psicològics contra els reclusos (el documental, per descomptat, va estar prohibit en diversos estats).
Ara, als seus 84 anys, insisteix en buscar una mirada des de dins a un tema tan complex com l'art i la seva essència.

Per fer-ho, fica la seva càmera a l'interior d'un museu, de "el" Museu: la National Gallery de Londres. I d'allà estant, Wiseman busca donar respostes no a què és l'art -com dèiem- sinó a què hi ha darrera l'art. I ens ho lliura amb una mena de díptic que capta ambdues bandes del llenç: davant i darrera.
Així, per una banda ens dóna pistes per entendre el curós detall, la planificació, el rigor acadèmic de la preparació d'una exposició i, per l'altra, ens les dóna per entendre, des de la perspectiva de públic, les obres que observem. Directors, gestors, caps de comunicació, restauradors, il·luminadors, guies, a un costat del llenç. El públic per l'altra. La labor pedagògica, acadèmica, de preservació cultural i artística a un costat, l'avidesa, la curiositat, el delit i la fascinació per l'altre.


Fascinant en la seva exposició anti-intervencionista, Wiseman ens permet descobrir i entendre l'exquisidesa de la cura pels detalls a l'hora de col·locar les obres o el focus de llum que n'ha de revelar els seus més íntims secrets, les tècniques precises (però arriscades) d'aquells que, periòdicament, restauren les peces, les disquisicions institucionals i polítiques a les que els gestors del museu s'enfronten, etc.

I, al mateix temps, Wiseman es fixa en l'espectador i la seva experiència estètica davant d'un quadre. Com mirem un quadre? Com l'hem de mirar? Per què tothom posa cara seriosa i fins i tot aspra en encarar-se a una obra? Particularment fascinant en aquest aspecte el paper dels guies del museu, capaços de donar-nos les pistes no ja per entendre un quadre (es pot entendre, completament, un quadre?) sinó per situar-nos mentalment en la posició correcte per poder-nos-hi interessar, per poder-nos preguntar veritablement si ens agrada o no una obra.


Encisador, revelador, a estones lànguid i contemplatiu, National Gallery és un passeig sense restriccions pel què hi ha darrera l'experiència de gaudir de l'art, una glorificació d'un temple de la humanitat com és un museu, "el" Museu: la National Gallery.

Cap comentari :