Little fires everywhere (2020) - Liz Tigelaar (creadora)

A pesar que és lamentable que una actriu com la Reese Witherspoon hagi de buscar-se ella mateixa la vida en el món de l'audiovisual, l'esforç que aquesta trista realitat li ha obligat a fer ens està donant algunes de les peces més interessants del cinema i de la televisió contemporània: Perdida (Gone girl, 2014), Alma salvaje (Wild, 2014), Big little lies (2017).

Calen dones creant, perquè si no, la visió del món que l'audiovisual ens dóna és, necessàriament, esbiaixada. Com ella mateixa reclamava tot acceptant un premi, ja n'hi ha prou de personatges femenins que en algun moment de la pel·lícula sempre criden allò de "i ara què farem?!?!", terroritzades i esperant que al protagonista mascle se li acudeixi alguna brillant idea que salvi la situació.


I calen dones creant perquè, si no, ningú no explicaria segons quines històries. Com aquesta de Little fires everywhere, una valenta minisèrie que no té por de mullar-se fins al coll al respecte de la maternitat. No és aquesta maternitat, però, la vista per la masculinitat, aquella que és restrictiva i inevitable, indiscutiblement lligada a la dona com a aparent única meta en la vida.

L'adaptació d'un llibre de la Celeste Ng enfronta, literalment, dues mares: d'una banda, l'Elena Richardson (impressionant, com sempre, Reese Witherspoon), mare de quatre, esposa perfecta que ha renunciat a la seva prometedora carrera de periodisme, de família rica i de raça blanca, que té una vida planificada mil·limètricament i de la que no es desvia ni per un instant; i de l'altra, la Mia, artista, mare de la Pearl, amb qui es desplaça cada poc temps d'un lloc un altre per atacar diferents projectes artístics, el seu equipatge és lleuger, no hi ha cap espòs a la vista, sobreviuen amb lo just i són de raça negra.


Explorant l'enorme pes que la maternitat aboca sobre les dones, Little fires everywhere encerta a barrejar la trama de manera enginyosa i a anar atiant un incendi anunciat mentre és capaç de treballar amb conceptes com la culpa, la identitat, el racisme, l'adolescència o l'adopció. Valenta i agosarada, no defuig passejar per les vores, burxar allà on fa mal i, més enllà d'algunes decisions un tant increïbles per part d'alguns personatges, presentar-nos un seguit d'ànimes que busquen el seu lloc en un món massa prefabricat, massa planificat, massa ple d'expectatives i secrets.


I ara, un petit exemple de la diferència que suposa que una sèrie l'hagi escrita un home o una dona. A Little fires everywhere una dona xinesa, immigrant il·legal, ens explica que està enfonsada perquè va abandonar la seva filla petita a la porta de l'estació de bombers més propera. Qualsevol altra sèrie o pel·lícula ho hagués deixat aquí: mala mare abandona al seu fill però se'n penedeix perquè "està mal fet". En canvi, aquí la seva explicació ve rematada amb un flashback de no més de dos minuts en què veiem el patiment inaguantable que mare i filla aguantaven (fam, set, fred) i que va impel·lir a la mare, en veure patir tant a la seva filla, a buscar una solució tan dràstica. No es tracta ja, doncs, d'una mare histèrica i egoista que abandona el seu nadó per adonar-se més endavant de l'error sinó d'una mare abnegada disposada al sacrifici més gran per donar-li una oportunitat a l'infant. Només cal això: un flashback de dos minuts. Bé, també cal tenir ganes d'explicar-ho, sensibilitat.


Un pot gaudir enormement d'aquesta sèrie per la seva temàtica o per la manera atrevida en què la serveix (el guió és de la Liz Tigelaar, guionista de sèries ben conegudes com Once upon a time, Revenge, Bates Motel, Casual o Nashville, i la direcció corre a càrrec de la recentment desapareguda Lynn Shelton, directora de cinema però també de TV, com a The Good Place, GLOW, New Girl, Mad Men), però també pel seu entramat narratiu perfectament lligat, o, en última instància, pel recital interpretatiu sobretot de les dues protagonistes, entestades en deixar-s'hi la pell a cada escena com si fos l'última.

Una altra producció duta a terme majoritàriament per dones en les funcions més destacades (100% de productores, per exemple, però també de guionistes) que no només ens fa sentir altres veus, sinó que ens regala una minisèrie notable al voltant d'un tema massa sovint simplificat quan no, directament, menyspreat.